Alexandre II (papa)
Alexandre II, nom que Anselm da Baggio (Milà, ? – Roma, 21 d'abril de 1073) va triar quan va ser elegit papa de l'Església catòlica del 1061 al 1073.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Anselmo da Baggio ? Baggio (Itàlia) |
| Mort | 21 abril 1073 (53/63 anys) Roma |
| Sepultura | basílica de Sant Pere del Vaticà |
 156è Papa | |
| 6 octubre 1061 – 21 abril 1073 (Gregorià) ← Nicolau II – Gregori VII → | |
| Bisbe diocesà | |
| 23 març 1057 – 6 octubre 1061 – Anselm de Lucca → Diòcesi: arquebisbat de Lucca | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
| Ocupació | sacerdot catòlic, escriptor, bisbe catòlic |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Família | |
| Família | Da Baggio |
| Parents | Anselm de Lucca, nebot |
 | |
A la mort de Nicolau II, la noblesa romana i els bisbes llombards es dirigeixen a l'emperador apliqui el seu privilegi de designar un nou papa. El cardenal Hildebrand, però, futur papa Gregori VII, sense tenir en compte el dret imperial i basant-se en els drets que s'havien aprovat el 1059 al sínode de Melfi sobre l'elecció papal, s'avança i fa elegir papa el bisbe de Lucca, Anselmo di Baggio, que pren el nom d'Alexandre III.[1]
Els consellers d'Enric IV, aleshores d'onze anys, consideren que, segons la Constitutio Lotharii i al Privilegium Othonis, era l'emperador que tenia dret d'aprovar –o no– tota elecció papal. En reacció Enric IV nomena el bisbe de Parma, Pietro Cadalus, com a antipapa que pren el nom d'Honori II.
Però el nomenament de l'antipapa Honori no té suport ni tan sols a Alemanya, la qual cosa provoca el cop d'estat de Kaiserswerth de 1062,[2] per la qual cosa Agnès d'Aquitània, la mare de l'emperador, es veu obligada a cedir la regència als arquebisbes Anno de Colònia[3] i Adalbert de Bremen que intenten un aproximament al papa Alexandre II i van reeixir d'obtenir en el sínode de Màntua de l'any 1064 la destitució i excomunió d'Honori II.
Continua com els seus predecessors, lluitant contra la simonia i el nicolaisme, així com l'enfrontament amb l'emperador del Sacre Imperi, Enric IV, a qui va obligar a mantenir el seu matrimoni amb Berta de Savoia.; i en el que es pot considerar un precedent de la lluita de les investidures, va excomunicar els consellers de l'emperador al considerar-los instigadors de la consagració com a arquebisbe de Milà del candidat imperial.
En la disputa entre les diòcesis de Tarragona i Barcelona sobre la juridicció sobre el monestir de Santes Creus, va atorgar la independència a l'abadia.[4] Per butlla papal va posar el monestir de Valldemaria de Maçanet de la Selva sota la direcció del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins.[5]
El 1063, va transformar la reconquesta hispànica en guerra santa en concedir indulgència plena als soldats que participessin en la Croada de Barbastre.[6]
Va morir el 21 d'abril de 1073.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Alexandre II». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 21 juliol 2023].
- ↑ Black-Veldtrup, Mechthild. Kaiserin Agnes: 1043-1077 quellenkritische Studien (en alemany), 1995, p. 360. ISBN 3412026956.
- ↑ Schneider, Fedor. «Annone II, santo» (en italià). Enciclopedia Italiana, 1929. [Consulta: 21 juliol 2023].
- ↑ Salat, Xavier. «Història del monestir de Santes Creus». [Consulta: 21 juliol 2023].
- ↑ «El Monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins, de Cabanes». CRAE, 10-02-2021.
- ↑ Vergés i Pons, Oliver «De la guerra territorial a la guerra religiosa. Els contactes transpirinencs entre Urgell i Roma i l'arribada de la idea de croada al món urgellenc del segle XI». Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 27, 2016, pàg. 99–111. ISSN: 1137-0378.
