Brewster McCloud
Brewster McCloud[1] és una pel·lícula de comèdia experimental estatunidenca de 1970 dirigida per Robert Altman. Es tracta d'un jove reclús (Bud Cort, com a personatge del títol) que viu a un refugi abandonar de l'Astrodome de Houston, on està construint un parell d'ales perquè pugui volar. És ajudat per la seva simpàtica i enigmàtica "fada padrina", interpretada per Sally Kellerman, ja que es converteix en sospitosa en una sèrie d'assassinats. La pel·lícula es va rodar en locació a Houston, Texas. Durant els crèdits d'obertura, les fotografies de l'horitzó del centre de Houston (amb l'One Shell Plaza en construcció) es van enfilant cap a l'Astrodome de Houston i l'Astrohall, amb l'emergent Texas Medical Center al fons. Va ser la primera pel·lícula rodada a l'Astrodome.
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Robert Altman  |
| Protagonistes | |
| Producció | Metro-Goldwyn-Mayer i Lou Adler |
| Guió | Doran William Cannon |
| Música | Gene Page |
| Fotografia | Jordan Cronenweth |
| Muntatge | Lou Lombardo |
| Distribuïdor | Metro-Goldwyn-Mayer |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 1970 |
| Durada | 105 min |
| Idioma original | anglès |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia dramàtica |
| Tema | aviació |
| Lloc de la narració | Houston |
      
| |
Argument
modificaLa pel·lícula s'obre amb el logotip de MGM, com de costum, però amb una veu en off dient: "He oblidat la línia d'obertura" (la veu de James Stewart), substituint el rugit del lleó, i continua amb el Lector donant a conèixer als seus estudiants sense veure una gran riquesa en el coneixement dels hàbits de les aus. Owlish Brewster McCloud, viu amagat i sol sota l'Astrodome de Houston, i somia crear ales que l'ajudaran a volar com un ocell. La seva única assistència prové de Louise, una bella dona que vol ajudar. Vestida només amb una gavardina, Louise té cicatrius inexplicables als omòplats, cosa que suggereix un àngel caigut. Ella li adverteix que no tingui relacions sexuals, ja que això podria matar el seu instint de volar.
Mentre Brewster treballa per completar les ales i condicionar-se per al vol, Houston pateix una sèrie d'assassinats inexplicables, obra d'un assassí en sèrie les víctimes del qual són trobades estrangulades i cobertes en excrement d'ocells. Haskell Weeks, una figura destacada a Houston, tira fils perquè la policia de Houston truqui a Frank Shaft "super policia de San Francisco" per investigar. Shaft es fixa immediatament en els excrements d'ocells i aviat troba una relació amb Brewster. Brewster eludeix la policia amb l'aparent ajuda de Louise, però finalment s'allunya d'ella (i es condemna a si mateix) quan ignora els seus consells sobre sexe connectant-se amb la uixer de l'Astrodome Suzanne Davis. Suzanne salva Brewster evitant Shaft al seu AMC Gremlin (especialment equipat per a la pel·lícula amb un V8 de 401 polzades cúbiques). Ferit greument després de perdre Brewster, Frank se suïcida. Brewster finalment confessa la seva responsabilitat en els assassinats a Suzanne, qui el traeix a la policia.
Un petit exèrcit de policies de Houston entren a l'Astrodome, però no aconsegueixen capturar Brewster abans de prendre el vol amb les ales completes. Tot i que Brewster s'escapa de la policia, no pot escapar de la inadequabilitat inherent al vol per a un ésser humà. Esgotat per l'esforç, cau sobre un munt de terra de l'Astrodome. La pel·lícula acaba amb un Circ que entra a l'Astrodome, interpretat pel repartiment de la pel·lícula, disfressat de pallassos, forçuts i altres intèrprets de circ. El Mestre de Cerimònies (interpretat per William Windom) anuncia els noms de cada membre del repartiment, acabant amb Brewster, que resta esclafat al terra.
Repartiment
modifica- Bud Cort - Brewster McCloud
- Sally Kellerman - Louise
- Michael Murphy - Detective Frank Shaft
- William Windom - Haskell Weeks
- Shelley Duvall - Suzanne Davis
- René Auberjonois - El Lector
- Margaret Hamilton - Daphne Heap
- Corey Fischer - Officer Hines
- Stacy Keach - Abraham Wright
- John Schuck - Oficial Johnson
- Bill Adair - Detectiu
- Bert Remsen - Oficial Breen
- Jennifer Salt - Hope
- G. Wood - Capità Crandall
- Dean Goss - Oficial Ledbetter
- William Baldwin - Bernard
- Ronnie Cammick - Wendel
- Marilyn Burns - Guia turística
Referències culturals
modificaLa pel·lícula presenta referències a altres pel·lícules, incloses les de Fellini[2] i a la pròpia obra d'Altman. Altman ret homenatge a Bullitt (1968) a través del personatge del detectiu de San Francisco Frank Shaft.[2] El nom del personatge Haskell Weeks recorda al de Haskell Wexler, un director de fotografia a qui Altman admirava i amb qui considerava treballar a California Split.[3]
Se suggereixen referències visuals a El màgic d'Oz (1939):[2] per exemple, Margaret Hamilton, qui interpretava la Bruixa Dolenta de l'Oest, apareix amb sabatilles de rubins. Hope (Jennifer Salt), que subministra Brewster aliments saludables, s'assembla a Dorothy, amb el seu distintiu vestit de gingebre, coletes i cistella. Al final de la pel·lícula, Hope apareix en el repartiment com a Dorothy, portant a Toto.
Producció
modificaAquesta pel·lícula marca el primer llargmetratge produït per la Lion's Gate Films. d'Altman La pel·lícula registra fites i paisatges de carrer que després van ser enderrocats o canviats radicalment. Per exemple, l'hotel on s'allotja Frank Shaft va entrar a formar part del complex Astrodome i posteriorment ha passat per diversos canvis significatius.
Recepció
modificaRoger Ebert del Chicago Sun-Times va donar a la pel·lícula tres estrelles i mitja de quatre i, comparant-la amb M*A*S*H, va escriure que estava "igual de densament plena de paraules i acció, i segueix pensant que estàs perdent-te coses. Probablement n'hagis. És la qualitat que és tan atractiva per a aquestes dues pel·lícules d'Altman. Tenim el sentit d'una intel·ligència viva, avançant les coses per davant a la pantalla, sense preocupar-nos de si ho entendrem."[4] Gene Siskel del Chicago Tribune la va premiar amb tres de quatre estrelles i va escriure: "Altman ha tornat un cop més a prendre una història (aquesta vegada una mica més feble) i li ha donat un esperit i un sabor distintius a través del càsting, dispositius cinematogràfics i estranyes juxtaposicions. Una pel·lícula d'Altman, si dos poden fer un gènere, sembla més un estat d'ànim que una història, això rarament funciona, però ho fa per ell."[5] Variety va anomenar la pel·lícula "un conte de fades sardònic pels temps. Extremadament ben repartida i dirigida, la producció realitzada a Houston de Lou Adler exigeix una audiència intel·lectual satisfeta amb el somriure en lloc de riure enllaunat."[6] Vincent Canby de The New York Times va escriure que la pel·lícula "té més personatges i incidents que una historieta, però mai prou enginy per sostenir més que algunes seqüències aïllades."[7] Charles Champlin de Los Angeles Times va creure que la pel·lícula "no estava en una classe" amb MASH, però va opinar que "dubto que el nou any ens doni una peça més sorprenent, impressionant i estranya."[8] John Simon va escriure 'Brewster McCloud és una pel·lícula iconoclasta, pretensiosa, desorganitzada i modesta que, a la manera del seu heroi similar a Ícar, aspira a volar alt i simplement cau mort'.[9]
La pel·lícula té actualment una puntuació del 86% a Rotten Tomatoes basada en 21 ressenyes, amb una nota mitjana de 7,33 sobre 10.[10]
Referències
modifica- ↑ «Brewster McCloud Original Trailer (1970)». [Consulta: 10 novembre 2019].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Stafford, Jeff. «Brewster McCloud - Review». Turner Classic Movies. [Consulta: 25 abril 2015].
- ↑ McGilligan, Patrick. Robert Altman: Jumping Off the Cliff. St. Martin's Press, 1989, p. 376.
- ↑ Ebert, Roger. «Brewster McCloud», 24-12-1970. [Consulta: 29 novembre 2018].
- ↑ Siskel, Gene (December 22, 1970). "'Brewster' & 'Lobo'". Chicago Tribune. Section 2, p. 3.
- ↑ "Film Reviews: Brewster McCloud". Variety. December 9, 1970. 14.
- ↑ Canby, Vincent (December 24, 1970). "The Screen: Innocence and Corruption". The New York Times. p. 8.
- ↑ Champlin, Charles (January 31, 1971). "'Brewster McCloud': Havoc for Some Traditions". Los Angeles Times. Calendar, p. 1.
- ↑ Simon, John. Reverse Angle: A Decade of American Film. Crown Publishers Inc., 1982, p. 31.
- ↑ «Brewster McCloud». [Consulta: 29 novembre 2018].