Deneb
Deneb (Alfa del Cigne / α Cygni) és l'estel més brillant de la constel·lació del Cigne. El seu nom prové de l'àrab 'cua', ja que aquest estel de magnitud aparent -1,25 (el 19è més brillant del nostre cel) representa la cua del Cigne, una figura clàssica que es veu volant perpètuament cap al sud, seguint la ruta de la Via Làctia.
La constel·lació del Cigne forma una creu, amb Deneb al damunt, que s'alça en el cel sobre un costat als inicis de l'estiu a l'hemisferi nord. Deneb també és el vèrtex occidental del Triangle d'Estiu. Les altres dues estrelles del triangle són Vega i Altair. Aquestes 3 estrelles blanques de classe espectral A (amb Deneb, una supergegant A2) tenen temperatures superficials similars: Vega, a 9.600 K, la més calenta; Deneb radiant a 8.400 K.
Encara que Vega i Altair siguin bastant lluminoses, són de primera magnitud perquè estan a prop, només a uns 25 anys-llum de mitjana. Deneb, en canvi, podria estar a uns 2.600 anys llum. Si suposem aquesta distància, la seva lluminositat de 160,000 sols la fa l'estel més brillant conegut a la galàxia dins de la seva classe (és a dir, en la seva temperatura o classe espectral). Si ocupés la posició de Vega, Deneb brillaria com una lluna creixent bastant desenvolupada.
Deneb és una veritable supergegant; el seu diàmetre, calculat de la seva temperatura i lluminositat, és 200 vegades el del Sol. Les mesures directes del seu diàmetre angular (només uns 0,002 segons d'arc) donen un valor molt similar de 180 vegades el solar. Si l'estel estigués al centre del sistema solar, Deneb arribaria fins a l'òrbita de la Terra. Encara que no és de lluny l'estel més brillant de la galàxia, Deneb sí que és una de les més grans del seu tipus.
L'estrella està evolucionant i ha parat de fondre hidrogen en el nucli. El que fa exactament no ho sabem, però. Va començar la seva vida com un estel d'unes 25 masses solars, i el seu destí és quasi segur explotar en algun moment dels propers dos milions d'anys. L'estel té una llum constant, però el seu espectre, quan es descompon en un arc de colors, és lleugerament variable. Bufant en la seva superfície, hi ha un vent que provoca una pèrdua de massa de 0,8 milionèsimes parts d'una massa solar per any, cent mil vegades el flux que allibera el Sol.
Referències
modifica- ↑ Nancy Roman «Revised Standards for Supergiants on the System of the Yerkes Spectral Atlas» (en anglès). Astrophysical Journal, 11-1950, pàg. 362–364. DOI: 10.1086/145351.
- ↑ Afirmat a: Catalogue of Stellar Photometry in Johnson's 11-color system. Indicat a la font segons: SIMBAD. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 2002.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Parameters and abundances in luminous stars» (en anglès). Astronomical Journal, 6, 02-05-2014, pàg. 137. DOI: 10.1088/0004-6256/147/6/137.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Floor van Leeuwen «Validation of the new Hipparcos reduction» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 2, 2007, pàg. 653–664. DOI: 10.1051/0004-6361:20078357.
- ↑ «Rotational velocities of A-type stars in the northern hemisphere. II. Measurement of v sin i» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 3, 10-2002, pàg. 897-911. DOI: 10.1051/0004-6361:20020943.
- ↑ «Pulkovo Compilation of Radial Velocities for 35 495 Hipparcos stars in a common system» (en anglès). Astronomy Letters, 11, 11-2006, pàg. 759–771. DOI: 10.1134/S1063773706110065.
