Die lustigen Weiber von Windsor

Die lustigen Weiber von Windsor (en alemany, Les alegres casades de Windsor) és una òpera en tres actes de Carl Otto Nicolai, amb llibret de Salomon Hermann von Mosenthal. S'estrenà a la Königliches Opernhaus de Berlín el 9 de març de 1849. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona l'1 de febrer de 1905.

Les alegres casades de Windsor

Falstaff al roure d'Herne
Títol original	Die lustigen Weiber von Windsor
Forma musical	òpera
Compositor	Carl Otto Nicolai
Llibretista	Salomon Hermann von Mosenthal
Llengua original	alemany
Basat en	The Merry Wives of Windsor de William Shakespeare (William Shakespeare )
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Singspiel
Parts	tres
Format per	ouverture to The Merry Wives of Windsor (en)
Personatges	A waiter (en) , Anna Reich (Anne Page) (en) , Dr. Cajus (en) , Fenton (en) , First citizen (en) , Frau Fluth (Alice Ford) (en) , Frau Reich (Meg Page) (en) , Herr Fluth (Ford) (en) , Herr Reich (Page) (en) , Robin (en) , Sir John Falstaff (en) , Spärlich (Slender) (en) , The innkeeper (en) , Two servants of Herr Fluth (en) i Second, third, and fourth citizens (en)
Estrena
Estrena	9 de març de 1849
Escenari	Königliches Opernhaus de Berlín,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	1 de febrer de 1905

L'òpera segueix sent popular a Alemanya i és l'única obra del compositor que forma part del repertori en altres països. L'obertura de vegades s'interpreta en concerts.

Origen i context

Nicolai havia aconseguit prèviament un gran èxit amb òperes italianes, però aquesta es convertiria en la seva obra mestra en llengua alemanya. El mateix compositor va fer alguns canvis en el llibret. La història està pròxima a la de Falstaff de Giuseppe Verdi, però Nicolai i el seu llibretista van ser més fidels a l'obra de Shakespeare. Pistol i Bardolph estan absents en aquesta versió, però Slender sí que s'hi troba present. Les dones tenen noms alemanys. Alice és Frau Fluth i Meg és Frau Reich. Les dues obres són molt diferents. En particular, la versió de Nicolai és un singspiel, que conté molt diàleg parlat entre els diferents números musicals. La versió de Verdi, el seu últim treball, és un continu musical sense diàleg que uneix sense interrupció tots els números de conjunt i àries.

Otto Nicolai va treballar des de finals de 1845 fins a 1849 en aquesta obra. La Hofoper de Viena no la va acceptar, i per això, el compositor, que tres anys abans havia fundat la Filharmònica de Viena com a orquestra de concerts, va abandonar la ciutat, en la qual va representar només alguns fragments de la seva òpera. L'estrena es va ajornar fins al 9 de març de 1849. Nicolai va viure a l'Òpera Reial de Berlín l'últim triomf de la seva vida, que es va apagar dos mesos després.

El jove Mosentahl (1821-1877) va escriure un llibret encantador, al que certament li falta la profunditat del que Arrigo Boito va preparar per a Verdi, que no hauria convingut, però, al caràcter còmic que en aquella època caracteritzava la típica comèdia alemanya. Falstaff és en aquesta obra una figura completament ridícula, el que no passa en el cas de l'òpera de Boito-Verdi (ni per descomptat en Shakespeare). Les escenes són divertides, estan ben concebudes des del punt de vista dramàtic i tenen la necessari punt de lirisme. Els textos parlats estan reduïts al mínim i en moltes representacions se substitueixen pels recitatius que més tard va compondre Heinrich Proch, per apropar aquesta òpera còmica típicament alemanya a l'òpera bufa italiana.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants