Edgar el Pacífic

Per a altres significats, vegeu «Edgar d'Escòcia».

Edgar el Pacífic (en anglès:Edgar the Peaceful) (vers 7 d'agost del 943 – 8 de juliol del 975) va ser rei d'Anglaterra. El sobrenom li ve per dos fets: va convèncer els nobles que no volien el seu germà com a monarca que era millor dividir el país que no arribar a una guerra civil; el segon fet és que, aconsellat per sant Dunstan, va mantenir el reialme sota el respecte a la llei i no es van donar les disputes que havien caracteritzat regnats anteriors.

Edgar el Pacífic

Nom original	Ēadgar Engla Cyning (anglès antic)
Biografia
Naixement	943 Reialme de Wessex
Mort	8 juliol 975 (31/32 anys) Winchester (Anglaterra)
Sepultura	abadia de Glastonbury
Monarca d'Anglaterra
1r octubre 959 – 8 juliol 975 (mort en el càrrec) ← Eduí el Bell – Eduard el Màrtir →
Rei de Mèrcia
957 – 959
Activitat
Ocupació	polític, monarca
Enaltiment
sant sant
Celebració	Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, Església anglicana
Festivitat	8 de juliol
Iconografia	Com a rei
Altres
Títol	Rei
Família	Casa de Wessex
Cònjuge	Ælfthryth Æthelflæd Wulthryth
Fills	Edmund Ætheling  () Ælfthryth Édith de Wilton  () Wulthryth Eduard el Màrtir  () Æthelflæd Etelred l'Indecís  () Ælfthryth
Pares	Edmund el Magnífic   i Ælfgifu of Shaftesbury
Germans	Eduí el Bell

Ascens al poder

Era el segon fill d'Edmund el Magnífic i germà petit del rei Eduí el Bell. Tenia dotze anys a la mort del seu pare i la coronació del seu germà.

En els anys posteriors, els descontents amb el regnat d'Eduí es van aplegar al darrere d'Edgard, que va oposar-se a la política del seu germà. Un consell de nobles va proclamar rei a Edgard, i després d'enfrontar-se en una batalla a Gloucester, l'any 958 van acordar repartir-se el regne per evitar una guerra civil. Edgard rebria les terres al nord del Tàmesi (Northúmbria i Mèrcia), i Eduí retindria les que es trobaven al sud del riu (Wessex i Kent).

A la mort d'Eduí l'1 d'octubre del 959 Edgard esdevingué el rei de tota Anglaterra.

Reformes

Una de les primeres mesures va ser demanar Dunstan, un dels principals opositors d'Eduí, que tornés de l'exili. Edgard va nomenar Dunstan bisbe de Worcester(posteriorment bisbe de Londres i arquebisbe de Canterbury) i fou un dels seus principals consellers.

Aconsellat per Dunstan, emprengué una reforma monàstica que va consolidar la regla benedictina a Anglaterra. També va reformar alguns costums envers l'Església: va prohibir practicar la simonia, va donar formació als sacerdots, els quals havien de tenir coneixements sobre teologia, i va insistir que tant frares com sacerdots havien de predicar amb l'exemple, portant una vida moral pura. També dividí el país en comtats i emprengué iniciatives legislatives consolidant la unitat política a Anglaterra, que mai no es va tornar a separar en regnes rivals.

La cerimònia de coronació

El seu ministre, Dunstan, va creure que calia fer una segona cerimònia de coronació en el punt àlgid del regnat d'aquest monarca perquè servís de símbol del reconeixement de Déu envers les reformes que havia fet. Va ser una gran cerimònia que es va preparar amb tot detall a Bath. Hi van assistir sis reis de l'illa de Gran Bretanya que li van retre jurament de fidelitat, entre aquests estava Kenneth II (rei d'Escòcia) i Máel Coluim I (rei de Strathclyde). El protocol que es va fer servir ha servit de model per altres coronacions i és el mateix que es fa servir en les que es fan en l'actualitat en aquell país. El fet és recordat en un poema a la Crònica anglosaxona. Altres cròniques posteriors diuen que el nombre de reis assistents va ser vuit i que es va realitzar en una barca al riu Dee. Els historiadors actuals interpreten aquesta contradicció com que no es tracta de la mateixa cerimònia, sinó que se'n van fer altres posteriorment per renovar els vots envers el mateix rei.

Mort

Edgar va morir l'any 975 a Winchester, i va ser enterrat a l'Abadia de Glastonbury. Va ser succeït pel seu primogènit Eduard.

Tot i que Edgar no era particularment pacífic, com demostra el conflicte contra el seu germà, el seu regne va ser tranquil, amb el poder anglosaxó consolidat i en el seu punt àlgid, sense invasions estrangeres i amb bones relacions amb Escòcia.

Família

Monedes d'Edgard I

Avantpassats

16. Ethelwulf de Wessex

8. Alfred el Gran

17. Osburga

4. Eduard el Vell

18. Æthelred Mucil

9. Ealhswith

2. Edmund I d'Anglaterra

10. Sigehelm, comte de Kent

5. Edgiva de Kent

1. Edgard d'Anglaterra

3. Elgiva

Núpcies i descendents

Amb la seva primera esposa Etelfleda, tingué un fill:

• Eduard (vers 962-978), succeí el seu pare al tron, conegut com a Eduard el Màrtir.

Amb la seva segona esposa Elfrida, tingué un segon fill.

• Etelred (vers 968 – 1016), succeí el seu germà al tron, conegut com a Etelred l'Indecís.

Tingué també una filla il·legítima, Eadgyth, que esdevingué una monja i fou canonitzada com a Santa Edith.

Bibliografia

• Bauer, S. Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade. Norton & Company, 2010. 
• Churchill, Winston. The Birth of Britain. Dodd, Mead, 1966. 
• Cross, F.L.; Livingstone, E.A.. The Oxford Dictionary of the Christian Church, 3a edició. Oxford University Press, USA, 1997. 
• Helmholz, R.H.; Baker, J.H.. The Oxford History of the Laws of England: The Canon law and Ecclesiastical jurisdiction from 597 to the 1640s. Oxford University Press, 2003. 
• Huscroft, R. The Norman Conquest: A New Introduction. Routledge, 2013. ISBN 1317866274. 
• Powicke, F.M.; Fryde, E.B.. Handbook of British Chronology 2a ed.. Royal Historical Society, 1961. 
• Stafford, Pauline. Queen Emma & Queen Edith. Blackwell, 2001.