Felip V d'Espanya

Felip IV d'Aragó i V de Castella (Versalles, 19 de desembre de 1683 - Madrid, 9 de juliol de 1746), anomenat oficiosament Felip V d'Espanya, tot i que mai es va intitular així, dit l'Animós, o el Socarrat en el País Valencià, va ser monarca d'Espanya de 1700 a 1746, amb una breu interrupció d'uns mesos el 1724, quan abdicà i va regnar el seu fill Lluís. Abans de ser rei era conegut com a Felip d'Anjou.

Felip V d'Espanya

Retrat oficial de Felip V d'Espanya (1723), obra del francès Jean Ranc conservada al Museu del Prado
Nom original	(fr) Philippe V
Biografia
Naixement	19 desembre 1683 Versalles (França)
Mort	9 juliol 1746 (62 anys) Madrid
Causa de mort	accident vascular cerebral
Sepultura	Tomba de Felip V d’Espanya (1758–) La Granja de San Ildefonso (1746–1758)
Monarca d'Espanya
6 setembre 1724 – 9 juliol 1746 ← Lluís I d'Espanya – Ferran VI d'Espanya →
Cap d'Estat d'Espanya
6 setembre 1724 – 9 juliol 1746
Monarca d'Espanya
7 setembre 1714 – 15 gener 1724 (Abdicació de Felip V d'Espanya) ← cap valor – Lluís I d'Espanya →
Cap d'Estat d'Espanya
7 setembre 1714 – 15 gener 1724
Sobirà de Castella i de Lleó
16 novembre 1700 – 7 setembre 1714 ← Carles II de Castella – Supressió del càrrec →
Sobirà de la Corona d'Aragó
16 novembre 1700 – 29 juny 1706 ← Carles II de Castella – Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic →
Rei de Sardenya
16 novembre 1700 – juliol 1713 (Tractat d'Utrecht)
Duc d'Anjou
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	governant, polític, col·leccionista d'art
Altres
Títol	Duc de Brabant (1700–1714) Duc d'Anjou Rei de Galícia Rei de Lleó Rei de Granada Duc de Milà Rei de Jerusalem Rei de Navarra Rei de Castella Comte de Barcelona Rei d'Espanya Rei d'Aragó Rei de Sardenya
Família	Casa de Borbó a Espanya
Cònjuge	Isabel Farnese (1714–) Maria Lluïsa de Savoia (1701–)
Fills	Lluís I d'Espanya  () Maria Lluïsa de Savoia Felip Lluís de Borbó  () Maria Lluïsa de Savoia Felip Pere de Borbó  () Maria Lluïsa de Savoia Ferran VI d'Espanya  () Maria Lluïsa de Savoia Carles III d'Espanya  () Isabel Farnese Francesc de Borbó i Farnese  () Isabel Farnese Maria Anna Victòria de Borbó  () Isabel Farnese Felip I de Parma  () Isabel Farnese Maria Teresa Rafaela de Borbó  () Isabel Farnese Lluís de Borbó i Farnese  () Isabel Farnese Maria Antònia de Borbó  () Isabel Farnese
Pares	Lluís de França   i Maria Anna Victòria de Baviera
Germans	Lluís de França Carles de França
Parents	Ferran I Maria de Baviera, avi matern Enriqueta Adelaida de Savoia, àvia materna Maria Teresa d'Àustria, àvia paterna Lluís XIV de França, avi patern Felip IV de Castella, besavis paterns Ferran VII d'Espanya, besnet
Premis
Cavaller de l'Orde de l'Esperit Sant  Orde de Sant Jaume  Orde d'Alcántara  orde de Calatrava  orde de l'Esperit Sant  Orde de Montesa  Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or  Orde del Toisó d'Or  Cavaller de l'Orde de Sant Miquel  Orde de Sant Miquel
Signatura

Va ser designat monarca d'Espanya en el testament de l'últim Habsburg hispànic, Carles II. L'inici del seu regnat es va veure marcat per la Guerra de Successió Espanyola, que a més d'un enfrontament entre ell i el pretendent austríac l'arxiduc Carles, va convertir-se en una contesa internacional entre les principals potències del moment. Tanmateix també va tenir un matís de guerra civil dins de la Monarquia espanyola, entre els partidaris borbònics i els austriacistes, generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, respectivament.

La fi de la guerra consolidaria Felip V en el tron espanyol, però a costa d'entregar els territoris espanyols extrapeninsulars en el Tractat d'Utrecht (1713) i el de Rastatt (1714) a les potències aliades. Després de la reconquesta dels estats de la Corona d'Aragó, els ministres de Felip V aboliren les institucions pròpies de govern, furs i constitucions d'aquells, i tot llur ordenament jurídic de dret públic, posant-los sota l'administració del Consell de Castella, i implantaren l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

La resta del seu regnat el determinà la política de l'absolutisme, de caràcter centralista i uniformista, a imatge de França, amb poques convocatòries de les corts de Castella. Més endavant, Felip apostaria per seguir les directrius de Julio Alberoni i d'Isabel Farnese, la seva segona esposa, en vistes a recuperar els territoris italians que havia cedit a la pau d'Utrecht a canvi de mantenir-se ell a la corona espanyola, una política que fracassaria. El 1724 va abdicar en el seu fill Lluís, que seria rei poc més de set mesos a causa de la seva mort prematura per verola. La minoria d'edat del següent en la línia, Ferran, va crear un debat i Felip V al final va tornar a ocupar el tron. El segon regnat estaria marcat pels pactes de família amb la branca francesa dels Borbons, la voluntat de reconciliació amb el Sacre Imperi i els Habsburg, i un seguit de conflictes bèl·lics a nivell europeu.

Aspecte

Físicament, Felip V era d'estatura mitjana, tenia els ulls blaus i el cabell ros. Alguns dels contemporanis a la seva arribada al tron d'Espanya comenten que, en realitat, el nou monarca no es diferenciava gaire físicament del seu antecessor, Carles II, si bé era més robust i estava molt més ben educat. Cal esmentar que el pas dels anys i la progressió de la malaltia mental que patia, el van desmillorar molt, i el duc de Saint-Simon així ho testimonia el 1721:

«	(castellà) La primera ojeada que eché al Rey [...] me asombró tanto que tuve necesidad de hacer grandes esfuerzos para recobrarme. Ningún vestigio noté del duque de Anjou en aquel semblante alargado, distinto, y que decía mucho menos que cuando salió de Francia. Parecía muy encorvado, dismunuído, sacando la barbilla hacia afuera, muy adelante del pecho, los pies muy juntos hasta tocarse y pisarse cuando andaba y las rodillas estaban a más de quince pulgadas una de otra [...]. Lo que me hizo el honor de decirme estaba bien dicho, pero tan lentamente [...], con un aire tan bobo, que quedé confundido. Una chaqueta sin dorado alguno, de un paño burdo moreno, no mejoraba su cara ni su presencia.	(català) La primera ullada que vaig fer al Rei [...] em va sorprendre tant que vaig tenir la necessitat de fer grans esforços per recobrar-me. Cap vestigi vaig notar del duc d'Anjou en aquell semblant allargat, distint, i que deia molt menys que quan va sortir de França. Semblava molt encorbat, disminuït, traient la barbeta cap a fora, molt endavant del pit, els peus molt junts fins a tocar-se i trepijtar-se quan caminava i els genolls estaven a més de quinze polzades un de l'altre [...]. Allò que va fer l'honor de dir-me estava ben dit, però tan lentament [...], amb un aire tan babau, que vaig quedar confús. Una jaqueta sense cap daurat, de drap bast bru, no millorava la seva cara ni la seva presència.	»
— Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon; extret de González Cremona, 1998 i Zavala, 2007

Havia estat educat per François Fénelon, la qual cosa li va garantir una cultura general, incloent-hi coses d'Espanya i el caràcter dels seus habitants, i un cert grau de liberalisme. D'altra banda, Felip era fervorosament religiós, de fe indestructible i d'una gran devoció a Déu; d'esperit recte, temia el Diable i s'allunyava del vici. Aquesta consciència religiosa no només es traduïa en uns escrúpols ordinaris per a la seva vida personal, sinó que els va estendre a la vida pública i els deures de la monarquia. Aquesta faceta seva li va impedir consumar abans del matrimoni -als divuit anys Felip era encara verge-, i va impedir que després tingués cap amant.

Com la majoria dels seus avantpassats, Felip tenia un insaciable desig sexual, el qual estimulava amb afrodisíacs de l'època. La seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, fins i tot ja quan estava malalta de mort per escròfules, no va poder descansar cap dia. El metge de Felip V així ho relata:

«	(castellà) El sexo todo lo anulaba en él. Fue el marido más asiduo, más marido que se haya visto nunca, encarnizado, implacable de exigencia amorosa [...] Su primera mujer, enferma de muerte, perdida de humores fríos, disuelta y cubierta de llagas, no tuvo tregua ni un solo día.	(català) El sexe tot ho anul·lava en ell. Va ser el marit més assidu, més marit que s'hagi vist mai, aferrissat, implacable d'exigència amorosa [...] La seva primera esposa, malalta de mort, perduda d'humors freds, dissolta i coberta de nafres, no va tenir treva ni un sol dia.	»
— Extret de: Zavala, José María, 2007

Sobre el seu caràcter, si bé inicialment es va veure Felip com una persona que mostrava enteresa i un gran valor en el camp de batalla -que hom afirma que li va valer el sobrenom de «l'Animós»-, el cert és que poc després cauria en una malaltia depressiva que el canviaria totalment. A més a més, com el seu pare, Felip V va patir de mutisme: rarament parlava si no era per allò estrictament necessari; era abúlic, fred envers els altres i no s'interessava realment pels assumptes de govern; no tenia un gran sentit de l'autoritat i, tanmateix, no es parava a pensar les decisions.

Malaltia mental

Carlo Broschi, Farinelli, en un retrat de Giaquinto (c. 1755), va servir a Felip V i, especialment, a Ferran VI, que patia el mateix mal que el seu pare. Tingué una bona posició a la cort i grans privilegis. Tot i la seva influència, mai va voler intervenir en política.

Dins del seu retrat, cal tenir molt en compte la malaltia que va patir durant la seva vida, i que va fer acte de presència en Felip quan només tenia divuit anys. S'esmenta a l'època, que Felip V va patir de melangia i de mania, per tant, una malaltia maniacodepressiva, que s'ha identificat com una neurastènia, herència familiar que li va transmetre el seu pare (i probablement també la seva mare, el comportament de la qual, que era hipocondríaca, el devia influenciar). És evident que el rei va patir de trastorns psicològics, car així ho afirmen els seus contemporanis i els historiadors posteriors al regnat. L'actitud de la medicina de l'època, que en aquell moment anomenava la malaltia de Felip com «vapors», va ser la de tractar el monarca de malalt mental, i es relacionaven aquests trastorns amb un signe de debilitat, la manca de caràcter o els seus vicis. Els símptomes que patia Felip podien ser relacionats amb la depressió i la melangia, com l'angoixa o l'entristiment; i, d'altra banda, patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria. L'alienació de Felip era tal, que Isabel Farnese va fer venir Farinelli per intentar apaivagar els efectes de la malaltia, el qual va rebre grans favors dels monarques, gràcies als efectes positius que tenia la veu del castrato sobre Felip.

Els episodis de la malaltia, segons les fonts primàries, podien durar no només moments en concret, sinó mesos o, fins i tot, anys, raó per la qual resultava impossible amagar-la al públic, encara més si coincidia amb un fet polític important; D'altra banda, les fonts secundàries, poc posteriors al regnat de Felip V, aporten una visió negativa i incideixen en la feblesa del monarca i els seus vicis, a causa, també, del control que va patir per part de les seves dues esposes. Les seves crisis l'inhibien dels seus deures de govern; moltes persones no entenien ben bé què l'afligia veritablement. Per tant, a causa d'aquesta qüestió no es poden menystenir els efectes de la malaltia del rei en l'anàlisi del seu regnat, car ell, com més avançava en edat, més afectat per la malaltia es veia; per això gradualment s'anava desentenent dels assumptes de govern, deixant-los en mans d'altri.

Aquesta malaltia passaria al seu fill, el futur Ferran VI. Es considera que aquest va ser el motiu el veritable motiu pel qual va passar a la història conegut com l'Animós, malgrat que tradicionalment s'ha atribuït al seu ànim en batalla durant la guerra, de fet va ser Vicenç Bacallar qui va donar-li aquest malnom pels continus canvis d'humor.

Infància

La família del Gran Delfí de Pierre Mignard (1687). Es representa al Gran Delfí Lluís i a Maria Anna de Baviera, la qual sosté a Carles de Berry, germà menor de Felip. A la dreta el primogènit Lluís de Borgonya i a baix al centre està Felip d'Anjou.

Va néixer el 19 de desembre de 1683 a la cort francesa a Versalles, rebent el títol de duc d'Anjou. Era el segon fill del Gran Delfí Lluís de França -per tant net de Lluís XIV de França-, i de Maria Anna de Baviera, la qual va morir jove i alienada, quan Felip tenia set anys.

Des d'aleshores que no va rebre cap mena d'afecte ni interès per part del seu pare, ocupat normalment en caceres, ni tampoc del seu avi, que estava més en els entramats d'una cort que rendia culte al plaer, la bellesa física, els banquets, etc. Quelcom que contrastava amb el caràcter de Felip, lluny de tot això, probablement gràcies a la presència de persones decisives en la seva infància i que augmentaren el caràcter misantrop del futur rei: la seva tieta-àvia, que li va oferir afecte i moixaines que li despertaren la rebel·lia; el metge de la cort, Helvecius, més en l'àmbit terepèutic, que va avivar l'interès de Felip en si mateix; i François Fénelon, que va ser qui més va influir a l'hora de decantar la balança del jove Felip vers la virtut, en comptes de l'escabrositat i obscenitat cortesanes; virtut, en definitiva, que li imposaria el caràcter fanàtic religiós que el definiria. La feble personalitat del monarca va estar imbuïda d'una estricta base moral sota precepte del pecat mortal: «abans mort que caure en pecat».

En aquest context, destaca l'episodi, als quinze anys del jove Felip, en què la seva tieta-àvia li va portar a les seves habitacions una jove adolescent, qui, per la seva banda, acostumava a tancar-se amb Lluís XIV. El fet va marcar la lluita entre l'ambient de Versalles i els ensenyaments de Fénelon. Aquesta primera experiència del duc d'Anjou no va passar de les carícies: la moral inculcada pel seu mestre va pesar més, i la situació no anà més enllà. Sembla que arran d'això, Felip es va passar tres mesos fent lectures diàries de vides de sants i màrtirs, i altres textos religiosos virtuosos, mortificant-se pel que havia fet.

La resta de la seva joventut a Versalles, abans dels divuit anys -moment en què es converteix en rei d'Espanya-, va passar-la enmig de les intrigues dinàstiques i la lluita que mantenia Lluís XIV per acabar amb la presència dels Habsburg al sud dels Pirineus; tot conjuntament amb l'ambient cortesà, totalment contrari a Felip.

Primer regnat

L'1 de novembre de 1700 moria el darrer monarca espanyol de la dinastia Habsburg, Carles II, sense descendents directes. Aquell mateix dia es procedia a la lectura del testament del rei a l'Alcàsser Reial en presència dels grans d'Espanya i els ambaixadors estrangers. La designació de Felip d'Anjou va satisfer gran part de la noblesa espanyola, favorable als Borbons. La proclamació del monarca va ser duta a terme a Versalles, el 16 de novembre de 1700; Lluís XIV va reunir la família reial, dignataris i ambaixadors estrangers.

Lluís XIV presenta formalment com a rei d'Espanya al seu net Felip, segons un almanac anònim de 1701.

El paper de la reina Maria Lluïsa i de la seva cambrera, la princesa dels Ursins va ser determinant a l'hora de contrarrestar les intrigues del cardenal Portocarrero. El 1702, quan Felip V marxa a Itàlia, finalitzades les corts d'Aragó, va quedar com a governadora del regne i de la junta de govern. El seu desig era aconseguir que el seu marit aconseguís un govern unitari i personal a l'estil de Lluís XIV, nogensmenys, fou l'avi qui va aconsellar que s'hi casés.

«	(castellà) Luis XIV [...] hizo la presentación solemne de su nieto Felipe en esta forma: «Señores, aquí tenéis al rey de España. Su origen y su linaje le llaman al Trono, y el difunto rey así lo ha testado; toda la nación lo quiere y me lo suplica; ésta es la voluntad del cielo y yo la cumplo gustoso». Y dirigiéndose al duque de Anjou, le dijo: «Sé buen español, ése es tu primer deber; pero acuérdate de que has nacido francés, y mantén la unión entre las dos naciones: tal es el camino de hacerlas felices y conservar la paz de Europa.»	(català) Lluís XIV [...] va fer la presentació solemne del seu net Felip d'aquesta forma: «Senyors, aquí teniu al rei d'Espanya. El seu origen i el seu llinatge el criden al Tron, i el difunt rei així ho ha testat; tota la nació ho vol i m'ho suplica; aquesta és la voluntat del cel i jo la compleixo gustós». I dirigint-se al duc d'Anjou, li va dir: «Sigues un bon espanyol, aquest és el teu primer deure; però recorda que has nascut francès, i mantingues la unió entre les dues nacions: tal és el camí de fer-les felices i conservar la pau d'Europa».	»
— Extret de Pericot García, Luis (dir.), 1983

El 4 de desembre, Felip sortia de la capital francesa acompanyat pels seus germans, i arribava al Bidasoa el 14 de desembre, on s'acomiada d'ells. Des de la frontera, va estar acompanyat per diversos nobles francesos, esperant que la reina vídua Marianna de Neuburg tingués temps de retirar-se a Toledo. Després, va iniciar la seva marxa cap a Madrid, on arribarà el dia 18 de gener entre l'alegria delirant del poble de Madrid, instal·lant-se en el palau del Buen Retiro. La cerimònia de proclamació oficial del monarca va ser celebrada el 8 de maig de 1701 a l'església de San Jerónimo el Real, i era reconegut per les Corts de Castella el mateix dia. Seguint aquesta tònica, Felip V havia de resoldre els juraments «de observar las leyes, fueros y costumbres» dels diferents territoris heretats, a la qual cosa comminava la tretzena clàusula del testament de Carles II, un fet que, tanmateix, no era desitjat en un clima de preguerra, perquè si bé estabilitzaria la situació de Felip amb els regnes peninsulars, significava també una pèrdua de poders per al monarca. El 30 de setembre de 1701 Felip V arriba a Barcelona on va jurar les Constitucions i els representants catalans li van jurar fidelitat com a nou rei d'Aragó i comte de Barcelona, celebrant-se seguidament corts entre 1701 i 1702, període en què també va aprofitar per casar-se amb la recent arribada Maria Lluïsa de Savoia a Figueres. En aquestes corts el rei va accedir a quasi totes les peticions realitzades pels braços de les corts. En aquesta situació, el malestar era present també a Aragó, on les corts convocades encara no s'havien reunit en mesos, Felip hi va enviar a la reina, en les quals es va guanyar als aragonesos i n'obtingué un bon donatiu.

Influència francesa

En la seva primera etapa, el regnat de Felip V va estar tutelat per Lluís XIV de França. El 24 de febrer de 1701, Felip, seguint els consells del seu avi, va ratiticar la forma tradicional de govern de la Monarquia a través dels consells. El decret dissipava els recels a la introducció de la forma de govern de França, que eren titllats de despòtics. Tanmateix, es va crear una petita junta auxiliar, a proposta del cardenal Portocarrero, per ajudar el monarca a l'hora de fer decisions, formada exclusivament per ministres espanyols amb l'ambaixador francès exercint com a intèrpret. Ben aviat, aquesta nova junta es va convertir en el centre del nou govern.

D'antuvi, Lluís XIV es va mostrar reticent a deixar que l'ambaixador, el marquès d'Harcourt, formés part de la junta, quelcom que pretenia Portocarrero, però, tot i així, la preocupació va girar més al voltant de la imminent guerra, i l'opinió del monarca francès va canviar i va permetre la presència de consellers francesos, malgrat que podia arribar a semblar una intromissió de França en el govern espanyol, escollint-se a Jean Orry com a ministre per a ocupar-se de la desfeta hisenda espanyola, el qual va recolzar-se en Portocarrero i els seus col·legues de Despatx. Les primeres reformes entorn de la millora de la Hisenda Reial van seguir la línia reformista de finals del regnat de Carles II, sobretot per la imminent guerra, per la qual cosa no van ser gaire profundes en els primers anys. A nivell administratiu es van reduir el nombre càrrecs en alguns organismes i una reducció temporal de salaris i mercès el 1700 i 1701, una mesura que va provocar gran descontentament.

Poc després, Lluís XIV va decidir augmentar la influència francesa a la cort espanyola i va enviar al cardenal Cèsar d'Estrées, al qual indicà que confiés en la reina, en la princesa dels Ursins i en Orry. Però el cardenal no podia concebre que els interessos d'Espanya fossin diferents als de França, això el va enfrontar directament amb Maria Lluïsa de Savoia i la seva Cambrera Major, que buscaven una major independència dels assumptes espanyols. La lluita entre ambdós grups va fer desaparèixer personatges de la cort, com el cardenal Portocarrero. Els informes negatius d'Estrées a Lluís XIV, van apartar a la princesa dels Ursins, contrària als interessos francesos i va enviar al duc de Grammont, per tal que prescindís dels grans d'Espanya i altres consellers de gran valor, per altres mediocres; en aquest context queia Orry, però Grammont va adonar-se que governar el país com si fos un titella de França era impossible. A Versalles, la princesa dels Ursins va entrevistar-se amb Lluís XIV, el rei va quedar convençut que Felip V només podia ser governat per la seva esposa, sempre aconsellada per la princesa dels Ursins, a la tornada d'aquesta, també ho feu Orry amb el nou ambaixador francès Michel-Jean Amelot.

Guerra de Successió Espanyola

Article principal: Guerra de Successió Espanyola

La demanda dels Habsburg pels drets al tron de l'arxiduc Carles d'Àustria, en un retrat de Jan Kupecký de 1716, el va convertir en el candidat rival a la corona espanyola sent un dels detonants de la Guerra de Successió Espanyola.

La major part dels països europeus van acceptar a Felip, no obstant això, la majoria de potències veien amb temor l'establiment de la casa de Borbó a Espanya, com un bloc conjunt amb França, a qui s'afavorí comercialment a les colònies americanes. Principalment ho veia amb recel Anglaterra que cercava un equilibri a nivell europeu; les Províncies Unides temien per la presència de Lluís XIV a la part espanyola dels Països Baixos i, juntament amb la resta d'estats protestants, recelaven del gran bloc catòlic que s'estava formant; Portugal temia que la unió dels Borbons posés en perill la seva independència. D'altra banda, l'emperador Leopold I tampoc es resignava al fracàs de la seva diplomàcia en la qüestió del testament de Carles II.

La tensa situació va crispar-se més quan Lluís XIV va decidir mantenir i convalidar els drets successoris de Felip V al tron de França l'1 de febrer de 1701, contrari a la disposició testamentària de Carles II, que alarmà les potències europees, veient una possible unió entre França i Espanya. A això va seguir la constitució de la Gran Aliança entre el Sacre Imperi, Anglaterra i les Províncies Unides pel tractat de la Haia del 7 de setembre de 1703, a la qual s'uniren Savoia i Portugal el 1703. El Sacre Imperi, considerant que Carles II havia estat obligat a signar el testament en contra de la seva voluntat, va presentar el segon fill de l'emperador, l'arxiduc Carles d'Àustria, com a candidat al tron i fou proclamat rei d'Espanya com Carles III per totes les potències el 12 de setembre de 1703; també comptà amb suport a la península entre els dirigents espanyols a causa de la forta ingerència francesa en els assumptes d'Espanya. Felip V va decidir passar a Nàpols i poc després d'arribar a l'abril, la Gran Aliança li va declarar la guerra. Dins de la Monarquia la divisió es va produir entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, partidaris del pretendent borbònic i austríac, respectivament, quelcom que s'ha considerat una veritable guerra civil, si bé no va ser un enfrontament territorial en inici, sinó que la situació va anar emptijorant progressivament i, a més, l'opinió interna d'ambdues corones tampoc va ser unitària.

Recreació de la batalla d'Almansa.

Retrat del rei penjat cap per avall al museu de L'Almodí de Xàtiva com a càstig per l'incendi de la ciutat en 1707.

Els primers anys de la guerra van ser favorables l'aliança amb la presa de Gibraltar per Anglaterra. Encara que els austriacistes guanyaven adeptes, Felip V va poder mantenir-se gràcies al seu entusiasme i constància en la guerra i als esforços de la reina Maria Lluïsa i de la princesa dels Ursins. El 1705 l'arxiduc desembarcava a Barcelona i el 1706 era proclamat rei a Saragossa; Felip fracassava en l'intent de reconquerir Barcelona i hagué de fugir a França pel Rosselló, i tornar a la península per Navarra. El 1707 la situació de la guerra millora per a Felip amb l'ocupació dels regnes de València i d'Aragó, i el sud de l'Ebre, després de la decisiva batalla d'Almansa. Fora de la península la balança es decantava pels aliats; Lluís XIV aconsellà al seu net, al qual no podia ajudar pels pactes internacionals, que pactés una pau salvant el màxim possible, consell ignorat per Felip, que es va mantenir a la península. El 1710 l'arxiduc ocupà Madrid davant la indiferència dels madrilenys. La capital va ser recuperada poc després pel general Vendôme, enviat per Lluís XIV per a auxiliar al seu net.

El 1711, la mort sense descendència de l'emperador Josep I va provocar que l'arxiduc Carles ascendís al tron del Sacre Imperi i això va infondre temor a Europa en veure l'agrupació dels territoris dels Habsburg sota un sol monarca com en l'època de Carles V, a la qual es va unir la possibilitat d'unió de les corones de França i Espanya, a la mort del Gran Delfí Lluís i el Lluís, duc de Borgonya, i el primogènit d'aquest, el 1712, quedant com a hereu el futur Lluís XV amb tan sols dos anys. Van accelerar-se les conferències de pau: l'11 d'abril de 1713 es va signar el tractat d'Utrecht, pel qual Felip V era reconegut com a rei d'Espanya, perdent tots els territoris extrapeninsulars en favor d'Àustria, i Gibraltar i Menorca en favor de Gran Bretanya. Fou ratificat amb l'emperador Carles VI en el tractat de Rastatt el 1714.

Després dels tractats, a la península, Catalunya continuava lluitant per la causa austriacista, l'abandó del catalans a Utrecht va fer que els el braç de les ciutats decidís continuar la guerra, sobreposant-se a l'eclesiàstic i el nobiliari a les Corts, però en defensa de llurs furs i contra el que ara el seu legítim rei. El 7 de juliol prenia el comandament del setge de Barcelona el duc de Berwick. El setge va finalitzar amb la capitulació de la ciutat l'11 de setembre de 1714. Poc després capitulava Cardona i el 3 de juliol de 1715 Mallorca, finalitzant definitivament la guerra.

Influència italiana

Quan les tropes franco-espanyoles encara mantenien el setge a Barcelona, la reina Maria Lluïsa de Savoia va morir el 14 de febrer de 1714. En un primer moment, la influència de la cambrera major no va canviar i va mantenir la seva preeminència en els assumptes de la cort i va iniciar les gestions per cercar una segona esposa al monarca. A la cort castellana hi havia l'abat d'origen italià Julio Alberoni, amb bones relacions amb els Farnese, va proposar a la princesa dels Ursins a la filla d'Eduard II Farnese, Isabel, que va ser presentada com una princesa dòcil i senzilla. Convençuda la princesa dels Ursins i també Lluís XIV, la nova reina va entrar per Navarra a la península i fou rebuda a Guadalajara per Felip V i la cambrera major. Allà, Isabel i l'antiga princesa van mantenir una conversa a porta tancada i en sortir va ordenar a la guàrdia que portessin a la frontera amb França a «esa vieja loca que me ha insultado»; Isabel Farnese havia estat previnguda de la influència de la cambrera per Alberoni i l'antiga reina Marianna de Neuburg a Baiona.

Amb els monarques casats i establerts a Madrid, Alberoni, recolzat per Isabel, va ocupar-se de reformar el govern: es va cridar al cardenal Francesco del Giudice i al marquès de Grimaldo, que havien estat destituïts anteriorment i es destituí a Jean Orry i altres càrrecs i favorits de l'antiga cambrera major. Julio Alberoni es va convertir en l'instrument de la nova reina, que lluny d'estar sota la seva tutela, es mostra ferma en la defensa dels seus propis interessos.

Amb l'objectiu de recuperar les possessions perdudes va refusar el Tractat d'Utrecht amb el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip. Així el 1717 les tropes espanyoles van ocupar l'illa de Sardenya i van envair la de Sicília l'any següent. Per aquest motiu la Gran Bretanya, França, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano Germànic van firmar la Quàdruple Aliança contra el Regne d'Espanya. Una esquadra anglesa va aconseguir destruir l'armada espanyola al cap de Pessaro i els aliats van sol·licitar la dimissió del primer ministre Alberoni, promotor d'aquesta política bel·ligerant. Durant aquest temps d'agitació tropes franceses ocupen part del Pirineu central català abolint temporalment els Decret de Nova Planta.

El 1718 va ordir la Conspiració de Cellamare, que pretenia substituir la regència de Felip III d'Orleans, amb l'ajut de l'ambaixador Giudice, però no aconseguí el seu objectiu.

Implantació de l'absolutisme

Article principal: Decrets de Nova Planta

Els Decrets de Nova Planta (a la imatge el que s'imposà a Catalunya) van significar la fi del sistema de monarquia composta tradicional dels Habsburg, exceptuant-ne els casos de Navarra, País Basc i Aran, i reduí les institucions, lleis i sobirania dels estats de la Corona d'Aragó als de la Corona de Castella.

A banda de la inicial reforma de la Hisenda en l'època de preguerra, a nivell administratiu, Felip V i els seus ministres van impulsar un projecte de centralització de l'estat centrant-se en la Corona de Castella i emmirallant-se en França, amb un marcat caràcter absolutista. La idea era la fusió de les dues corones existents a la península sota un mateix marc legal i constitucional en unes úniques corts, les quals, no obstant això, tindrien poc a dir en endavant pel fort viratge vers l'absolutisme; això suposava la fi dels furs, la legislació i la sistema polític existent fins aquell moment als territoris de la Corona d'Aragó, dins del qual s'incloïa l'autonomia local de les universitats, que van passar a ser designats pel rei. A més, una altra idea era aconseguir l'augment dels tributs del monarca i l'eliminació de les barreres duanares entre regnes. Ja en la Guerra de Successió, justificant-se en el dret de conquesta, el 1707, els regnes d'Aragó i València van ser els primers on es van implementar els decrets de Nova Planta, que va suposar la desaparició de la legislació i el sistema polític existent fins aquell moment. A Catalunya i Mallorca la reforma arribaria amb la seva conquesta el 1714 i 1715, respectivament. En canvi, tant Navarra com les províncies basques van mantenir-se al marge d'aquest procés, per la qual s'aposta per la tesi de què Felip V va castigar aquells regnes que s'havien rebel·lat en contra d'ell i, d'altra banda, va premiar els que li havien donat suport.

Quant a les Corts de Castella, que, com s'ha esmentat, quedaran com les úniques de tot l'estat, aquestes quedaran, en realitat, com un òrgan merament formal i cerimonial davant del poder absolut del monarca, que ja havia organitzat la Junta de govern des de bon començament, el qual només convocarà les corts en comptades ocasions com, per exemple, el jurament del príncep d'Astúries o bé, en altres casos, quan concernia a l'impost de Millones. El 1713 les corts introduïen la Llei Sàlica com a novetat en el sistema de successió espanyol, que excloïa a les dones de la dinastia en la successió.

Cal destacar la dissolució dels virregnats, la divisió de l'estat en Capitaníes Generals (1833) i la instauració de les Reials Audiències.

Abdicació i regnat de Lluís I

Article principal: Lluís I d'Espanya

El 10 de gener de 1724 a La Granja de San Ildefonso, Felip V va signar un decret en virtut del qual abdicava la corona en favor del príncep d'Astúries, Lluís, fill primogènit del seu primer matrimoni. Les altres clàusules del decret estipulaven que, en defecte de Lluís, la corona havia de passar al germà d'aquest, Ferran, o bé en defecte d'aquest, als germanastres nascuts del matrimoni amb Isabel Farnese. D'altra banda, Felip i la seva esposa es reservaven el palau i el reial lloc de San Ildefonso per al seu retir, durant el qual rebrien periòdicament una renda per a viure i per a continuar les obres de l'indret. Lluís esdevenia rei d'Espanya amb disset anys, i acceptà gustosament la renúncia del seu pare.

Segons el decret de renúncia, el motiu pietós per a deixar la corona era aconseguir la salvació de l'ànima de Felip i guarir el mal que l'afectava físicament. «Para servir a Dios y, desembarazado de estos cuidados, pensar en la muerte y solicitar mi salud», exposava el decret. Aquestes raons han estat posades en dubte discutides entre els historiadors. L'explicació que genera més consens és la que afirma que Felip V esperava la mort prematura de Lluís XV, de precària salut, i així poder optar a la corona francesa. D'aquesta manera, el moviment polític hauria sorgit possiblement de la reina, que després de la mort del regent de França, havia deixat de banda l'oposició de Felip V d'heretar la corona francesa, i hauria empès al seu marit a abdicar en Lluís. Una abdicació que, a més, no es va realitzar segons s'estipulava oficialment, a través de la reunió de les Corts.

Felip V va constituir una junta de govern per a guiar i aconsellar al monarca. No obstant això, el curt regnat de Lluís, de poc més de set mesos, no va donar temps a dur a terme cap actuació de pes i, tanmateix, tampoc el nou monarca va mostrar interès en els assumptes de la monarquia, consultant-los constantment amb el seu pare. Aquest fet, sumat al control que volia continuar tenint Isabel Farnese, va provocar, de fet, que hi hagués dues corts, una a Madrid i l'altra a la Granja de San Ildefonso. Els intents de reforma dels consellers de Lluís I, que van intentar emancipar al jove rei de la tutela paterna, van acabar en gran manera en un total fracàs. Lluís va morir de verola el 31 d'agost de 1724.

Segon regnat

Felip V durant el seu segon regnat

A la mort de Lluís, va sorgir el dilema de si Felip V havia d'ocupar de nou o no el tron. La versió tradicional és que l'antic rei es negava en rotund a ocupar-lo de nou per herència del seu fill a causa dels seus escrúpols religiosos. Res pogueren fer Isabel Farnese ni René de Froulay de Tessé, l'ambaixador francès, per convèncer-lo del contrari, preocupats per la deriva que prendria el país si pujava al tron l'infant Ferran. Per obtenir el sí del monarca es va constituir una junta de teòlegs que va proclamar la nul·litat dels vots de renúncia i el confessor, el pare Bermúdez, es va negar a absoldre si aquest no s'ocupava del govern del seu poble, Felip acceptà i tornà amb el suport del Consell de Castella. Altres versions més modernes diuen que va ser per voluntat de Felip la recuperació del tron, fent firmar al seu fill un document en aquest sentit, i que després va esperar l'opinió del Consell de Castella i la junta de teòlegs, que van pronunciar-se de manera ambigua, fent que Felip cerqués altres opinions més favorables i, finalment, establint per decret la seva tornada al tron. El que és cert, és que a la tornada al tron, Felip va purgar als homes de govern de Lluís, que havien intentat deslliurar el rei de la influència paterna, i també aquells que van donar suport a la pujada al tron de Ferran.

Política exterior

La política exterior de Felip V va encaminar-se a la reconciliació amb el Sacre Imperi, amb el tractat de Paris, pel qual el Sacre Imperi Romanogermànic renunciava a totes les seves pretensions sobre el tron espanyol i les índies occidentals, i el Borbó, a Itàlia i els Països Baixos. Per mediació de l'home de confiança del rei, el baró de Ripperda intentà aconseguir el matrimoni de dos fills del rei amb princeses austríaques, el que permeté realitzar una aliança contra un possible conflicte amb el Regne de França. El fracàs de les negociacions del baró comportà la seva caiguda el 1726.

Posteriorment es posà José Patiño, partidari del rei des de la Guerra de Successió, al capdavant de l'Administració Central. El 1733, va firmar amb França el Primer Pacte de Família, que donà suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia. Mitjançant aquesta aliança, l'infant Carles de Borbó fou nomenat rei de Nàpols i Sicília.

El 1739 es produí un conflicte armat entre Espanya i la Gran Bretanya, suscitat per les extralimitacions d'aquesta última potència en el comerç colonial així com en la seva posició en la Successió a la corona austríaca a la mort de l'emperador Carles VI d'Àustria sense fills mascles. El 1743 va firmar el Segon Pacte de Família, gràcies al marquès de l'Ensenada, que va permetre reactivar el seu pacte amb França. El 1749 s'acabà la guerra amb la Pau d'Aquisgrà, firmada en aquells moments pel fill i successor de Felip V, per la qual s'establia a Felip de Borbó, segon fill mascle d'Isabel de Farnese, com a sobirà del ducat de Parma, Piacenza i Guastalla.

Felip V va afavorir i va impulsar el comerç atlàntic d'Espanya amb les possessions americanes de la corona. Amb aquest comerç atlàntic van sorgir importants figures de la història naval d'Espanya, entre els quals destaca el corsari Amaro Pargo. Habitualment va beneficiar aquest corsari en les seves incursions comercials i corsàries: li va atorgar una Reial ordre donada al Palau Reial d'El Pardo de Madrid al setembre de 1714 en el qual el nomena capità d'un navili comercial amb destinació a Caracas. El mateix monarca va intercedir també en l'alliberament d'Amaro durant la seva detenció per la Casa de Contractació de Cadis i el va autoritzar per construir un navili amb destinació a Campeche, el quin estava armat en cors.

Mort

Tomba de Felip V i d'Isabel Farnese, la seva segona esposa, a la col·legiata de la Santíssima Trinitat de La Granja de San Ildefonso.

Felip V va morir de manera sobtada al Palau del Buen Retiro de Madrid el 9 de juliol de 1746, a causa d'un atac d'apoplexia. Havia estat treballant la nit anterior al Buen Retiro amb els seus ministres, i se'n va anar a dormir a les 7:30 del matí al llit. Es va llevar al migdia, i a les 13:30 li va dir a la reina que tenia ganes de vomitar. Isabel va demanar ràpidament un metge, però el de la cort estava esmorzant. Tanmateix, el rei va començar a inflar-se, també la seva llengua, i va caure d'esquena al llit i va morir al cap de pocs segons, havent passat només tres minuts des que havia comunicat que sentia vòmits. L'hora oficial de la mort va ser les 14:00. Felip tenia llavors 62 anys, havia envellit ràpidament a causa de l'agreujament progressiu de la seva neurastènia i els excessos de la vida matrimonial.

El rei va ser enterrat el 17 de juliol, segons havia disposat, a la col·legiata de La Granja de San Ildefonso, en una tomba de marbre blanc i negre. Va ser el primer que no es feia enterrar al panteó dels reis de San Lorenzo de El Escorial des del segle XVI. Abans del seu enterrament es va obrir una capella ardent a palau, que durant tres dies van visitar milers de persones per rendir-li un darrer homenatge. El cos va ser amortallat amb teles d'argent i d'or, i decorat amb els collars de les ordes del Toisó d'Or i de l'Esperit Sant. Tanmateix, el seu cos no va poder ser netejat abans, perquè el rei feia molt que no s'havia rentat, i les esponges que li passaven s'enduia tires de pell, pel que van preferir deixar el cos com estava. Contínuament es van celebrar misses a diverses esglésies madrilenyes fins la nit del 14 de juliol, dia en què el cos va ser traslladat en processó fins a l'església de San Jerónimo i després fins a La Granja de San Ildefenso.

La successió va recaure en el seu fill, el príncep d'Astúries, que va regnar com Ferran VI.

Matrimonis i descendència

Va casar-se en primeres núpcies amb Maria Lluïsa de Savoia, filla de Víctor Amadeu II, matrimoni que li havia recomanat el seu avi. La cerimònia va fer-se per poders a la Capella del Sant Sudari a Torí l'11 de setembre de 1701, i personalment el 2 de novembre del mateix any a Figueres. El matrimoni va tenir quatre fills:

• Lluís (Madrid, 1707 - 1724)
• Felip Lluís (Madrid, 1709)
• Felip Pere (Madrid, 1712 - 1719)
• Ferran (Madrid, 1713 - 1759)

Va casar-se en segones núpcies amb Isabel Farnese, filla del duc de Parma. El matrimoni per poders es va realitzar el 16 de setembre de 1714, sent ratificat a Guadalajara el 24 de desembre del mateix any. El matrimoni va tenir set fills:

• Carles (Madrid, 1716 - 1788)
• Francesc (Madrid, 1717)
• Maria Anna Victòria (Madrid, 1718 - Lisboa, 1781)
• Felip (Madrid, 1720 - Alessandria, 1765)
• Maria Teresa (Madrid, 1726 - Versalles, 1746)
• Lluís Antoni (Madrid, 1727 - Arenas de San Pedro, 1785)
• Maria Antònia (Sevilla, 1729 - Montcallier, 1785)

Ancestres

16. Enric IV de França

8. Lluís XIII de França

17. Maria de Mèdici

4. Lluís XIV de França

18. Felip III d'Espanya

9. Anna d'Àustria

19. Margarida d'Àustria

2. Lluís de França, el Gran Delfí

20. Felip III d'Espanya

10. Felip IV d'Espanya

21. Margarida d'Àustria

5. Maria Teresa d'Àustria

22. Enric IV de França

11. Isabel de França

23. Maria de Mèdici

1. Felip V d'Espanya

24. Guillem V de Baviera

12. Maximilià I de Baviera

25. Renata de Lorena

6. Ferran Maria de Baviera

26. Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic

13. Anna d'Àustria

27. Maria Anna de Baviera

3. Maria Anna Victòria de Baviera

28. Carles Manuel I de Savoia

14. Víctor Amadeu I de Savoia

29. Caterina Micaela d'Àustria

7. Enriqueta Adelaida de Savoia

30. Enric IV de França

15. Cristina de França

31. Maria de Mèdici

Bibliografia

• Albareda i Salvadó, Joaquim «La represa del constitucionalisme (1701-1706)». Revista de Dret Històric Català, 7, 2007. ISSN: 2014-0010.
• García-Badell Arias, Luis María «Los primeros pasos de Felipe V en España: Los deseos, los recelos y las primeras tensiones». Cuadernos de Historia del Derecho, 15, 2008, pp. 45-127. Arxivat de l'original el 2011-05-20. ISSN: 1133-7613 [Consulta: 4 abril 2011]. Arxivat 2011-05-20 a Wayback Machine.
• González Cremona, Juan Manuel. Anecdotario real: de Felipe V a Alfonso XIII (en castellà). Barcelona: Plaza & Janés, 1998. ISBN 84-01-55019-9. 
• González Enciso, Agustín. Felipe V: la renovación de España (en castellà). Pamplona: Ediciones Universidad de Navarra, 2003. ISBN 84-313-2067-2. 
• Kamen, Henry. Felipe V. El rey que reinó dos veces (en castellà). Madrid: Ediciones Temas de Hoy, 2000. ISBN 84-7880-847-7. 
• León Sanz, Virginia «Utrecht, 1713. Una paz posible para Europa» (en castellà). Cuadernos de Historia Moderna, XII, 2013. ISSN: 1988-2475.
• Martín, Ricardo (dir.); AADD. Historia de España, 9. Del reinado de Felipe V a las reformaciones de Carlos III (en castellà). Barcelona: Salvat, 1998. ISBN 84-345-9922-8. 
• Pericot García, Luis (dir.); Ulloa Cisneros, Luis;Camps Cazorla, Emilio. Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Borbón (Siglos XVIII a XX) (en castellà). Barcelona: Océano & Instituto Gallach, 1983. ISBN 84-7505-725-X. 
• Pigrau Santpere, M. Rosa «Felip V: indicis per elaborar una anàlisi psiquiàtrica». Pedralbes: revista d'història moderna, 29, 2009, pàg. 491-500.
• Riera i Fortiana, Enric «Les institucions catalanes i Felip V durant la seva estada a Catalunya (1701-1702)». Pedralbes: revista d'història moderna, 13 (2), 1993.
• Suárez Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). Ediciones Rialp, 1984. ISBN 8432121061 [Consulta: 28 maig 2016]. 
• Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. 
• Vidal Sales, José-Antonio. Crónica íntima de los reyes de España (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1994. ISBN 84-08-01139-1. 
• Zavala, José María. La maldición de los Borbones. De la locura de Felipe V a la encrucijada de Felipe VI. Barcelona: Plaza & Janés, 2007. ISBN 978-84-01-37969-7. 

Vegeu també

• Decrets de Nova Planta
• Guerra de Successió Austríaca
• Guerra de Successió Espanyola
• Pactes de Família

Enllaços externs

• Sánchez, Ferran & Palos, Joan Lluís: [àudio] La Locura del soberano Felipe V (castellà)

Felip V d'Espanya Casa de Borbó Naixement: Versalles 19 de desembre de 1683 Mort: Madrid 9 de juliol de 1746
Títols
Precedit per: Carles II de Castella (Testament)	Rei de Castella (Llista de reis d'Aragó i Llista de reis de Castella) Regne de Castella, Regne de Lleó, Regne d'Aragó, Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo, Regne de València, Regne de Galícia, Regne de Mallorca i Menorca, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia, Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires, Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma del mar Oceà, Principat de Catalunya, Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina (1700-1705)	Succeït per: Lluís I de Castella (fill) Abdicació
	Rei d'Aragó (Llista de reis d'Aragó) - Corona d'Aragó - Regne d'Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya (1700–1705)
	Rei de les Dues Sicílies Regne de Jerusalem, Regne de Nàpols, Regne de Sicília Regne de Sardenya i Còrsega, Ducat de Milà (1700–1707)	— Territori perdut: — Guerra de Successió a la Corona d'Espanya (1705-1713) — Conqueridor — Arxiduc Carles d'Austria
	Arxiduc d'Àustria - Herència Borgonyona - Arxiducat d'Àustria, Ducat de Borgonya, Ducat de Brabant, Comtat d'Habsburg, Comtat de Flandes, Comtat del Tirol (1700–1705)
Precedit per: Lluís I de Castella (fill) Mort prematura	Rei de Castella (Llista de reis de Castella) Regne de Castella, Regne de Lleó, Regne d'Aragó, Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo, Regne de València, Regne de Galícia, Regne de Mallorca, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia, Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires, Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma del mar Oceà, Principat de Catalunya, Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina (1700-1705)	Succeït per: Ferran VI de Castella (fill)