Ferran IV de Castella
Ferran IV de Castella, anomenat l'Emplaçat (Sevilla, 1285 - Jaén, 1312), fou rei de Castella (1295-1312).
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 6 desembre 1285 Sevilla (Espanya) |
| Mort | 7 setembre 1312 (26 anys) Jaén (Espanya) |
| Causa de mort | causes naturals |
| Sepultura | Església de Sant Hipòlit |
 Sobirà de Castella i de Lleó | |
| 1295 – 1312 ← Sanç IV de Castella – Alfons XI de Castella → | |
| Dades personals | |
| Altres noms | El Emplazado |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Castella |
| Ocupació | rei |
| Altres | |
| Títol | Rei de Castella Rei de Galícia Rei de Lleó Rei de Toledo |
| Família | Casal de Borgonya a Lleó |
| Cònjuge | Constança de Portugal i d'Aragó (1302 (Gregorià)–) |
| Fills | Elionor de Castella i Portugal, Alfons XI de Castella |
| Pares | Sanç IV de Castella i Maria de Molina |
| Germans | Pere de Castella i de Molina Felip de Castella Enric de Castella Alfons de Castella Isabel de Castella i de Molina Beatriu de Castella i de Molina Violante Sánchez de Castilla |
 | |
Orígens familiars
modificaFill del rei Sanç IV de Castella i Maria de Molina, i net d'Alfons X el Savi.
Regència de Maria de Molina
modificaMaria de Molina, a la mort del rei Sanç, assumí la tutoria i la regència de l'infant Ferran, que llavors tenia nou anys. Ferran fou proclamat rei a Toledo el mateix any 1295 i la regència de la seva mare va durar fins al 1301.
Fou una regència difícil, marcada per lluites internes i rivalitats, principalment, de l'infant Joan de Castella, oncle del jove rei, i d'Alfons de la Cerda, net d'Alfons X el Savi. Aquestos dos enemics aconseguiren el suport dels reis Alfons IV de Portugal, Jaume II el Just de Catalunya-Aragó, a canvi dels drets sobre el Regne de Múrcia,[1] i Felip IV de França. A poc a poc i gràcies a les maniobres polítiques de Maria, aconseguí desarmar als enemics, per a mantenir la pau en el tron i poder lliurar-lo al seu fill en condicions favorables.
Ascens al tron
modificaEl 1295 conquerí Gibraltar. Assolida ja la majoria d'edat, una de les decisions importants del nou rei fou l'acord de fronteres amb la Corona d'Aragó el 1304 mitjançant la Sentència Arbitral de Torrelles, tot i que aquest fou un conveni poc favorable per a Castella. Després volgué apaivagar les pretensions del seu cosí Alfons de la Cerda cedint-li privilegis en moltes vil·les i llocs. Més tard s'uní amb Jaume II el Just mitjançant el Tractat d'Alcalá de Henares per a la conquesta del Regne de Granada, però el pla resultà un fracàs.[2]
Núpcies i descendents
modificaEl 1302 es casà a Valladolid amb Constança de Portugal, filla de Dionís I de Portugal i Elisabet d'Aragó. D'aquesta unió en nasqueren:
- La infanta Elionor de Castella (1307-1359), casada de facto el 1319 amb el príncep Jaume d'Aragó i el 1329 amb el germà d'aquest, Alfons IV d'Aragó.
- La infanta Constança de Castella (1308-1310).
- L'infant Alfons XI de Castella "el Just" (1311-1350), rei de Castella i rei de Lleó.
Referències
modifica
- ↑ Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en anglès). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. vol.1, p.67. ISBN 8400074459.
- ↑ (castellà) Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161