Font del Gat

Infotaula edificiFont del Gat
Dades
Tipus	Font
Arquitecte	Josep Puig i Cadafalch
Construcció	1918-1925
Característiques
Estil arquitectònic	Noucentisme, modernisme
Material	pedra
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Montjuïc (Barcelonès)
Localització	Pg. Santa Madrona, 28
	41° 22′ 04″ N, 2° 09′ 28″ E / 41.36768°N,2.15782°E
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC	42745
Art públic de Barcelona
Identificador	3809-1

La Font del Gat és una font de Barcelona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Està ubicada dins dels Jardins de Laribal, al parc de Montjuïc de Barcelona. La font està ubicada dins d'una arcada feta amb pedra tosca. Es troba en una zona de jardins, escalinates i fonts que condueixen des del passeig de Santa Madrona cap a la font. El conjunt dels jardins ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins de Laribal fins al passeig de Santa Madrona. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb pèrgoles mirador, escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.^[1]

Descripció

Gàrgola al restaurant de la font del Gat

La Font del Gat, un dels llocs més populars de Montjuïc, es troba als jardins Laribal. El nom es deu a la família Laribal, propietària anterior. El 1908 es converteix en un dels primers jardins públics de la ciutat i ja des de principis del segle xx en un dels berenadors més freqüentats de la ciutat amb la Font del Gat com a centre de les trobades.^[2]

Entre el 1916 i el 1918 Jean Claude Nicolas Forestier amb Nicolau M. Rubió i Tudurí com a ajudant, va dirigir a partir d'un projecte propi la urbanització i condicionament del jardí del Laribal, altres zones pròximes i també l'espai del Roserar. Forestier va deixar Montjuïc el 1919 per les seves diferències amb Puig i Cadafalch i finalment fou Rubió i Tudurí qui acabà executant les obres, el qual va introduir alguns canvis importants respecte al projecte inicial. Dins el jardí del Laribal es va renovar l'espai de la Font del Gat i es va fer sortir la canella de la boca d'un cap de gat esculpit en pedra per Josep Antoni Homs. Hi ha poca informació i documentació sobre la Font del Gat anterior al projecte de Forestier, però sembla que ja des de feia segles que s'hi situava una font ubicada al mateix emplaçament.^[2]

El jardí Laribal comprèn tres sectors amb diferències de nivell i topogràfiques: al nivell més baix hi ha els jardins de Josep Amargós on hi ha el Teatre Grec, al sector intermedi hi trobem la Font del Gat i la zona anomenada de la Colla de l'Arròs, en el nivell més alt trobem l'enjardinament reticular.^[2]

Posteriorment, cap al 1925, Josep Puig i Cadafalch va construir al costat de la font un restaurant on hi podien tenir lloc grans celebracions familiars com batejos o comunions. L'espai presenta un recinte tancat, en origen era privat, pel qual s'accedeix a través d'una portalada amb un arc de mig punt al final d'unes llargues escales. Al pinyó un plafó ovalat mostra dos gats simètrics negres, a la tarja hi trobem la inscripció "1884" i, per tant, anterior a la intervenció de Puig i Cadafalch.^[2]

Història

Portal d'accés al recinte on es troba la font i el restaurant construït per Puig i Cadafalch

Any 1920

El 1908 l'Ajuntament de Barcelona va comprar a Josep Laribal, advocat i periodista la finca per a convertir-la en un dels primers jardins públics de la ciutat.^[2] Posteriorment, entre el 1916 i el 1919, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí reestructuren el jardí.^[2]

Davant mateix de la font, hi ha un edifici noucentista de 1918 que havia tingut funcions de restaurant, obra de Josep Puig i Cadafalch. Puig també va refer la urbanització dels jardins de la font del Gat dissenyats per Jean Claude Nicolas Forestier dins del pla d'urbanització de la muntanya de Montjuïc quan va incorporar el restaurant. Pel que fa a l'edifici conegut també com a Font del Gat, es va construir cap al 1925 com a lloc per a batejos, comunions i altres festes de caràcter familiar per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, segurament també per a l'Exposició Universal de Barcelona del 1929 i en relació també amb els altres treballs que Puig i Cadafalch estava fent a Montjuïc i a la Plaça Espanya. L'edifici va servir també durant un temps com a oficines per a la gestió del Parc de Montjuïc fins que va reobrir el restaurant.^[2]

L'edifici va ser restaurat el 2002. A principis del segle XXI torna a tenir la funció de restaurant^[3] i va allotjar la seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis.^[4] Actualment, és seu del Centre d'Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch, gestionat per la Fundació Barcelona Olímpica.^[5]

Orígens

Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich li va dedicar una cançó: La Marieta de l'ull viu, que narra els amors de la Marieta amb un soldat, i que es va convertir pràcticament en un himne. També va inspirar un cuplet cantat per la Pilar Alonso i una comèdia interpretada amb gran èxit per en Pep Santpere al teatre Espanyol.

Efectivament, la font del gat brolla al fons d'una cova i segons diu la veu popular, deu el seu nom al fet que fou trobada per un gat el 1855, i que per això la font és coronada per l'escultura d'aquest felí. La seva localització, de cara el nord i entre frondosos arbres, la feien especialment amena per a l'estiu.

A les tardes dels diumenges s'hi feia ball al so del piano de maneta, i, segons la llegenda, freqüentaven l'indret soldats i criades, minyones, i tota mena de nois i noies de classe treballadora, ja que els burgesos amb els seus carruatges podien anar més en fora. Entre ball i ball degustaven el menjar que es venia al taulell. La seva fama fou tan gran que la popular Colla de l'arròs va fer construir un elegant restaurant molt a prop de la font.

La cançó

La Font del Gat és àmpliament coneguda per la cançó popular La Marieta de l'ull viu.

Baixant de la font del Gat una noia, una noia,
baixant de la font del Gat una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se diu, Marieta, Marieta,
Pregunteu-li com se diu, Marieta de l'Ull Viu.

Vegeu també

Fonts de Barcelona

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Font del Gat

↑ «Descripció de l'Ajuntament de Barcelona». Arxivat de l'original el 2010-08-18. [Consulta: 18 abril 2010].
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 ^2,4 ^2,5 ^2,6 «Font del Gat». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
↑ «Restaurant La Font del Gat Barcelona». bcnrestaurantes.com, 2017. [Consulta: 28 febrer 2017].
↑ «Notícia nova seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis». Arxivat de l'original el 2012-03-10. [Consulta: 18 abril 2010].
↑ «El archivo del olimpismo se podrá consultar en la Font del Gat» (en castellà). [Consulta: 6 febrer 2018].

[1] «Descripció de l'Ajuntament de Barcelona». Arxivat de l'original el 2010-08-18. [Consulta: 18 abril 2010].

[ipac-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 ^2,4 ^2,5 ^2,6 «Font del Gat». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].

[3] «Restaurant La Font del Gat Barcelona». bcnrestaurantes.com, 2017. [Consulta: 28 febrer 2017].

[4] «Notícia nova seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis». Arxivat de l'original el 2012-03-10. [Consulta: 18 abril 2010].

[5] «El archivo del olimpismo se podrá consultar en la Font del Gat» (en castellà). [Consulta: 6 febrer 2018].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]