Leopold von Ranke
Leopold von Ranke (21 de desembre de 1795 - 23 de maig de 1886), fou un historiador alemany, un dels més importants historiadors del segle xix i considerat comunament com el pare de la historiografia científica.[1]
Biografia
modificaRanke va néixer a Wiehe, per aquell temps del regne de Prússia, avui Unstrut, a l'estat de Thuringia, Alemanya.[2]
Va ser educat a casa i a l'Institut de Schulpforta, mentre era nen va demostrar un acostament a les cultures clàssiques, al grec, al llatí, però a més també a l'Església Luterana. Ranke durant tota la seva vida va apreciar aquests coneixements. El 1814, Ranke entra a la Universitat de Leipzig, on estudia els Clàssics i Teologia.[2] A Leipzig, es converteix en expert de la filologia i en la traducció d'autors clàssics al llatí.
Historiografia
modificaInfluència de Walter Scott
modificaLes circumstàncies que el porten a la Història són personals. Es desperta el seu interès per les novel·les històriques de Walter Scott, inventor d'aquest gènere. Scott escriu Waverley en 1814, al final de les Guerres Napoleòniques. La història en aquesta obra no és el teló de fons, sinó la protagonista. El novel·lista intenta recrear el passat, reconstruint el conflicte entre anglesos i escocesos. Aquest gènere va calar molt i va ser imitat, tenint molts èxits. Ranke llegeix aquestes novel·les i es queda fascinat, i se li ocorre llegir coses del passat real, per saber si el passat era realment així, descobrint per si encara més fascinant.
Influència de Niebuhr
modifica
L'obra de Barthold Georg Niebuhr, 1776-1831, va inspirar a Ranke, ja que va ser l'inventor del que Ranke posteriorment va fer. Va dur a terme la reforma agrària a Prússia, ja que aquest país es trobava en un sistema feudal i ell el va conduir fins a una modernització, Barthold Georg Niebuhr és l'encarregat de realitzar-la, en la seva solució s'interessa per la història i intenta esbrinar com es porta a terme la reforma agrària romana, per després aplicar-la a la seva i també analitza les reformes, de manera que va als historiadors romans (Titus Livi) arribant a la conclusió que aquest mètode no era fiable, de manera que va als documents contemporanis, i aplicant el mètode filològic.
A conseqüència d'aquest estudi escriu una història romana, en què el primer que intenta és reconstruir el que va passar basant-se en documents de l'època, però, tot i que no posseïa les mateixes qualitats historiogràfiques de Ranke, la seva tasca inaugura el mètode que Ranke va a portar a la seva màxima esplendor en dates posteriors.
Història historicista
modifica
L'any 1824 Ranke publica Història dels Pobles Romans i Germànics (1494-1514).[2] Aquest és el primer llibre del tipus d'història historicista, i va a incloure el programa ideològic d'aquesta nova història, el contingut analitza un conflicte entre la monarquia francesa i l'espanyola pels territoris d'Itàlia, la tesi de Ranke és que Europa sorgeix com el conflicte entre els pobles romànics i els germànics.
L'important del llibre és el mètode, l'enfocament que dona a l'assumpte. Per això publica un apèndix on exposa els seus mètodes, alhora que critica els autors anteriors que havien escrit sobre aquesta història, per exemple a Francesco Guicciardini, que en la seva Història de Florència fa alguna cosa que és insostenible, que és recórrer a la novel·la, ja que Ranke creu que cal acudir als documents per saber amb seguretat el que havia passat (Ranke es basa per a aquest llibre en els informes dels ambaixadors venecians).
Ranke obté un reconeixement immediat i és nomenat per ocupar la càtedra de la universitat de Berlín i se'l considera com el gran mestre de la Història d'Alemanya i servirà com a punt de referència per a tothom; l'obra completa abasten 54 volums i en elles parla de la història de Prússia, d'Anglaterra i dels Papes, però no escriu una història universal, Ranke porta a terme un ensenyament partint del mètode dels seminaris, en què adoctrina historiadors que treballen colze a braç sota el mestratge de Ranke. Era per a la mentalitat epistemològica de l'època Alemanya un centre obligat de formació històrica.
Postulats de Ranke
modificaNo ha d'existir una teoria històrica, amb esquemes previs que imposi sobre el passat, com es feia anteriorment. Ranke diu que sigui el passat el que parli, l'historiador no té boca. Posa de manifest un mètode: el filològic, que consisteix en el recurs als documents.
La seva història té un component religiós, Ranke va ser un home a qui li interessava la història perquè creia que era un vehicle per trobar Déu (considerava que tenia una presència a la història com cristiana, que donés sentit a aquesta). Ranke creu que Déu està en els mateixos fets de la història sempre que es deixa parlar a la pròpia història, la història és una mena de jeroglífic diví que si es reconstrueix es pot veure la presència divina en la història.
Obra
modificaRanke va posar èmfasi en la narració històrica, introduint idees com la confiança en fonts primàries, un èmfasi en la història narrativa i especialment política i internacional (ussenpolitik), i un compromís per escriure història "com realment va ser" (wie es eigentlich gewesen ist).
Començant amb el seu primer llibre, la Història dels pobles llatins i germànics de 1494-1514, Ranke va fer un ús extraordinàriament ampli de fonts per a un historiador de l'època, incloent "memòries, diaris, cartes, les expedicions diplomàtiques i de testimonis de primera mà de testimonis oculars". En aquest sentit es va basar en les tradicions de la filologia, però va donar èmfasi a documents mundans en lloc de la literatura vella i exòtica.
En 1834-36 publica Història dels Papes,[3] un valuós estudi del Papat i els seus representants en l'edat moderna, d'ençà el segle xv a la primera meitat del XIX. Considerada en extrem crítica i substancialment escèptica, va ser contestada àmpliament des de la historiografia catòlica del moment, especialment per l'historiador Ludwig von Pastor i la seva monumental "Història dels Papes des de fins de l'edat mitjana".
Al centre del seu mètode, Ranke no va creure en les teories generals que poguessin tallar el temps i espai. En canvi, va parlar que l'aproximació al temps històric es feia per fonts primàries.
Sobre la possibilitat de lleis que dirigissin la història, va dir no saber d'elles i que preferia quedar-se amb un "empirisme de tonto".
Obra seleccionada
modifica- Geschichte der romanischen und germanischen Völker von 1494 bis 1514 (1824); t. II : Zur Kritik neuerer Geschichtschreiber
- Fürsten und Völker von Süd-Europa im sechzehnten und siebzehnten Jahrhundert
- Histoire de la révolution serbe (Die serbische Revolution) (1828)
- Die römischen Päpste in den letzen vier Jahrhunderten, (1834-1836)
- Deutsche Geschichte im Zeitalter der Reformation (1845-1847)
- Neun Bücher preußischer Geschichte (1847-1848)
- Französische Geschichte, vornehmlich im sechzehnten und siebzehnten Jahrhundert (1852-1861)
- Englische Geschichte, vornehmlich im sechzehnten und siebzehnten Jahrhundert (1859-1869)
- Die deutschen Mächte und der Fürstenbund (1871-1872)
- Ursprung und Beginn der Revolutionskriege 1791 und 1792 (1875)
- Hardenberg und die Geschichte des preußischen Staates von 1793 bis 1813 (1877)
Referències
modifica
- ↑ Stern, 1973, p. 54.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Encyclopædia Britannica, 1911, p. 893–894.
- ↑ Boldt, 2015.
Bibliografia
modifica- Boldt, Andreas D. The Life and Work of the German Historian Leopold von Ranke (1795–1886): An Assessment of His Achievements (en anglès). Edwin Mellen Press, 2015. ISBN 978-1495502712.
- Encyclopædia Britannica. Ranke, Leopold von (en anglès). 23. 11a. Cambridge University Press, 1911.
- Stern, Fritz. The Varieties of History: From Voltaire to the Present (en anglès). Vintage, 1973. ISBN 978-0394719627.