Lidia Falcón

Lidia Falcón
	(2019)
Nom original	(es) Lidia Falcón O'Neill
Biografia
Naixement	(es) Lidia Falcón y O'Neill ; 13 desembre 1935 (89 anys); Madrid
Residència	Barcelona
Formació	Universitat de Barcelona
Director de tesi	Carlos París
Activitat
Camp de treball	Feminisme
Ocupació	escriptora, activista, advocada, política, professora
Activitat	1947 -
Partit	Partido Feminista de España ; Partit Socialista Unificat de Catalunya
Gènere	Dramatúrgia i assaig
Participà en
30 octubre 2019	Més procés és més retallades
Família
Parella	Eliseo Bayo ; Carlos París
Fills	Regina Bayo-Borràs; () Eliseo Bayo; Carlos Enrique Bayo; ()
Pares	César Falcón i Enriqueta O'Neill
Parents	Carlota O'Neill, tia materna; Regina de Lamo Jiménez, àvia
Lloc web	lidiafalcon.com

Lidia Falcón O'Neill (Madrid, 13 de desembre de 1935) és una advocada i periodista feminista.^[1] Ha fundat les revistes Vindicación Feminista i Poder y Libertad, ha creat el Club Vindicación Feminista, el Partido Feminista de España i la Confederación de Organizaciones Feministas del Estado Español i ha participat en el Tribunal Internacional de Crims contra la Dona de Brussel·les.^[2] D'altra banda, també ha estat militant del PSUC.^[3]^[4]

Ha escrit una quarantena de llibres, entre els quals hi ha Cartas a una idiota española, Mujer y poder político i Los nuevos mitos del feminismo.^[2] Des de 1979 dirigeix Poder y Libertad i codirigeix l'editorial de publicacions Vindicación Feminista.

Biografia

Lidia Falcón O'Neill va néixer a Madrid el 1935, filla d'una relació extramatrimonial de l'escriptor peruà César Falcón i de la censora del règim franquista^[5] i escriptora espanyola Enriqueta O'Neill. Gràcies al seu padrí, el Secretari Provincial de Premsa, carlista i màxim responsable de la censura José Bernabé Oliva, es va iniciar en el periodisme^[6]^[7]

Es va traslladar a Barcelona als cinc anys, on va estudiar Art Dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona (es llicencià el 1959), Dret (1960) i Periodisme (1961). És també doctora en Filosofia (1991) per la Universiat Autònoma de Madrid.^[1]

Ha exercit com a advocada durant més de cinquanta anys a través del seu bufet propi i al Gabinete Jurídico para la Mujer, orientant la seva activitat a la defensa dels drets de les dones, dels treballadors i dels perseguits polítics. Des de finals dels anys seixanta ha dut a terme una intensa activitat com a dinamitzadora, organitzadora i activista de la causa feminista.^[1]

L'any 1969 presidí la secció de drets de la dona de la junta directiva de l'Associació d'Amics de Nacions Unides de Barcelona i participà en la pimera Assemblea sobre drets de la dona a l'Estat espanyol, al 1975 i en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, de 1976.^[1] Fundà les revistes Vindicación Feminista (1976) i Poder y Libertad (1979), que dirigeix actualment. Ha estat creadora de multitud d'iniciatives associatives, polítiques i editorials, com ara les Ediciones de Feminismo (1976), el Col·lectiu Feminista de Barcelona (1976), l'Organització Feminista Revolucionària (1977), el Partido Feminista de España (1979), els Clubs Vindicación Feminista de Barcelona (1980) i Madrid (1986), la Federación de Clubs Vindicación Feminista (1988), Vindicación Feminista Publicaciones (1988) i la Confederación de Organizaciones Feministas (1996). Com a resultat de la seva llarga militància ha esdevingut la líder més internacionalment coneguda del feminisme espanyol. A més de les seves nombroses col·laboracions als mitjans escrits i audiovisuals, ha publicat una quarantena d'obres de temàtica diversa, com ara assaigs traduïts a diversos idiomes, autobiografies i obra teatral i narrativa.^[8]

L'any 2007 va ser guardonada amb la Rosa del Desert, en reconeixement a la seva trajectòria professional i social.^[2] L'octubre de 2014 signà un manifest en contra de la independència de Catalunya.^[9]

Ha estat criticada per ser defensora de posicions que s'emmarcarien sota el feminisme radical transexcloent (FRTE), que dins del feminisme rebutjaria considerar les persones transgènere com el gènere el qual s'identifiquen.^[10]^[11]^[12]^[13]

Obra publicada

Assaig

Sustituciones y fidecomisos. Barcelona: Nereo, 1962.
Historia del trabajo. Barcelona: Plaza & Janés, 1963.
Los derechos civiles de la mujer. Barcelona: Nereo, 1963.
Los derechos laborales de la mujer. Montecorvo, 1964.
Mujer y sociedad. Barcelona: Fontanella, 1969; Madrid: Vindicación Feminista, 1996.
La razón feminista. Tom I. Barcelona: Fontanella, 1981.
La razón feminista. Tom II. Barcelona: Fontanella, 1982.
Violencia contra la mujer. Madrid: Vindicación Feminista, 1991.
Mujer y poder político. Madrid: Vindicación Feminista, 1992. 2ª ed. Madrid: Kira Edit, 2000.
La razón feminista. Edición resumida. Madrid: Vindicación Feminista, 1994.
Trabajadores del mundo ¡Rendios! Madrid: Akal, 1996.
Amor, sexo y aventura en las mujeres del Quijote. Madrid: Vindicación Feminista, 1997.
Los nuevos mitos del feminismo. Madrid: Vindicación Feminista, 2001.
La violencia que no cesa. Recopilación de artículos. Madrid: Vindicación Feminista, 2003.
Las nuevas españolas. Madrid: La esfera de los libros, 2004.

Crònica

En el infierno. Ser mujer en las cárceles de España. Barcelona: Ediciones de Feminismo, 1977.
Viernes 13 en la calle del Correo. Barcelona: Planeta, 1981.
El varón español en búsqueda de su identidad. Barcelona: Plaza & Janés, 1984.
El alboroto español. Barcelona: Fontanella, 1984.

Narrativa

Cartas a una idiota española. Barcelona: Dirosa, 1974; Madrid: Vindicación Feminista, 1989.
Es largo esperar callado. Barcelona: Pomaire, 1975. Madrid: Vindicación Feminista / Hacer, 1984.
El juego de la piel. Barcelona: Argos Vergara, 1983.
Rupturas. Barcelona: Fontanella, 1985.
Camino sin retorno. Barcelona: Antrophos, 1992.
Postmodernos. Madrid: Libertarias-Prodhufi, 1993.
Clara. Madrid: Vindicación Feminista, 1993.
Asesinando el pasado. Madrid: Kira Edit & Vindicación Feminista, 1997.
Al fin estaba sola. Barcelona: Editorial Montesinos, 2007.
Un mujer de nuestro tiempo. Barcelona: Editorial Montesinos, 2009.

Biografia

Los hijos de los vencidos. Barcelona: Pomaire, 1978; Madrid: Vindicación Feminista, 1989.
Lidia Falcón. Memorias políticas (1959-1999). Barcelona: Planeta, 1999; Madrid: Vindicación Feminista, 2002.
La vida arrebatada. Barcelona: Anagrama, 2003.

Teatre

Crea fama y échate a dormir, 1947
En el futuro, 1957.
Un poco de nieve blanca, 1958.
Los que siempre ganan, 1970.
Con el siglo. Estrenada a Barcelona i a Atenes el 1982.
Las mujeres caminaron con el fuego del siglo. Barcelona, 1982.
Parid, parid malditas, 1983. Representada a Barcelona el 1986 i 1987.
Siempre deseé el amor, 1983.
La hora más oscura, 1987.
Tres idiotas españolas, Madrid, 1987; Gijón, 1988; Valèncai i Bilbao, 1990.
Tu único amor, 1990.
Emma, 1992.
Teatro. Cinco obras. Madrid: Vindicación Feminista, 1994.
Ellas y sus sombras, 1995.
La hora más oscura; Emma; Atardeceres. Madrid: Vindicación Feminista, 2002.
¡Vamos a por todas! Madrid: Asociación de Autores de Teatro, 2002.

Fons personal

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons aplega la documentació produïda i aplegada per Lidia Falcón com a resultat de la seva activitat familiar i pròpia. Inclou el testimoni de la seva formació acadèmica i l'administració del patrimoni familiar. Destaca la documentació laboral i política de la seva mare, Enriqueta O'Neill de Lamo, a la Delegació de Premsa i Propaganda del Ministeri d'Educació a Barcelona (1939-1944), que constitueix un testimoni destacat de l'exercici de la censura i les relacions del règim franquista amb les autoritats alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. També, la relativa a l'activitat personal de diversos membres de la seva família (José Bernabé Oliva, Elíseo Bayo Poblador, Carlos París Amador i Regina Bayo-Borrás, principalment). El fons inclou el testimoni de la seva vinculació laboral amb la societat "Lucas y Alsina", amb la "Compañía de Productos Electrónicos" (COPRESA) i a "The American School of Barcelona", de la seva adscripció als col·legis professionals d'advocats i petites mostres de la seva obra jurídica. En aquest àmbit, però, destaca de forma molt important pel seu volum i interès el miler d'expedients de clients del seu gabinet jurídic, testimoni de quaranta anys d'activitat professional. Els complementen altres documents relatius a la gestió del bufet propi i del "Gabinete Jurídico para la Mujer" durant els anys noranta del segle passat. Pel que fa a l'activitat creativa, el fons inclou un important nombre d'originals mecanoscrits de la seva producció en l'àmbit autobiogràfic, la novel·la, el teatre, l'assaig, el món de l'edició i l'activitat periodística. Així mateix, el fons incorpora un volum notable de correspondència en l'àmbit espanyol i internacional. Pel que fa a l'activitat política, destaca la documentació judicial i penitenciària dels darrers anys del franquisme. El fons aplega també el testimoni de la participació de la productora en nombrosos congressos i conferències d'àmbit internacional, viatges, entrevistes i publicacions sobre Lidia Falcón. Finalment, com a recursos d'informació hi ha dossiers temàtics de tema jurídic i feminista, publicacions periòdiques, documentació impresa i retalls de premsa. En el seu conjunt el fons permet una aproximació detallada i completa a la trajectòria professional, a la producció creativa i a l'activitat de la productora dins la lluita feminista, aspecte, aquest darrer, que cal complementar amb la documentació conservada dins el fons "Partido Feminista de España - Club Vindicacion Feminista".^[14]

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 «Lidia Falcón O’Neill | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 octubre 2020].
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 La Sexta, el diari gratuït ADN i els guionistes de la sèrie El Cor de la ciutat, guanyadors del Premi Lliri que atorga l'ADPC Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 18 de setembre de 2007
↑ Entrevista a Lidia Falcón Diari Ideal de Jaén, 2 de setembre de 2007, (castellà)
↑ Fitxa de Lidia Falcón a l'IMDB
↑ CSA. «Enriqueta O'Neill de Lamo trabajó para la censura franquista» (en castellà), 11-08-2017. [Consulta: 23 gener 2018].
↑ «Entrevista a Lídia Falcón». [Consulta: 23 gener 2018].
↑ Corresponsalía Barcelona «Ha muerto el periodista José Bernabé Oliva». , 03-01-1960, p. 74 [Consulta: 23 gener 2018].
↑ «L'Arxiu Nacional de Catalunya conserva a Catalunya els fons del feminisme de Lidia Falcón». Arxiu Nacional de Catalunya, 03-05-2012. Arxivat de l'original el 2013-12-31. [Consulta: 27 agost 2012].
↑ «Representantes de la izquierda catalana rechazan la independencia». El País. EFE, 09-10-2014 [Consulta: 9 octubre 2014].
↑ «El Partido Feminista equipara a las mujeres trans con “puteros, proxenetas y compradores de niños”» (en castellà), 16-10-2018. Arxivat de l'original el 2019-12-21. [Consulta: 17 desembre 2019].
↑ «Carta abierta a Raúl Solís» (en castellà), 17-10-2018. [Consulta: 17 desembre 2019].
↑ «La inaceptable Ley Trans» (en castellà), 16-12-2019. [Consulta: 17 desembre 2019].
↑ «La Federación Trans acusa al Partido Feminista de cometer delito de odio» (en castellà). [Consulta: 17 desembre 2019].
↑ «Lidia Falcón». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: juny 2013].

Vegeu també

Enllaços externs

Pàgina personal oficial de Lidia Falcón Arxivat 2010-07-11 a Wayback Machine.
Fons Lidia Falcón a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lidia Falcón

[:0-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 «Lidia Falcón O’Neill | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 octubre 2020].

[adpc-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 La Sexta, el diari gratuït ADN i els guionistes de la sèrie El Cor de la ciutat, guanyadors del Premi Lliri que atorga l'ADPC Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 18 de setembre de 2007

[3] Entrevista a Lidia Falcón Diari Ideal de Jaén, 2 de setembre de 2007, (castellà)

[4] Fitxa de Lidia Falcón a l'IMDB

[5] CSA. «Enriqueta O'Neill de Lamo trabajó para la censura franquista» (en castellà), 11-08-2017. [Consulta: 23 gener 2018].

[6] «Entrevista a Lídia Falcón». [Consulta: 23 gener 2018].

[7] Corresponsalía Barcelona «Ha muerto el periodista José Bernabé Oliva». , 03-01-1960, p. 74 [Consulta: 23 gener 2018].

[8] «L'Arxiu Nacional de Catalunya conserva a Catalunya els fons del feminisme de Lidia Falcón». Arxiu Nacional de Catalunya, 03-05-2012. Arxivat de l'original el 2013-12-31. [Consulta: 27 agost 2012].

[9] «Representantes de la izquierda catalana rechazan la independencia». El País. EFE, 09-10-2014 [Consulta: 9 octubre 2014].

[10] «El Partido Feminista equipara a las mujeres trans con “puteros, proxenetas y compradores de niños”» (en castellà), 16-10-2018. Arxivat de l'original el 2019-12-21. [Consulta: 17 desembre 2019].

[11] «Carta abierta a Raúl Solís» (en castellà), 17-10-2018. [Consulta: 17 desembre 2019].

[12] «La inaceptable Ley Trans» (en castellà), 16-12-2019. [Consulta: 17 desembre 2019].

[13] «La Federación Trans acusa al Partido Feminista de cometer delito de odio» (en castellà). [Consulta: 17 desembre 2019].

[Fons-14] «Lidia Falcón». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: juny 2013].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]