Lleó XIII
Lleó XIII (en llatí: Leo XIII, en italià: Leone XIII) és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioacchino Pecci (Carpineto Romano, 2 de març de 1810 - Palau Vaticà, 20 de juliol de 1903)[1] quan va esdevenir Papa. Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, i fou ordenat sacerdot el 1837.[2]
 Lleó XIII fotografiat l'11 d'abril de 1878 | |
| Nom original | (la) Leo PP. XIII  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Vincenzo Gioaccino Pecci 2 març 1810 Carpineto Romano (Primer Imperi Francès) |
| Mort | 20 juliol 1903 (93 anys) Roma |
| Causa de mort | causes naturals |
| Sepultura | Basílica de Sant Joan del Laterà Tomb of Leo XIII (en)  |
 256è Papa | |
| 20 febrer 1878 – 20 juliol 1903 ← Pius IX – Pius X → | |
| Camarlenc de la Cambra Apostòlica | |
| 21 setembre 1877 – 20 febrer 1878 ← Filippo de Angelis – Camillo di Pietro → | |
| Cardenal | |
| 19 desembre 1853 – 20 febrer 1878 | |
| Arquebisbe catòlic | |
| 27 juliol 1846 – 21 setembre 1877 ← Carlo Filesio Cittadini (en) | |
| Bisbe diocesà | |
| 19 gener 1846 – 27 febrer 1880 ← Carlo Filesio Cittadini (en) – Federico Pietro Foschi → | |
| Nunci apostòlic a Bèlgica | |
| 19 febrer 1843 – 27 juliol 1846 | |
| Arquebisbe titular | |
| 27 gener 1843 – Diòcesi: bisbat de Damiata | |
| Dades personals | |
| Residència | Ciutat del Vaticà (–1903) Brussel·les (1843–1846) |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica Pontifícia Universitat Gregoriana |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
| Ocupació | bisbe catòlic (1843–), prevere catòlic de ritu romà (1837–1903), escriptor, Monsenyor, arquebisbe, nunci apostòlic |
| Membre de | |
| Orde religiós | Franciscans |
| Consagració | Luigi Lambruschini |
| Participà en | |
| 16 febrer 1878 | Conclave de 1878 |
| 8 desembre 1869 | Concili Vaticà I |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Família | House of Pecci (en) |
| Cònjuge | cap valor |
| Pares | Domenico Lodovico Pecci i Anna Francesca Prosperi Buzi |
| Germans | Giuseppe Pecci Giovanni Battista Pecci |
Signatura  | |
 | |
Lumen in coelo | |
 
 | |
El 1843 va ser nomenat bisbe titular de Damiata per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li atorgà el bisbat de Perusa. El 1856 va ser creat cardenal del títol de S. Crisogono per Pius IX.
La unificació d'Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Víctor Manuel II. Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins a la firma dels Pactes del Laterà el 1929. La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d'enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l'Església i els estats liberals. Així, Gioacchino Pecci va ser elegit papa el 20 de febrer de 1878.
El 1879 va publicar l'encíclica Aeterni Patris per a fomentar una revifalla de la filosofia catòlica basada en els principis de Tomàs d'Aquino com a alternativa al modernisme, el positivisme i el relativisme.[3] L'any 1881 Lleó XIII va fer de la Moreneta patrona de Catalunya.
Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l'Església ha mantingut durant tot el segle xx, i va condemnar la francmaçoneria amb la publicació de l'encíclica Humanum Genus l'any 1884.[4] La síntesi de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum, escrita el 1891.
En el pla internacional, va aconseguir que l'imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l'emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l'església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.
Lleó XIII, però, no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va demanar als italians el boicot a la vida política del país.
Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l'Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l'acostament amb les esglésies ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.
Va morir el 20 de juliol del 1903 i va ser enterrat a la cripta dels cardenals de la basílica de Sant Joan del Laterà que ell mateix havia fet construir.
Referències
modifica- ↑ Belchem, John. Diccionario Akal de Historia del siglo XIX (en castellà). Madrid: Akal, 2007, p. 274. ISBN 9788440618483.
- ↑ «Lleó XIII». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Pecci, Vincenzo Gioacchino. Epístola encíclica Aeterni Patris del Sumo Pontífice León XIII sobre la restauración de la filosofía cristiana conforme a la doctrina de Santo Tomás de Aquino (en llatí, castellà, francès, italia, anglès). Vaticà, 4 d'agost del 1879.
- ↑ Tallett, Frank. Religion, Society and Politics in France since 1789 (en anglès). A&C Black, 1991, p. 122. ISBN 9781441106193.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleó XIII
