Israel, formalment en guerra amb els Emirats, no va participar en la competició; alguns països europeus, com Dinamarca, els Països Baixos, Noruega i Suècia no s'hi presentaren per solidaritat.
Al torneig obert hi participaren 108 equips (dos dels quals eren dels Emirats Àrabs), compostos per un màxim de sis jugadors (dos dels quals eren suplents), per un total de 641 jugadors. El torneig es disputà per sistema suís, a 14 rondes.
Des de les primeres rondes, se situaren al capdavant de la classificació un grup d'equips entre els quals hi havia Hongria, els Estats Units, Anglaterra, Islàndia i la Unió Soviètica: aquesta última va tenir una sèrie de resultats decebedors, inclosos tres empats consecutius, i una derrota contra els Estats Units, amb derrotes individuals de Kaspàrov i Kàrpov.
Després de caure fins al cinquè lloc, els soviètics es van recuperar guanyant França per 3,5-0,5; a les darreres rondes la lluita per la medalla d'or es concentrava entre els Estats Units, Anglaterra, i l'URSS: els estatunidencs conservaren un punt d'avantatge sobre els dos rivals fins a dues rondes del final, però un emparellament amb Bulgària a la darrera ronda els va fer caure fins al tercer lloc, sobrepassats pels soviètics i els anglesos, que guanyaren ambdós per 4-0 contra, respectivament, Polònia i el Brasil.
El torneig femení es jugà per sistema suís a 14 rondes, entre 49 equips d'un màxim de quatre jugadores (una suplent), per un total de 193 jugadores.
La competició fou dominada per la Unió Soviètica, que va romandre en solitari al primer lloc des de la sisena ronda al final. La Xina, segona fins a la novena ronda, fou superada per Hongria després de dues derrotes contra Polònia (1-2) i la RFA (0,5-2,5), i atrapada per Polònia i Romania. Aquesta última va obtenir mig punt d'avantatge a la penúltima ronda, i va acabar guanyant la medalla de bronze per bucholz.