Parc nacional de Fiordland
El Parc nacional de Fiordland ocupa l'extrem sud-oest de l'illa del Sud de Nova Zelanda. És el més gran dels 14 parcs nacionals del país, amb una àrea de 12.500 km², i una part essencial del Patrimoni de la Humanitat de Te Wahipounamu.[1] El parc és administrat pel Departament de Conservació.
(en) Fiordland National Park | |||||
Tipus | parc nacional | ||||
---|---|---|---|---|---|
Part de | Te Wahipounamu | ||||
Localitzat a l'entitat geogràfica | illa del Sud | ||||
Localització | |||||
Entitat territorial administrativa | Southland (Nova Zelanda), Queenstown-Lakes District (Nova Zelanda) (en) i Districte de Southland (Nova Zelanda) | ||||
| |||||
Característiques | |||||
Altitud | 1.063 m | ||||
Superfície | 12.500 km² | ||||
Categoria II de la UICN: Parc Nacional | |||||
World Database on Protected Areas | |||||
Identificador | 808 | ||||
Història | |||||
Creació | 1952 | ||||
Activitat | |||||
Gestor/operador | Departament de Conservació | ||||
Lloc web | doc.govt.nz… | ||||
Característiques geogràfiques
modificaDurant l'època glacial les glaceres van obrir molts fiords profunds, el més famós (i més visitat) dels quals és Milford Sound; altres fiords notables són Doubtful Sound i Dusky Sound. Des d'un dels cims del Parc nacional de Fiordland es pot observar el Mont Aspiring, a l'extrem nord.
La costa de Fiordland és costeruda i accidentada, amb fiords que baixen des de les valls de les carenes del sud dels Alps del Sud, com les Muntanyes de Kepler i Murchison. A l'extrem nord del parc hi ha uns quants pics de més de 2.000 m d'altitud.[2]
El gel va crear illes en la terra ferma, deixant-ne dues de grans i inhabitades al litoral: les illes Secretary i Resolution.[3] Hi ha diversos llacs grans que són completament o en part dins dels límits del parc, entre els quals destaquen els llacs Te Anau, Manapouri, Monowai, Hauroko, i Poteriteri. Les Cascades Sutherland, al sud-oest de Milford Sound al Milford Track, estan entre les més altes del món.
Predominen els vents de ponent, que duen aire humit del Mar de Tasmània a les muntanyes; en pujar, aquest aire es refreda i produeix una gran quantitat de precipitacions, sobrepassant els set metres anuals en moltes parts del parc. Això manté els exuberants boscos temerats humits de l'ecoregió de Fiordland.[4]
Referències
modifica- ↑ «Te Wahipounamu – South West New Zealand» (en anglès). UNESCO World Heritage Centre. [Consulta: 2 desembre 2023].
- ↑ Harper, Paul. «Two mountains named after NZ scientists» (en New Zealand English). New Zealand Herald Online, 03-12-2023. [Consulta: 2 desembre 2023].
- ↑ McSaveney,, Eileen. «Glaciers and glaciation - Glaciers in New Zealand». A: Te Ara - the Encyclopedia of New Zealand. teara.govt.nz, 2021.
- ↑ Hogan, C Michael. «Fiordland temperate forests». The Encyclopedia of Earth, 2014. [Consulta: 2 desembre 2023].
Enllaços externs
modifica- Department of Conservation information on Fiordland National Park (anglès)
- Fiordland Coastal Newsletter Arxivat 2008-10-16 a Wayback Machine. (anglès)