Pied-noir

Pieds-noirs · Peus negres
Tipus	ètnia
Llengua	Francès, català, italià, i en alguns casos, àrab
Religió	Catolicisme, judaisme, protestantisme
Grups relacionats	Francesos, valencians, menorquins, occitans, italians
Regions amb poblacions significatives
França
Espanya
Algèria

Els pieds-noirs (en francès) o peus negres^[1] eren els colons europeus a Algèria. Encara que majoritàriament francesos, un nombre considerable eren alacantins o menorquins, a més dels rossellonesos (catalans de ciutadania francesa).^[1]

Història

L'origen etimològic és incert. L'explicació més estesa fa referència a les botes utilitzades per l'exèrcit i els colons francesos, en contraposició a les sandàlies algerianes. Una altra explicació vindria del fet que els treballadors dels vaixells de vapor, sovint algerians, caminaven peus nus per les bodegues plenes de carbó.^[2] La denominació es va fer popular a França, després de la independència d'Algèria, usada de forma pejorativa envers els repatriats.^[1] Aviat, però, va ser adoptada pels mateixos pieds-noirs com a denominació d'identitat.^[1]

Encara que amb freqüència s'aplica el terme a tots els repatriats d'Algèria (i fins i tot d'altres excolònies), cal assenyalar que entre les persones que van haver de sortir d'Algèria hi havia musulmans (als quals es denominava harki; molts eren militars i les seves famílies) i no musulmans, uns d'origen europeu i altres pertanyents a la important i nombrosa comunitat jueva local. El terme pied-noir es pot aplicar amb propietat a aquests dos últims grups.

Es calcula que més del 50% dels europeus d'Algèria no eren d'origen francès, i molts d'ells procedien de diverses parts dels Països Catalans, fonamentalment de les comarques litorals de la Marina i l'Alacantí i de l'illa de Menorca, a més dels habitants de la Catalunya del Nord.^[1] En menor quantitat, provenien de la costa de Múrcia i Almeria, d'Itàlia i de la resta d'Europa.^[1] Malgrat la naturalització i la progressiva assimilació, van mantenir la llengua catalana anomenada patuet, amb influències àrabs i amb ortografia francesa.^[1] Actualment, al Rosselló i a la Marina i l'Alacantí es poden trobar nuclis importants d'antics colons francesos provinents d'Algèria, arribats a Europa després de la Guerra de la Independència que acabà en la independència del país el 1962.^[1] La influència algeriana és present també en el costum d'algunes famílies valencianes del sud de preparar cuscús, plat típicament magribí, i l'ús de paraules franceses dins del valencià meridional i valencià alacantí, sobretot a la costa, com ara xapó, malló, etc.^[1] També són testimoni de la relació valenciana amb Algèria ja abans de la colonització francesa, paraules com meló d'alger (síndria).^[3]

Alguns pieds-noirs famosos

Louis Althusser, filòsof
Albert Camus, escriptor i filòsof, premi Nobel de literatura l'any 1957
Marcel Cerdan, boxador
Claude Cohen-Tannoudji, Premi Nobel de Física 1997
Alphonse Halimi, boxador, campió del món 1957
Gaston Julia, matemàtic
Paul Robert, lexicògraf
Yves Saint-Laurent, sastre

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 ^1,7 ^1,8 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3
↑ Trésor de la langue française informatisé (francès)
↑ «El meló d’alger, un emblema de la globalització», 13-07-2020.

Bibliografia

Antoni Seva. Alacant, 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4, València, 1970
Marie Cardinal, Les Pieds-Noirs, Place Furstenberg éditeurs, París, 1994
Raphaël Delpard, L'histoire des pieds-noirs d'Algérie (1830-1962), Michel Lafon, Neuilly-sur-Seine, 2002
Pierre Goinard Algérie, l'œuvre française ISBN 2 906 431 29-X, 2001
Marcel Gori, L'algérie illustrée, Editions Campanile, Sophia-Antipolis, 2005
Jean-Jacques Jordi, 1962: L'arrivee des Pieds-Noirs, Autrement, París, 2002.
Jean-Jacques Jordi, De l'exode à l'exil: Rapatriés et pieds-noirs en France : l'exemple marseillais, 1954-1992, L'Harmattan, París, 2000.
Daniel Leconte, Les pieds-noirs, Histoire et portrait d'une communauté, Le Seuil, París, 1980
Cécile Mercier, les Pieds-Noirs et l'exode de 1962, à travers la presse française, L'Harmattan, París, 2003
Jean-Pax Méfret, Bastien-Thiry: Jusqu’au bout de l'Algérie française, Pygmalion
Pierre Nora, les Français d'Algérie, Julliard, París, 1961
Jeannine Verdès-Leroux "Les Français d'Algérie, de 1830 à aujourd'hui" ISBN 2-213-60968-3, 2001.
Jean-Jacques Viala "pieds noirs en algérie après l'indépendance" ISBN 2-7475-0890-0, 2001.
MARFANY SIMÓ, Marta, 2007, Els menorquins d'Algèria, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ISBN 84-8415-366-5

Vegeu també

Enllaços externs

[peus-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 ^1,4 ^1,5 ^1,6 ^1,7 ^1,8 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3

[2] Trésor de la langue française informatisé (francès)

[3] «El meló d’alger, un emblema de la globalització», 13-07-2020.

[1]

[2]

[3]