Ambrós (1913-1992) fon un dibuixant albuixequer, cocreador junt amb Víctor Mora d'El Capitán Trueno. Després d'estudiar magisteri, el 1946 es va presentar en Editorial Valenciana amb un còmic d'El Guerrero del Antifaz realitzat per ell, el que li va brindar la possibilitat de realitzar algunes historietes humorístiques per a l'editorial. Eixe mateix any es traslladà a Barcelona, on va començar per realitzar alguns còmics per a xicotetes editorials. El 1956 va rebre l'encàrrec de crear la imatge del Capitán Trueno a partir de la sinopsi de Mora. A partir de juny d'aqueix any va dibuixar al personatge, tant en el quadernet d'aventures quinzenal com en les seues aparicions en la revista Pulgarcito. El 1989 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona pel conjunt de la seua obra.
Joe Matt és un dibuixant estatunidenc nascut l'any 1963. Matt s'inicià colorejant còmics de superherois. El 1987 començà a dibuixar Peepshow, una sèrie d'historietes autobiogràfiques. En aquests relats apareixen els dibuixants Gregory Gallant i Chester Brown, amb qui hi manté una relació d'amistat. El seu estil està influït per l'obra de Robert Crumb.
Rom the Space Knight («Rom, el cavallerespacial») és un personatge de ficció. Basat en un joguet dissenyat per Scott Dankman, Richard C. Levy i Bryan L. McCoy i comercialitzat per Parker Brothers i batejat Rom en referència a la memòria ROM, es tractava d'un robothumanoide lleugerament articulat, amb un díode emissor de llum i que feia bip-bip. Del ninot se'n varen vendre menys de tres-centes mil unitats —un fracàs comercial—, però la sèrie publicada per Marvel Comics per a capitalitzar la patent durà setanta-cinc números mensuals, fins que el 1986 acabà el contracte d'explotació dels drets per part de Marvel. Trenta anys després, IDW Publishing adquirí els drets del personatge per a publicar nou material a càrrec dels guionistes Christos Gage i Chris Ryall: el número 0, publicat en maig de 2016 per al Free Comic Book Day, revisità l'origen de Rom a mode d'introducció per a una sèrie regular nova, publicada a partir de juliol del mateix any, a més d'un crossover amb altres personatges propietat de Hasbro com Action Man, G.I. Joe, M.A.S.K., els Micronauts i els Transformers. No obstant això, ni IDW ni la productora Paramount Picures —que ostenta els drets cinematogràfics de tots eixos personatges— poden fer ús de tota la història original i els personatges secundaris creats per Mantlo, que encara són propietat de Marvel.
El 1972 —fa 52 anys—, el personatge Shang-Chi aparegué per primera volta.
El 1982 —fa 42 anys—, Marvel publicà la novel·la gràfica The New Mutants, primera aparició del grup homònim.
El 1957 —fa 67 anys— es publicà el primer lliurament d'El Eternauta.
Nell Brinkley fon una dibuixanta estatunidenca, coneguda com «la Reina del Còmic» per la seua condició de pionera femenina del mitjà. Nascuda el 1886 a Denver, el 1893 la família es traslladà a Edgewater (Colorado), d'on son pare Robert aplegaria a ser alcalde. Aficionada al dibuix, Brinkley deixà els estudis secundaris per a treballar com a il·lustradora en The Denver Post i el Rocky Mountain News fins que, el 1907, elmagnat de la comunicació William Randolph Hearst la contractà per al New York Evening Journal. Llavors amb vint-i-un anys, Brinkley es mudà a Nova York i, només un any més tard, s'havia convertit en una personalitat influent dels mitjans de comunicació. Les «xiques Brinkley» esdevingueren l'ideal femení de moda, com uns anys abans ho havien sigut les «xiques Gibson» dibuixades per Charles Dana Gibson. Això no obstant, també es va fer coneguda pels dibuixos del juí a Harry K. Thaw, molt mediàtic en l'època, a més de cròniques teatrals i socials il·lustrades, parodiades pel seu company de treball Thomas Aloysius DorganTad en les pàgines consagrades al deport masculí; i, encara que Brinkley era reàcia al còmic com a mitjà, moltes de les seues pàgines entren en la definició del gènere, i també en el moviment del feminisme, ja que Brinkley es feia ressò de celebritats de l'època com la Primera Dama Eleanor Roosevelt, la pilot Amelia Earhart o la seua pròpia heroïna de ficció: la soldat de la Gran Guerra Golden-Eyes. Casada amb un home dotze anys més jove, al qual havia idealitzat, se'n divorcià l'any 1936 després de constatar que li era infidel: desencantada, l'experiència es traduí en la sèrie What Went Wrong With Love?. En vida, Nell Brinkley influí en moltes autores posteriors, sobretot en Dale Messick i en Trina Robbins, la qual publicà una monografia sobre l'obra i la trajectòria de Brinkley gràcies a la troballa d'una col·lecció de retalls de les pàgines publicades.
Gō Nagai (n. 1945) és un mangaka japonés, creador dels meca (robot)Mazinger Z i Goldorak. Als vint-i-cinc anys, després d'una greu malaltia, va crear Kuro no Shishi (黒の獅士, El lleó negre). El 1967 creà el manga Maekashi Porikichi, publicat a la revista Bokura. En la seua sèrie Harenchi Gakuen (ハレンチ学園, L'escola indecent, 1968-1972, revista Shōnen Jump Nagai va utilitzar l'erotisme en historietes infantils per primera vegada al Japó arremetent contra els tabús i arribant a tindre una gran polèmica. En 1962, Go Nagai va establir Dynamic Productions, una companyia per a desenvolupar els seus projectes de manga i anime. Els primers títols d'aquesta nova empresa van ser Getter Robo i Abashiri Ikka ('La família Abashiri'). Després de Harenchi Gakuen Nagai va crear la sèrie de Mazinger Z, que després continuaria amb les seqüeles Great Mazinger i UFO Robo Grendizer, en les quals va desenvolupar el concepte de robot gegant pilotat des d'una cabina. Més tard introduiria el concepte de robot tranformable amb Groizer X i Getter Robo. Al mateix temps que Mazinger, va crear una de les seues sèries més populars, Devilman, sobre un heroi que combat contra impressionants hordes de dimonis inspirat en mao dante (demon lord dante) el primer manga de Go Nagai sobre dimonis. Nagai introdueix l'erotisme en els mangues que antigament eren considerats infantils, ja que després de publicar obres com Harenchi Gakuen, Cutie Honey i Kekko Kamen (en aquesta últimes dues incloïa temes com la humiliació sexual, la violència i la mutilació, nus per onsevulla, personatges ambigus, etc.) molts autors d'aqueixa generació (mitjans dels 60 i dels 70) van seguir amb aquesta línia d'incloure erotisme en els seus mangues, cada vegada sent més explícit, fins a arribar a l'actualitat. Nagai s'ha superat molt en l'aspecte del contingut eròtic dels seus mangues, començant a dibuixar escenes bondage en els seus primers treballs, arribant a dibuixar escenes de sexe oral i escenes de sexe en múltiple com en Hanappe Bazooka i Kamasutra (també ha fet molta percussió en el fet dels hermafrodites i en els acudits d'origen sexual o flatulent). Cal aclarir que l'autor sempre s'ha «autocensurat» no mostrant parts genitals tant de personatges femenins com masculins.
Els New Mutants («Nous Mutants») són un grup de superheroismutants adolescents de Marvel Comics, sota l'esfera dels x Men. Els nous mutants han protagonitzat tres sèries de còmics i han sortit en moltes altres sèries de l'esfera mutant de l'Univers Marvel. Aquest també és el nom que s'ha utilitzat per a denominar tres volums d'una sèrie de còmics de l'editorial Marvel protagonitzades per aquest grup. El primer equip dels nous mutants fou creat pel guionista Chris Claremont i el dibuixant Bob McLeod i van aparèixer per primera vegada a Marvel Graphic Novel número 4 el 1982. Entre el 1983 i el 1991 van protagonitzar la seva pròpia sèrie. El 2003 es va llançar la segona sèrie dels Nous Mutants amb un nou grup d'adolescents mutants; aquesta, al 2004 es va titular New X-Men: Academy X i posteriorment els estudiants que continuaven amb poders després del M-Day romandrien a l'equip júnior New X-Men. El maig de 2009 es va llançar al mercat la tercera sèrie de The New Mutants. Aquesta reunia la majoria de l'equip original. El maig de 2015 es va anunciar la pel·lícula New Mutants.
Blondie és una tira còmica creada per Chic Young i sindicada per King Features Syndicate. S'ha publicat el diaris des del 8 de setembre del 1930. L'èxit de la tira còmica va conduir a una sèrie de dibuixos animats (1938-1950) així com a un popular programa de ràdio (1939-1950).
Shingeki no Kyojin és un manga d'Hajime Isayama: la sèrie va començar la serialització en la Bessatsu Shōnen Magazine de Kodansha el 2009 i s'ha recollit en vint volums tankōbon. Està ambientat en un món on la humanitat viu dins les ciutats envoltades per enormes murs com una defensa contra els titans, criatures gegants humanoides que devoren éssers humans aparentment sense raó:a història se centra inicialment en Eren Yeager, la seua germana adoptiva Mikasa Ackerman, i el seu amic d'infantesa Armin Arlert, que s'uneixen a les forces armades per combatre els Titans després de la seva ciutat natal és envaïda i sa mare devorada. A mesura que la història avança, la veritat darrere de l'origen dels Titans sorgeix i la història es trasllada a un subterfugi polític. Una novel·la de butxaca amb una història derivada va començar el desembre del 2011, i ha tingut una adaptació a còmic. Dues sèries de còmic derivades també han sigut serialitzades, i una adaptació d'anime produïda per Wit Studio i Production I.G.
Alison Bechdel és una autora estatunidenca nascuda l'any 1960. La seua obra Fun Home.Una família tragicòmica va ser finalista del Premi del Cercle de Crítics Nacional del Llibre i considerada un dels millors llibres de l'any 2006 per diverses publicacions. Entre els anys 1983 i 2008 va publicar la tira còmicaDykes to Watch Out For, on a través d'un àlter ego reflectia la complexitat de les relacions lèsbiques i els estereotips que s'associen a elles. L'any 2012 va publicar Eres ma mare?, una historieta autobiogràfica on es va centrar en la figura de la seua mare. El crític literari i periodista Dwight Garner va destacar la influència que havia tingut Dykes to Watch Out For en una generació de lesbianes. Bechdel no es considera una activista política, encara que en les seues historietes es mostra la preocupació que li produeix la relació entre els àmbits polític i privat. També és la iniciadora del test de Bechdel.
Milo Manara és un autor italià nascut el 1945 i conegut per la càrrega eròtica dels seus treballs. L'estil de Manara es basa en la línia clara en el dibuix de les dones, reservant els traços més complexos per monstres o elements sobrenaturals. Com el seu compatriota Tinto Brass, té una fixació evident per les dones voluptuoses. Molts dels seus còmics tenen com a contingut el sadomasoquisme, voyeurisme, el sobrenatural, i la tensió sexual en diversos aspectes de la societat italiana. Els seus treballs varien en explicitat, però la intenció principal és més de diversió que no pas misògina. La capacitat de Manara per a crear una atmosfera, el seu obvi talent, i les seves excursions ocasionals a històries més convencionals, han ajudat a donar-li un aire de respectabilitat artística. El seu treball va aconseguir una gran audiència americana gràcies a aparèixer a la revista Heavy Metal. Curiosament, Manara és menys popular a Itàlia que a França, on és considerat un dels millors dibuixants de còmic del món.
Albert Monteys és un autor barceloní nascut el 1971 que ha treballat en les publicacions Mondo Lirondo, El Jueves i Orgullo y Satisfacción. Es va donar a conèixer com a membre del Col·lectiu La Penya, autor de Mondo Lirondo, amb la qual va obtenir el premi al millor fanzine en el Saló del Còmic de Barcelona de 1994; tres anys més tard seria guardonat com a autor revelació per Calavera Lunar, també nominat en altres categories. La notorietat adquirida li va facilitar ràpidament un espai en El Jueves, on realitza les sèries Tato, con moto y sin contrato i, en col·laboració amb Manel Fontdevila, Para ti, que eres joven, com altres historietes de temes d'actualitat. El juny de 2014 va presentar la seva renúncia a continuar en El Jueves, junt amb altres companys, arran d'una polèmica generada quan el grup editor RBA va pressionar perquè es retirés la portada que s'havia fet sobre l'abdicació de Joan Carles de Borbó, que el mostrava tot passant-li una corona plena d'excrements al seu fill Felip. Llavors començà a publica la revista digital Orgullo y Satisfacción.
The Maxx és un personatge creat pel dibuixant nord-americà Sam Kieth al 1993 (amb ajuda d'en William Messner-Loebs, al principi de la sèrie, i de l'Alan Moore al final), publicat originalment de manera mensual fins al 1998 per Image Comics. Més tard recopilat per WildStorm Productions de DC comics. Va ser publicat de nou al novembre de 2013 per IDW amb revisió cromàtica i millor escanejat dels treballs de Sam Kieth i James Sinclair (entintador). El còmic, protagonitzat per un porprat heroi indigent, va esdevenir una sèrie d'animació per l'espai Liquid Television de la cadena MTV. La primera aparició de The Maxx va ser a Primer #5, de Comico Còmics. La sèrie segueix les aventures que l'heroi protagonitza paral·lelament en dos dimensions, el món real i en una realitat alternativa anomenada "Pangea". Al món real, en Maxx és un indigent, un sense sostre que viu en una caixa; i depèn de la ajuda de na Julie Winters, una treballadora social autònoma. A Pangea però, en Maxx és el poderós protector de la Reina de la Jungla, l'alter ego de na Julie Winters. Així com ell és conscient del desdoblament, na Julie en canvi no se'n adona.
Miguel BernetJorge (1921-1960) era un autor barceloní, creador del personatge Doña Urraca i germà de Joan Bernet Toledano. A principis de la dècada de 1940 s'inicià professionalment en la historieta amb treballs per a diverses editorials, entre les quals l'editorial Bruguera. En 1944 adopta el pseudònim de Jorge, pel qual és més conegut, arran del naixement del seu fill, Jordi Bernet. En aquesta època col·labora en diversos quaderns d'aventures de Bruguera, com Viajes y aventuras, Superhombres i Tom Mix. En 1947 forma parteix de la plantilla inicial de la revistaPulgarcito, que en aquells dies torna a publicar-se amb regularitat. Per aquest setmanari creà sèries humorístiques com Melindro Gutiérrez (1947), El vagabundo Mostacho (1947), Leovigildo Viruta (1947), Las fascinantes aventuras de Tallarín López (1948), Orlando Cucala (1948) i la cèlebre Doña Urraca (1948), un dels personatges més característics del que s'ha anomenat escola Bruguera. Durant els anys cinquanta va continuar treballant per a Bruguera, amb noves sèries com Sisebuto, detective astuto (1953), Margarita Gutiérrez, la dama de los cabellos (1958) o Doña Filo y sus hermanas, señoras bastante llanas (1959). Poc abans de la seua mort, es va adherir a un nou projecte, la revista Pepe Cola, que no va tindre èxit.
Luis Gasca (1933 – 2021) fou un col·leccioniste, crític, editor i historiador donostiarra. Pertany, amb Antonio Lara i Antonio Martín, a la primera generació espanyola de teòrics del còmic i la seva col·lecció, una de les majors del món, va ser adquirida pel centre cultural Koldo Mitxelena. Va escriure llibres com Tebeo y cultura de masas (1966) i va llançar la primera revista sobre historietes d'Espanya, Cuto (1967). Formà parte del Centre d'études des Littératures d`Expression Graphique i va ser un dels fundadors del Salone Internazionale dei Comics de Bordighera (Itàlia) el 1965, al costat d'Alain Resnais, Umberto Eco, Romano Calisi, Francis Lacassin, Jacques Lob i Rino Albertarelli, que seria el germen del futur Saló de Lucca. Va arribar a ser Secretari General Adjunt de l'Associació Internacional de Crítics del Còmic i de la Federació Internacional de Centres de Recerca del Còmic. Durant la dècada dels setanta, va col·laborar amb la revista Bang! i va dirigir les editorials Buru Lan i Pala, convertint-se així en el responsable de la reedició de clàssics del còmic estatunidenc i de revistes com "Drácula". Firmant com Sadko, va escriure per a aquesta revista dues sèries, Agar-Agar, amb dibuixos d'Alberto Solsona i Wolff, amb dibuix de Esteban Maroto. Al mateix temps, va dirigir el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Ha comissariat més de 50 exposicions sobre cinema, còmic i cultura de la imatge, destacant les dedicades a Mickey Mouse en Angulema (1979), Tòquio (1981), Roma (1993) i Madrid (1994). Amb Romà Gubern va publicar les monografies El discurso del cómic (1988, reeditada i ampliada en 2011), Diccionario de onomatopeyas del cómic (2008), Enciclopedia erótica del cómic (2012) i El universo fantástico del cómic (2015). També ha col·laborat amb l'historiador Asier Mensuro en la monografia La pintura en el còmic (2014). En 2004 van començar els contactes entre el crític i la Diputació Foral de Guipúscoa, que van conduir 7 anys després a la inauguració de la Komikiak-Col·lecció Gasca Bilduma a la biblioteca del Koldo Mitxelena.
Juan García IranzoIribarren (1918-1998) va ser un autor aragonés de l'època clàssica del còmic espanyol, creador de la cèlebre sèrie El Cachorro, entre moltes d'altres. A la mort del seu pare, en 1928, es trasllada a Barcelona, on cursa estudis de Belles Arts fins a la Guerra Civil. Després de la contesa, inicia la seva carrera professional en el camp de l'animació, treballant tant per a Dibsono Films com per a Dibujos Animados Chamartín. Entre 1942 i 1944 participa en la creació dels curtmetratges Garabato i Civilón, al costat d'altres futurs autors clau del còmic de l'època, com Escobar, Cifré i Conti. En 1944 comença a treballar fent còmics, creant dues sèries per a la revista Leyendas Infantiles, de Hispano Americana de Ediciones: el westernDick Norton, el héroe del Far West i la humorística Antonio Barbas Heredia. Per aquella mateixa època col·labora habitualment a la revista Chicos, per a la que escriu i dibuixa diverses sèries d'aventures, com 'La ciudad del gong (1944), El pirata desconocido (1945) i La cruz de fuego (1945), que firma amb el segon cognom de la seva mare, com J. Iribarren. La primera meitat de la dècada del 1940 diverses editorials d'historieta comencen a explotar el format de quaderns d'aventures apaïsats, d'origen italià, consagrats a un sol personatge. En aquest format, Iranzo crea per a Ediciones Toray la sèrie El capitán Coraje ( 1944), de la que es van publicar 43 números i tres almanacs. En 1947 accepta la proposada d'Editorial Bruguera per incorporar-se a l'equip de col·laboradors del setmanari humorístic Pulgarcito, al que aporta les historietes còmiques de La Família Pepe, i col·labora també amb altres revistes d'humor, com Chispa i Garabatos. Va realitzar també dues sèries de ciència-ficció: Kosman (Editorial Iranzo, 1960) i Aventures de Pepito Rayo y Nina (Toray 1946). Durant les dècades següents, Iranzo va continuar la seva abundant producció de còmic, recuperant el personatge de Dick Norton, en 1975 i realitzant col·laboracions humorístiques per a la revista Tele-Radio. A finals dels anys 1980 va dibuixar a la revista Makoki la paròdia Don Cipote de la Mancha. Poc abans de la seva mort estava tornant a treballar en un dels seus clàssics, La família Pepe.
David Mazzucchelli és un autor estatunidenc, també professor de la Rhode Island School of Design i l'School of Visual Arts de Nova York. Mazzucchelli va rebre formació artística en la Rhode Island School of Design i va començar com a professional en el món del còmic a principis de la dècada de 1980. Després de diversos anys treballant per a Marvel Comics i DC Comics (destacant el seu treball en Batman: Year One i en Daredevil: Born Again, ambdós guionitzats per Frank Miller), va abandonar el gènere de superherois per centrar-se en altres temes. Entre 1991 i 1993 va realitzar la seva pròpia publicació: Rubber Blanket. El 1994 va col·laborar amb l'escriptor Paul Karasik en una adaptació de l'obra de Paul Auster: City of Glass. El 2009, Pantheon Books va publicar la seva primera novel·la gràfica: Asterios Polyp.
Jacques Martin (1921-) fon un dels mestres del còmic francobelga, creador de personatges com Àlix, Lefranc o Jhen. De molt jove ja es va apassionar per l'art clàssic, el còmic i la historia, quan encara era un nen el seu pare va morir en un accident d'aviació, l'adolescència la va viure en internats de França, i va haver d'orientar-se per la carrera d'enginyeria i fer les classes d'arts i oficis a l'Arts et Métiers de Erquelinnes a Bèlgica. Després de l'alliberament va buscar feina a totes les editorials belgues, es va posar a treballar com a dibuixant independent, a Bèlgica, coneix a Henri Leblicq, i va començar a fer còmic humorístic, i el 1948 després d'algun intent fallit va començar a treballar pel Journal Tintin, per aquesta publicació va crear el personatge, que va anomenar Alix. Un altre dels seus personatges fou Guy Lefranc que el va crear el 1952, i el va editar amb un àlbum titulat La Gran Amenaza. L'any 1954, va entrar a treballar als Studios Hergé, on va treballar-hi 19 anys, va fer col·leccions de cromos i també va participar en l'elaboració de Les aventures de Tintín, més concretament participant en l'elaboració del guió i fen decorats pels àlbums, L'afer Tornassol, Stoc de coc, Tintín al Tibet o Les joies de la Castafiore. Fins al 1962 aquesta col·laboració, l'alterna amb l'elaboració d'àlbums propis, és en aquesta època que es varen editar dins la col·lecció d'Alix, els títols; La Tiara de Oribal, La garra Negra i El Huracan de Fuego. Als estudis Herge hi va deixar de col·laborar l'any 1972, i va continuar amb solitari la creació dels seus personatges, Alix i Lefranc, en aquesta etapa varen col·laborar amb ell Bob de Moor i posteriorment Guilles Chaillet i Christophe Simon. La sèrie Jhen la va crear el 1978 amb Jean Pleyers, el 1986 va deixar les col·laboracions a "Journal Tintin" i el 1990 va crear el seu darrer personatge, Orion. Jacques Martin, va haver de renunciar al seu treball com a dibuixant el 1992, ja feia un any que anava perdent la vista progressivament, aquest fet va fer que se n'envoltés de nombrosos col·laboradors, que li feien els dibuixos mentre que ell feia els guions de les seves sèries. Alguns col·laboradors serien en el futur reconeguts dibuixants, com Gilles Chaillet.
Winsor McCay (1869-1934) va ser un dibuixant i autor nord-americà. Les seves dues creacions més conegudes són les tires còmiques Little Nemo in Slumberland, publicades els anys 1905-1914 i 1924-1927, i el curt de dibuixos animats Gertie the Dinosaur, fet el 1914. Per motius legals, va treballar amb el sobrenom de Silas en la tira còmica Dream of the Rarebit Fiend. Una de les més reeixides tires còmiques va ser Little Sammy Sneeze (1904 - 1906), història en la qual els esternuts del petit Sammy produeixen inimaginables catàstrofes. La temàtica onírica apareix, l'any següent, en un dels seus treballs més recordats, Dreams of a Rarebit Fiend (1904 - 1911), tira que narra els esbojarrats malsons d'un impenitent aficionat a les fondues de formatge. L'obra mestra de McCay, Little Nemo in Slumberland, va iniciar la seva publicació en l'edició dominical del New York Herald el 15 d'octubre de 1905, i va continuar apareixent setmanalment en el mateix diari fins al 23 d'abril de 1911. El 30 d'abril de 1911, Little Nemo va passar a publicar al New York American i altres periòdics propietat de William Randolph Hearst, amb el nou títol de In the Land of Wonderful Dreams. Aquesta nova etapa de la sèrie es va perllongar fins al 26 de juliol de 1914. Anys després, McCay faria reaparèixer a Little Nemo a les pàgines del New York Herald entre 1924 i 1926, sense aconseguir l'èxit de la primera època del personatge. A més de l'adaptació cinematogràfica de Little Nemo, McCay va desenvolupar, a partir de la segona dècada del segle, una important carrera com animador, en la qual destaquen curtmetratges com How a Mosquit Operates (1912), Gertie el dinosaure (1914), El naufragi del Lusitania (1918) i la inconclusa The Flying House (1921). La seva importància en la història del cinema d'animació és comparable a la de Walt Disney, segons opinions tan autoritzades com la de Chuck Jones.
Simonson
Louise Simonson (n. 1946) és una una guionista coneguda sobretot pel seu treball en títols de còmics com Power Pack, X-Factor,New Mutants, Superman: The Man of Steel i Steel. Sovint se la coneix amb el sobrenom de "Weezie". Entre els personatges còmics que va co-crear hi ha Cable, Steel, Power Pack, Rictor, Doomsday i l'enemic dels X-MenApocalypse. Com a reconeixement a les seves contribucions al còmic, Comics Alliance va incloure a Simonson com una de les dotze dones del món del còmic que mereixien un reconeixement per la seva carrera.
Charles Burns és un autor estatunidenc nascut el 1955, cèlebre per les seves còmics de terror de meticulós estil. A Catalunya, la seva obra ha estat editada per Ediciones La Cúpula. Entre els seus primers treballs, destaquen les seves il·lustracions per fanzines i revistes com Sub Pop i Another Room Magazine, però el seu salt a la fama no arribaria fins a 1982, en què començaria a publicar la seva sèrie El Borbah, sobre un investigador privat, a la revista d'avantguarda RAW, fundada un parell d'anys abans per Françoise Mouly i Art Spiegelman. Entre 1993 i 2004, Burns va realitzar els dotze lliuraments de la seva novel·la gràficaBlack hole. Sis anys després, va publicar la seva següent obra d'envergadura: X'ed Out.
Al Capp fou un dels autors de còmic d'humor estatunidenc més destacats a les dècades de 1940 a 1960. La seva obra més coneguda és la tira còmica Li'l Abner. De resultes d'un accident amb un tramvia va perdre la cama esquerra quan només tenia nou anys, el seu pare el va animar a potenciar la seva creativitat artística, després d'estudiar a diverses escoles d'art amb dinou anys va començar a dibuixar una vinyeta diària titulada Colonel Gilfeather. Tot seguit va treballar com ajudant de Ham Fisher a la tira de còmic Joe Palooka, a la qual va aportar molt bones idees. El 1934 va crear el personatge de Li'l Abner el desacord amb el sou que rebia pel seu treball anterior va fer que és deïcidis a fer els seus propis personatges. La sèrie de Li'l Abner, estava ambientada al llogaret anomenat Dogpatch, on el protagonista i la resta d'estrambòtics vilatans protagonitzaven una sàtira social que va arribar a ser llegida diàriament per setanta milions de nord-americans. Iambe va escriure d'altres sèries d'humor per la premsa com Abbie an'Slats (1937) amb dibuix de Raeburn Van Buren i Long Sam (1954) amb dibuix de Bob Lubbers. Per fer la tira de Li'l Abner, Al Capp, va tenir diversos ajudants, com Frank Frazetta, Andy Amato, Mo left o bé Lee Elias i a l'última etapa només n'escrivia els guions fins que fou clausurada l'any 1977, dos anys abans de la mort del seu creador.
Mafalda (1964) és una tira còmica protagonotzada pel personatge homònim, una nena de sis anys que tracta de temes per adults (polítics i socials). En català s'ha publicat el llibre Tot Mafalda, un recull de totes les tires en les quals apareix. Els còmics s'han adaptat en format de sèrie de dibuixos animats i s'han convertit en una eina de crítica social i un reflex fidel de la cultura llatina.
Richard Corben (n. 1940) és un il·lustrador i dibuixant de còmics americà també conegut com a Gore. El van popularitzar els seus còmics publicats a revistes com Heavy Metal. L'any 2009 va guanyar l'Spectrum Grand Master Award.
Cutie Honey és un personatge de ficció creat per Gō Nagai i apareguda per primera volta el 1973 en el manga homònim; d'ençà, Cutie Honey ha aparegut en diferents sèries de televisió d'anime, dos OVA, un llargmetratge amb actors reals i una sèrie derivada. En l'argument original, Cutie Honey és «una adolescent androide amb poders de transformació que va a una escola on totes les alumnes són lesbianes». La sèrie de manga s'estrenà al setembre del 1973 en la revista setmanal Shonen Champion (número 41) i, al mes següent, s'emeté la primera adaptació d'anime: encara que Nagai concebí el personatge per al mercat juvenil femení (shojo) amb la idea de vendre nines i merxandatge, el fet que la cadena NET programara l'emissió de la sèrie com a masculí (shonen) obligà els productors a afegir-li escenes de nuesa i acció per a atraure al púlbi masculí, la qual cosa provocà al remat la cancel·lació de l'anime; amb tot, Cutey Honey encara atragué al públic femení i és considerada el precedent del subgènere mahō shōjo de xicones màgiques. Els vint-i-cinc capítols es varen emetre entre el 13 d'octubre del 73 i el 30 de març de 1973. A banda, se'n feren més adaptacions animades: el 1994, l'OVAShin Cute Honey continuà l'argument de la sèrie amb sengles homenatges a Devilman i Mazinger Z; el 1997, Cutie Honey Flash revisità l'argument per al públic shojo, en el qual Honey no és una androide sinó una adolescent amb poders; Re: Cutie Honey (2004) tornà al concepte original del personatge. L'any 2018, per a commemorar els cinquanta anys de Nagai en la professió, Asahi TV féu una nova adaptació, Cutie Honey Universe; el mateix any, l'editorial pradencaOoso Comics anuncià la publicació del manga complet en sengles edicions en castellà i català.
1868 Kin Hubbard ()
Mort Walker (n. 1923)
Kazuo Umezu (n. 1936)
