Santa Maria del Mar

Per a altres significats, vegeu «Santa Maria del Mar (desambiguació)».

Santa Maria del Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, és una església gòtica al barri de la Ribera de Barcelona, declarada bé cultural d'interès nacional.

Infotaula edifici Santa Maria del Mar
Nom en la llengua original	(ca) Basílica de Santa Maria del Mar
Dades
Tipus	Basílica i basílica menor
Arquitecte	Berenguer de Montagut
Construcció	1329 (Gregorià)
Obertura	1383
Dedicat a	Santa Maria de la Mar
Característiques
Estil arquitectònic	gòtic català
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès)
Localització	Pl. Sta. Maria, 1 i Sombrerers, 2
41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 55″ E
Format per	Capella del Santíssim de Santa Maria del Mar
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Codi BCIN	24-MH-EN
Codi BIC	RI-51-0000421
Id. IPAC	28
Id. Barcelona	954
Bé cultural d'interès nacional
Capella del Santíssim de Santa Maria del Mar
Plànol
Activitat
Diòcesi	arquebisbat de Barcelona
Religió	Església Catòlica
Lloc web	santamariadelmarbarcelona.org

Història

Estudis recents de l'historiadora Jordina Sales han permès de sostenir la hipòtesi que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.

La primera església que ocupà el solar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de l'any 998 i ja construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple es devia haver aixecat allà on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, i quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).

La construcció de l'església actual començà el 25 de març del 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, ja que ells van ser qui la van sufragar, bé amb els seus diners o bé amb el seu treball. Aquest fet està en clara contraposició a la Catedral de Barcelona que per aquelles mateixes dates també s'estava construint i que estava associada a la monarquia, a la noblesa i a l'alt clergat. Cal destacar la intervenció, especialment, dels descarregadors del moll de la Ribera, anomenats bastaixos, els quals portaven les enormes pedres destinades a la construcció de l'església des de la pedrera reial de Montjuïc i des de les platges, on hi havia els vaixells que les havien portat a Barcelona. Carregaven les pedres una a una a l'esquena, fins a la mateixa plaça del Born. L'església homenatja els bastaixos que van ajudar a construir-la representant-los en els capitells i en els repussats de bronze de les portes.

Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, i posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.

El terratrèmol de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per caiguda de pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres, obra d'Antoine de Lonhy.

L'1 d'agost del 1708 es casaren a Santa Maria de la Mar l'Arxiduc Carles i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.

De les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496, quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins al 1902, però des de 1674 havia servit de torre del rellotge.

El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra del fuster Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1834 s'edificà la capella del Santíssim, obra de l'arquitecte Francesc Vila.

El 1923, el papa Pius XI li concedí el títol de basílica menor, la tercera de Barcelona després de la Catedral i la basílica de la Mercè.

El 1931 fou declarada monument historicoartístic, i el 19 i 20 de juliol del 1936, es va destruir tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1713-1714, igual que les voltes. La restauració va començar l'any 1967 i s'hi va construir un nou presbiteri. Entre els anys 1980 i els 1990, la Generalitat de Catalunya va restaurar cobertes, vitralls i claus de volta.

Exterior

Vist des de l'exterior, el temple presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense els panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir en altres esglésies.

La porta del Born

La façana principal queda ritmada per les dues torres octogonals (forma que es repetirà a les columnes de l'interior) i els dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l'amplada de la volta interior. Horitzontalment podem veure-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l'horitzontalitat queda subratllada una vegada més pels terrats en comptes de pinacles o agulles. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dos finestrals que l'acompanyen entre els contraforts i les torres.

Làpida commemorativa de la construcció de Santa Maria del Mar.

L'austeritat general és encara més manifesta als laterals, formats per una paret plana sense decoració que tanca l'espai entre els contraforts i permet la presència de capelles interiors. La concepció és doncs molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès, que no van ser mai un element destacat al gòtic català i que aquí han desaparegut totalment. Horitzontalment es marquen amb claredat tres pisos. A l'inferior, corresponent a les capelles laterals, s'obren uns finestrals estrets, relativament petits, que ritmen la paret i corresponen cada un a una capella interior i cada tres a l'espai entre contraforts. Als laterals s'obren també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s'obrí una altra porta a l'absis, la porta del Born.

A banda i banda de la Porta de la Passioneria o de les Moreres de Santa Maria del Mar hi ha la inscripció commemorativa del començament de les obres. A la part esquerra hi ha la versió en llatí, mentre que a la dreta hi ha la versió en català. El text diu: «En nom de la Santa Trinitat a honor de Sancta Maria fou començada l'obra d'aquesta església lo dia de Sancta Maria de març de l'any MCCCXXIX regnant Nanfós per la gràcia de Déu Rey d'Aragó qui conques lo regne de Sardenya».

Interior

Interiorment és un temple de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.

La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram, i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.

Lauda de Pere de Portugal.

Val la pena subratllar l'austeritat, aconseguida, una vegada més pels panys de paret llisos; per les columnes octogonals netes, ja que els nervis s'aturen a nivell dels capitells en lloc d'arribar a terra; pel fet que els arcs de les naus laterals i els de la central arrenquen de la mateixa alçada (la línia d'impostes, als capitells), cosa que dona més impressió d'igualtat entre les naus, etc. Tot i això, l'austeritat que percebem actualment és molt més gran que l'original, abans que la crema de 1936 despullés l'església de retaules i ornaments.

Cripta

Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. En ella es conserva l'arqueta amb les restes de sant Cugat, provinents de la desapareguda església de Sant Cugat del Rec. En aquesta cripta va ser soterrat Pere el Conestable de Portugal, proclamat comte de Barcelona (Pere IV), rei d'Aragó (Pere V) i de València (Pere III) durant la guerra contra Joan II d'Aragó. En una de les capelles del costat de l'Epístola es conserva la làpida sepulcral de marbre blanc, amb la seva figura en relleu.

Vitralls

Interior en direcció als peus i la rosassa

Durant les obres de restauració de l'any 1922, que l'arquitecte Bonaventura Bassegoda duia a terme a les capelles laterals de l'església, aparegueren fragments dels vitralls amb escenes de l'Ascensió i del Lavatori, que semblen realitzats entre 1341 i 1385 i que es conserven al museu de l'església amb resta de fragments, que són més tardans, del segle xv.

• Rosassa de la façana. És d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzada l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes, en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres, així com el vidre blanc; la grisalla és negra, amb un traç molt dinàmic.
• Finestrals. Llueixen vitralls de l'època gòtica, un dels quals representa la Mare de Déu amb el Nen i Sant Miquel; al finestral de la capella de Sant Pere, de mitjan segle xv, se'n conserva la part superior, que correspon a la traceria, i quatre dels catorze plafons que constituïen el finestral complet. L'altre vitrall és el del Judici Final, realitzat per Severí Desmasnes d'Avinyó el 1494, i format per quatre llancetes de sis plafons cadascuna, amb una traceria de quatre trilobats a la base amb querubins vermells i una rosassa remodelada que presenta l'escut de l'església. El Judici Final es representa de manera continuada en els quatre plafons amb una composició de diversos personatges en colors bastant intensos de to aconseguint un gran contrast entre clars

Intervencions arqueològiques

El 1966, amb motiu de les obres de restauració de l'altar i retaule barroc a l'església de Santa Maria del Mar, es va engegar una excavació arqueològica. Les obres preveien la construcció d'un nou altar i d'una cripta soterrània en el mateix presbiteri. En un primer moment es va procedir a l'enderroc de les runes que quedaven del retaule barroc. Posteriorment es va practicar una rasa en el centre del presbiteri per tal d'estudiar el terreny, però la necessitat de construir una cripta va permetre rebaixar tota l'àrea que ocupava de manera metòdica per nivells arqueològics. D'aquesta manera es va poder documentar diverses fases cronològiques d'utilització de l'espai.

La més antiga corresponia a un ús cementirial, amb una cronologia tardoantiga, entre els segles iv-vi. En total es va documentar 102 enterraments, els quals es presentaven en estructures de tègules (en caixes o en cobertes de doble vessant), en àmfores, i alguns en caixes de fusta, que ja havien desaparegut però de les quals es conservava restes de fustes carbonitzades i de claus. Cal destacar la presència de formae i d'agrupacions de formae que podrien interpretar-se com a mausoleus familiars. També es va documentar un nivell d'opus signinum que cobria algunes de les tombes. Les tombes es distribuïen en diverses orientacions, encara que amb un predomini de l'orientació de nord-oest a sud-oest.

Per damunt d'aquestes sepultures, excavades en sorres, es va documentar un estrat de terra argilosa que semblava cobrir la necròpolis a modus de túmul. Al mateix nivell que la necròpolis es va documentar diverses estructures compostes per murs de pedres irregulars i morter de cal i fang que es van datar com anteriors al segle xiv, ja que alguns dels fonaments del temple gòtic els havien retallat. Aquestes estructures havien estat aprofitades per una construcció posterior, però encara en època medieval i de la qual no es va arribar a concretar la seva funció. Es tractava d'una paret orientada en sentit transversal al presbiteri que presentava una longitud de 12,75 m i una amplada de 0,55 m. S'havia construït amb carreus de mida desigual en fileres horitzontals, i la part més ampla del mur s'havia alçat amb obra de maçoneria i entre elles es podia observar pedres esculpides aprofitades d'altres obres. En el centre de la paret s'obria un portal d'1,27 m d'ample amb muntants de pedra i un esglaó, i en una altra zona existia una part d'un arc de mig punt que havia estat tapiat en una reforma posterior. D'època moderna es va documentar dos grans pilars fets de morter de cal i pedra, que amb el seu enderroc es va poder recuperar diverses restes arquitectòniques aprofitades. Aquestes pilars es van datar del segle xvii –XVIII. Un d'ells va servir de fonamentació de l'altar major. De l'altre no es va poder concretar la seva funcionalitat, ja que no estava relacionat amb cap estructura.

A l'extrem sud-oest de l'excavació s'estenien diverses sepultures construïdes amb parets de pedres i maçoneria dels segles xvii – XVIII. Aquestes havien estat netejades de restes humanes i desproveïdes de les seves laudes en el moment de construir el nou presbiteri en un nivell superior.

El 2007 es va procedir a fer una nova intervenció, La intervenció pretenia conèixer les característiques físiques de les fonamentacions de les diferents estructures que conformen l'església així com la seva estabilitat estructural. Tot i que el projecte preveia la realització de 8 cales finalment només s'obriren 3. D'aquesta manera, la ubicació de les tres cales, efectuades en tres llocs claus de l'edifici com són l'absis, la nau lateral i a la cara interna de la façana ha permès constatar diverses evidències: en primer lloc, la presència d'elements estructurals no pertanyents al temple posa de manifest que per la construcció de l'edifici de l'església de Santa Maria del Mar s'enderrocaren diverses cases i edificis existents al sector, prova d'un urbanisme anterior a l'església. Part d'aquestes construccions, concretament les fonamentacions dels edificis preexistents s'utilitzaren com a elements de trava, per tal de formar una riostra que lligava tota la fonamentació de Santa Maria del Mar. Aquests edificis foren bastits en una època compresa entre la tardoantiguitat i l'alta Edat Mitjana i foren desmuntats en part i reaprofitats en certs punts per bastir l'església al segle xiv.

En segon lloc, gràcies a les excavacions, s'evidencià una estructura de basament consistent en un sistema de murs obrats amb carreus de mida mitjana, disposats en filades regulars i que arriben a tenir una fondària de gairebé tres metres. La seva funció és la de repartir les càrregues sobre una superfície molt gran del sòl, per tal de reduir la càrrega unitària que gravita damunt d'ell.

El sistema de fonamentació de Santa Maria del Mar denota un acurat programa d'actuació que va començar per l'expropiació i enderroc dels edificis preexistents per a tot seguit anivellar el terreny, circumstància que devia provocar un gran moviment de terres per, seguidament, replantejar la fonamentació, marcant sobre el terreny la traça dels fonaments i excavar la rasa contínua d'aquests. Els fonaments pròpiament dits consistien en un llit de morter de calç que regularitzava el terreny i sobre aquesta plataforma es van construir uns murs bastits amb carreus de mida mitjana, disposats en filades regulars i lligats amb morter de calç. Seguidament es va aixecar el mur de tancament perimetral i el sistema de pilastres entre les capelles i la base dels contraforts.

Cultura popular

Històricament, Barcelona era coneguda pels estrangers com la ciutat de les tres catedrals, ja que es considerava que, a banda de la Catedral de Barcelona, l'església de Santa Maria i l'antic temple destruït de Santa Caterina eren considerades edificis de gran bellesa i riquesa patrimonial. Per aquest motiu, popularment la basílica fou coneguda com la «Catedral sense claustre», la «Seu de la pescateria», la «Seu del Born» o la «Seu del Mar».

La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, L'església del mar, amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües. També hi ha referències al temple en l'obra de Carlos Ruiz Zafón El joc de l'àngel i a la novel·la juvenil Els savis de l'Acadèmia dels Desconfiats d'Àfrica Ragel.

Galeria

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Vegeu també

• Arquitectura de Barcelona
• Llista de mestres de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona
• Gegants de Santa Maria del Mar
• Fossar de les Moreres

Bibliografia

• Amades, Joan. Tradicions de la Seu de Barcelona. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1932. 
• Barral i Altet, Xavier. Vitralls medievals de Catalunya. Barcelona: Lunwerg : Institut d'Estudis Catalans, 2000. ISBN 84-7782-626-9. 
• Bassegoda i Amigó, Bonaventura. Santa María de la Mar: monografia històrico-artística del temple (2 vols.). Fills de J. Thomas, 1925. 
• Bassegoda i Amigó, Bonaventura. Santa María de la Mar: monografia històrico-artística del temple (compendi a cura del seu fill Bonaventura Bassegoda i Musté i del seu net Joan Bassegoda i Nonell). Editores técnicos asociados, 1976. 
• Domenge i Mesquida, Joan «Santa Maria del Mar i la historiografia del gòtic meridional». Barcelona quaderns d'història, Núm. 8, 2003, pàg. 179-200. ISSN: 1135-3058.
• Domenge i Mesquida, Joan; Vidal Franquet, Jacobo. Santa Maria del Mar. Barcelona: Fundació Uriach, 2018. ISBN 978-8487452406. 
• Garganté Llanes, Maria. «La suggestió de Palladio i l'arquitectura religiosa barcelonina vista per Josep Renart». A: Jornades d'Historia de l'Art a Catalunya (2006 : Valls). L'Època del Barroc i els Bonifàs : actes de les Jornades d'història de l'art a Catalunya, Valls, 1, 2 i 3 de juny de 2006. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona : Universitat Autònoma de Barcelona, 2007, p. 63-75. ISBN 9788447531950. 
• Ramos, Maria Lluïsa. Catedrals, monestirs i grans edificis religiosos. Barcelona: Geoestel, 2005. ISBN 849629515X. 
• Vila-Grau, Joan. Els Vitralls medievals de l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1985 (Corpus vitrearum medii aevi. Catalunya ; 1). ISBN 8472830683. 

Enllaços externs

• «Santa Maria del Mar». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Fotos de Santa Maria del Mar». Gotik-Romanik.de.
• «Guia Biblioteca ETSAB: Església Santa Maria del Mar». UPCommons.
• «La Catedral del Mar i els Sauret». Records de la saga Sauret. Carles i Pere Sauret Manén.