Viquipèdia

Selecció de rugbi XV d'Escòcia

Selecció de rugbi XV d'Escòcia
(S'ha redirigit des de: Selecció de rugbi d'Escòcia)

La Selecció de rugbi XV d'Escòcia és l'equip oficial de rugbi a 15 d'Escòcia. L'equip és gestionat per la Unió Escocesa de Rugbi. Escòcia participa anualment al Torneig de les Sis Nacions, a més de participar en la Copa del Món de Rugbi, que se celebra cada quatre anys. Actualment Escòcia ocupa la novena posició en el rànquing mundial de seleccions de rugbi.[1]

Infotaula d'organitzacióSelecció de rugbi XV d'Escòcia
Símbol oficialCard
Dades
SobrenomXV del Card
Tipusselecció nacional de rugbi Escòcia Modifica el valor a Wikidata
Creació1871
Esdeveniment significatiu
27 març 1871 primer partit internacional, per Anglaterra Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Esportrugbi a 15 Modifica el valor a Wikidata
Instal·lació esportivaMurrayfield Stadium (67.130)
Governança corporativa
Seu 
Entrenador principalGregor Townsend Modifica el valor a Wikidata
CapitàStuart Hogg
Federació esportivaUnió Escocesa de Rugbi
Equipament esportiu
EquipamentMacron
Lloc webscottishrugby.org… Modifica el valor a Wikidata

La selecció escocesa de rugbi va debutar el 1871, en un enfrontament on van derrotar Anglaterra en el que va ser el primer partit internacional de rugbi de la història, disputat al Raeburn Place. Escòcia va competir al Cinc Nacions des de la seva primera edició, el 1883, aconseguint adjudicar-se el torneig en 14 ocasions, inclòs el darrer Cinc Nacions de la història, l'any 1999, i essent co-campió en 8 altres ocasions. El 2000 la competició va acceptar un sisè participant, Itàlia, iniciant-se així el Sis Nacions. Des d'aleshores, Escòcia encara no ha guanyat la competició. El 1987 es va introduir la Copa del Món de Rugbi, havent participat Escòcia en les set edicions que s'han disputat des d'aleshores, la més recent la de 2015. La millor classificació fins avui és la quarta posició aconseguida l'any 1991, on l'equip escocès perdé el partit pel tercer i quart lloc davant de Nova Zelanda.

Escòcia té una gran rivalitat amb l'equip d'Anglaterra. Anualment, entre aquestes dues seleccions, es disputa la Calcutta Cup. Cada any, aquesta competició es disputa com a part del Sis Nacions, i la darrera victòria escocesa es remunta al 2008.

Història

modifica

1871–1924

modifica
 
Primera selecció de jugadors escocesos, el 1871, per al primer partit internacional, contra Anglaterra, a Edimburg.

El desembre de 1870 un grup de jugadors escocesos van enviar una carta de desafiament als diaris The Scotsman i Bell's Life in London, desafiant a Anglaterra a disputar un partit de rugbi. Els anglesos no podien obviar aquest desafiament, portant així al primer partit internacional de la història del rugbi. L'enfrontament es va disputar a l'Academical Cricket Club de la capital escocesa, Edimburg, el dilluns 27 de març de 1871. Davant de prop de 4.000 espectadors, els escocesos van guanyar per un assaig (realitzat per Angus Buchanan) i un gol (fet per William Cross), davant del solitari assaig aconseguit per Anglaterra (encara no s'havia dissenyat un sistema de punts, de manera que només el gol va pujar al marcador final d'1–0). Posteriorment, Anglaterra es venjaria de la desfeta en un partit disputat al Kennington Oval de Londres l'any següent.[2][3][4]

El 1878, els membres del Club de Rugbi de Calcuta van donar l'anomenada Calcutta Cup a la Federació Anglesa de Rugbi. Els membres del Club Calcuta havien decidit dissoldre l'equip; així, la copa va ser forjada a partir de les rúpies de plata que es van recuperar dels fons del club quan es van retirar del banc. La Copa és única en el sentit que se celebra anualment i només hi participen Anglaterra i Escòcia. El primer partit de la Copa Calcuta es va celebrar el 1879 i, des d'aleshores, se n'han disputat més de 100 partits.[5]

El 1882 es va fundar el Campionat de les Nacions Locals, predecessor del Torneig de les Sis Nacions, que incloïa, a més d'Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda.[6] Els escocesos van aconseguir alguns èxits en aquestes primeres temporades, adjudicant-se la Triple Corona el 1891 i el 1895,[6][7] compartint amb Gal·les el domini durant la primera dècada del segle xx.[6] Escòcia va tornar a guanyar la Triple Corona els anys 1901, 1903 i 1907.[7] No obstant, la victòria del 1907 seria la darrera en els propers 18 anys, ja que la Primera Guerra Mundial (1914-1918), primer, i el domini anglès, després, li negarien més glòria.[6]

Finalment, el 1897 la Federació va comprar un terreny, a Inverleith, al costat d'Edimburg, convertint-se en la primera de les federacions participants en el Nacions Locals en ser propietaria del seu propi terreny de joc. Els primers visitants foren els irlandesos, el 18 de febrer de 1899 (Escòcia 3 Irlanda 9). Els partits internacionals es van disputar a Inverleith fins al 1925, moment en què la Federació escocesa va comprar unes terres on hi va construir el primer Murrayfield Stadium, el qual fou inaugurat el 21 de març de 1925.[7]

1925–1945

modifica

El 1925 Escòcia ja havia aconseguit victòries contra França a Inverleith (25–4), Gal·les a Swansea (14-24) i Irlanda a Dublín (8-14). Anglaterra, la guanyadora del Grand Slam les dues temporades anteriors, va ser la primera a visitar Murrayfield. 70.000 van veure en directe com el marcador canviava de propietari tres vegades abans que Escòcia aconseguís imposar-se per 14–11, atorgant a l'equip escocès el seu primer Grand Slam al Cinc Nacions.[8]

L'any següent, el 1926, Escòcia es va convertir en la primera selecció del Regne Unit en derrotar Anglaterra a Twickenham, després que els anglesos aconseguissin el Grand Slam en cinc edicions de les darreres vuit disputades.[9][6]

L'inici de la Segona Guerra Mundial, el 1939, va portar a una parada en la pràctica del rugbi a Escòcia. La Federació escocesa va cancel·lar tots els partits internacionals i amistosos i va animar als membres dels clubs escocesos a realitzar totes les accions possibles en l'esforç bèl·lic. Alguns equips van tancar, mentre que d'altres van disputar partits a nivell local i, de vegades, contra equips de les forces armades acantonats a la zona.[7]

1946–1987

modifica

Els partits internacionals es van tornar a celebrar a partir de la temporada 1946-47, tot i que no eren reconeguts formalment, no essent comptabilitzats els partits disputats a cap jugador.[7] El gener del 1946 Escòcia va derrotar la potent selecció de les Forces Armades neo-zelandeses per 11 a 6.[10][11] Escòcia va tornar a disputar partits internacionals oficialment a partir del febrer del 1947, debutant amb derrota contra Gal·les a Murrayfield per 8 a 22.[7]

El període que va seguir a la Segona Guerra Mundial no va ser exitós per als escocesos. El 1951 els Springboks van massacrar a Escòcia per 44–0, anotant nou tries, en el que va ser la derrota més escandalosa de la història del rugbi fins llavors.[12] Escòcia patiria 17 derrotes successives entre febrer de 1951 i febrer de 1955, anotant només 54 punts en 17 partits: 11 tries, 6 conversions i 4 penals.[13]

Entre el 1955 i el 1963 l'equip demostraria una millora notable. No es va poder derrotar Anglaterra, però es va aconseguir empatar-hi en tres ocasions. Si que es va poder derrotar a Gal·les, Irlanda i França, no obstant.[14] Finalment, el 1964 seria un gran any per Escòcia. L'equip britànic va aconseguir un empat contra Nova Zelanda per 0-0, el darrer partit internacional en acabar sense punts fins avui.[15] També es va aconseguir endur la Calcutta Cup, gràcies a una victòria per 15–6, la primera des del 1950,[16] i van compartir el títol del Cinc Nacions d'aquell any amb Gal·les.[17]

El 1971 es va contractar Bill Dickinson com a primer seleccionador de l'equip, després d'anys d'evitar crear aquesta posició, ja que consideraven que el rugbi s'havia de mantenir com a esport amater. Va ser designat oficialment com a "assessor del capità".[18]

L'1 de març de 1975, al voltant de 104.000 espectadors va veure en directe a Murrayfield com Escòcia derrotava Gal·les per 12 a 10 en un partit del Cinc Nacions. L'assistència a aquell partit es va convertir en el rècord mundial del moment, i segueix sent el màxim rècord d'assistència a l'estadi escocès.[19][20] Aquella victòria fou una de les nou consecutives que Escòcia aconseguí a casa durant els anys 70, tot i que aquesta fiabilitat no s'allargà als partits on era visitant, ja que només en va poder guanyar dos al llarg de la dècada.[21]

El 1977 Nairn McEwan va succeir a Bill Dickinson com a seleccionador escocès.[22] Tot i així, només va ser capaç de vèncer un partit en tres anys mentre va mantenir el càrrec.[22] En qualsevol cas, el rugbi escocès estava evolucionant.[23] L'establiment de les lligues nacionals la temporada 1973-74 va començar a generar els primers fruits; l'experiència dels jugadors, més acostumats a la pressió d'aquests partits d'alt nivell.[23] Cada vegada menys jugadors eren seleccionats provinent de clubs anglesos per representar escòcia, ja que els equips locals produïen el suficient nombre de bons jugadors des de la Primera Guerra Mundial.[23]

El 1980 Jim Telfer va esdevenir nou seleccionador nacional d'Escòcia,[24] heredan un equip amb fran potencial.[23] El març del 1982 el conjunt escocès va derrotar a Gal·les a domicili per primera vegada en 20 anys.[25] El juliol d'aquell any Escòcia va realitzar un tour per Austràlia, aconseguint guanyar el primer partit, que es va convertir en la primera victòria de la història dels escocesos a domicili contra un dels tres grans conjunts de l'hemisferi sud.[26][27] Després d'aquesta fita, no obstant, la temporada del 1983 va ser una gran decepció, perdent els primers tres partits del Cinc Nacions.[28] Finalment, però, els escocesos van aconseguir imposar-se a Anglaterra a Twickenham, la seva segona victòria en camp anglès després de la del 1938.[24] A finals de tardor Escòcia aconseguiria un empat davant dels All Blacks, acabant el partit 25-25.[28]

Escòcia va recuperar-se el 1984, aconseguint el seu segon Grand Slam, i el seu primer des del 1925, capitanejats per Jim Aitken.[24] L'equip es beneficiava, així, d'una selecció consistent: 12 jugadors van formar part dels quatre partits del Cinc Nacions,[23] mentre que dels 20 que van participar en almenys un partit, només dos jugaven en clubs de fora d'Escòcia.[23] Jim Telfer va deixar l'esport després del Grand Slam per concentrar-se en la seva carrera professional com a mestre d'escola. Seria substituït pel seu assistent, Colin Telfer (que no era familiar seu).[23][29] Només va mantenir el càrrec un any, suficient per perdre tots els partits del Cinc Nacions l'any 1985. Després d'aquests pèssims resultats, va dimitir i es va concentrar en els seus negocis.[30] Derrick Grant va ocupar el seu càrrec.[30]

El gener del 1986, en un partit entre "Blaus" (jugadors que s'espera que representin Escòcia) i "Vermells" (joves jugadors de futur) els "Vermells" es van imposar per un contundent 41-10.[31] En aquest equip hi havia jugadors com Gavin i Scott Hastings, Finlay Calder o David Sole. Tots ells van debutar amb Escòcia en el Cinc Nacions d'aquell any, realitzant grans actuacions per al combinat escocès les següents edicions.[32] Escòcia va compartir el Cinc Nacions d'aquell any amb França, aconseguint els dos equips guanyar tres partits de quatre.[33] En aquella edició, Escòcia va apallissar Anglaterra per 33-6 a Murrayfield, el rècord anotador a favor d'Escòcia contra el seu màxim rival, a més de ser la pitjor derrota patida per Anglaterra en un segle.[34]

1987–2000

modifica

Escòcia va disputar la primera Copa del Món de Rugbi, disputada a Nova Zelanda i Austràlia l'estiu del 1987. John Rutherford, la principal estrella de l'equip, es va lesionar el genoll abans de la competició en un tour no autoritzat per Bermudes. Abans del primer quart d'hora del primer partit d'Escòcia en una Copa del Món, contra França, va haver d'abandonar el camp, i no va tornar a jugar mai més per la selecció. Finalment Escòcia quedaria eliminada a quarts de final, perdent contra Nova Zelanda. El 27 de juny de 1988 Ian McGeechan va ser nomenat entrenador de la selecció, substituint a Derrick Grant, que s'havia retirat després del Cinc Nacions del 1988.[35]

L'any 1990 va ser un gran any per Escòcia, que va arribar al darrer partit del Cinc Nacions amb possibilitats d'aconseguir el Grand Slam. A més, el rival era Anglaterra, que també comptava els seus partits per victòries, i el partit es disputava a Murrayfield. Tot i que l'equip anglès partia com a clar favorit, la selecció escocesa, capitanejada per David Sole, es va acabar imposant per 13–7,[36] adjudicant-se així el seu tercer Grand Slam.[37] El partit contra Anglaterra també va ser important en un altre sentit: va ser el segon cop en la història que el Flower of Scotland, el que amb el temps es convertiria en l'himne oficiós del XV del Card, sonava a Murrayfield. Aquell mateix any s'havia estrenat.[38][39]

La segona Copa del Món es va celebrar l'any 1991, amb la particularitat que alguns partits eren compartits amb el Cinc Nacions. Escòcia va quedar en primera posició del seu grup, derrotant el Japó, Zimbabwe i Irlanda, aquests darrers per poc, i després va superar a Samoa occidental als quarts de final. Tot i així, els escocesos serien derrotats per Anglaterra a les semifinals, a Murrayfield, i, finalment, perdrien el partit pel tercer lloc contra Nova Zelanda.[40]

L'any 1994 va ser molt dolent pels escocesos, que no van poder guanyar cap partit,[41] però el 1995 van recuperar-se, vencent en els primers tres partits del Cinc Nacions.[42] Aquesta ratxa inclou la victòria per 21-23 contra França, gràcies a un try anotat l'últim minut per Gavin Hastings.[41] Aquesta fou la primera victòria escocesa a París des del 1969.[41][42] El darrer partit va tornar a decidir qui s'enduria el Grand Slam, tot i que en aquesta ocasió fou Anglaterra qui s'imposà, derrotant els escocesos per 24-12, en part gràcies a la destresa en les puntades de Rob Andrew.[42]

La tercera Copa del Món, disputada a Sud-àfrica, es va disputar l'any 1995. El partit per la primera posició del grup va enfrontar Escòcia amb França, amb victòria per la darrera gràcies a un try en temps afegit. Als quarts de final l'equip britànic fou derrotat per Nova Zelanda.[43]

Escòcia va aconseguir adjudicar-se el darrer Cinc Nacions de la història, el 1999, gràcies a una victòria en l'últim minut de Gal·les sobre Anglaterra.[44] Tot i així, la participació escocesa en la Copa del Món del 1999 va acabar en el que s'estava convertint en habitual: essent derrotats en quarts de final per Nova Zelanda.[45]

2000–2008

modifica

L'any 2000 Itàlia es va incorporar al torneig, que va passar a anomenar-se Sis Nacions. Escòcia va iniciar amb mal peu el nou format, perdent els primers quatre partits.[46] Tot i així, capitanejats per Andy Nicol, en l'últim partit van aconseguir una gran victòria contra Anglaterra, a Murrayfield, per 19 a 13.[47]

 
Chris Paterson xuta davant d'Irlanda.

L'entrenador australià Matt Williams es convertí, el 2003, en el primer seleccionador estranger que dirigia Escòcia.[48] Tot i així, la seva elecció fou controvertida i mancada d'èxit, amanida amb mals resultats i discussions amb entrenadors i jugadors.[48][49][50] El 2004 Williams va intentar introduir el concepte de Castell Escòcia, política que pretenia que només els jugadors que desenvolupaven la seva carrera esportiva a Escòcia podrien ser convocats per la selecció.[51] Mentrestant, la Unió escocesa de rugbi (UER) va passar a ser gestionada per Phil Anderton (conegut com a 'Firework Phil' (Firework = focs artificials) pels seus espectacles d'entreteniment previs als partits), que va redirigir i millorar la solvència econòmica de la institució, implantant grans reformes per mitigar la pèrdua d'afició a l'esport a Escòcia, però dimití el 2005 quan el seu cap, David Mackay, es va veure obligat a dimitir pel comitè general de l'UER.[52][53] L'abril d'aquell any, Escòcia només havia guanyat tres dels disset partits disputats des que Williams agafà el càrrec.[48] Després d'una revisió per part de l'UER, i davant de la crítica oberta d'alguns aficionats contra els jugadors,[50] Williams fou despatxat, el 25 d'abril.[54]

Frank Hadden, entrenador de l'Edinburgh Rugby, fou designat com a entrenador interí per l'estiu del 2005, moment en què Escòcia s'enfrontava amb els Barbarians i Romania,[55] vencent ambdós duels.[56] El 15 de setembre seria nomenat com a primer entrenador de la selecció escocesa.[56]

En el primer partit del Sis Nacions del 2006, contra França, Escòcia es va imposar per 20–16,[57] essent el primer cop des del 1999 en què derrotaven al gegant gal.[58] Escòcia també va derrotar a Anglaterra a Murrayfield, per 18–12, adjudicant-se la Calcutta Cup.[59]

La tardor del 2006 Escòcia va disputar tres amistosos internacionals, derrotant a Romania[60] i al combinat dels illencs del Pacífic.[61] En el darrer partit, no obstant, els escocesos foren derrotats per Austràlia per 44–15.[62]

 
Escòcia i Romania l'11 de novembre de 2006. Els escocesos s'imposarien per 44 a 6.

El 2007 Escòcia es va convertir en el primer equip del Sis Nacions en perdre a casa contra Itàlia, que acabà 17–37.[63] Aquesta es convertí en la victòria més gran d'Itàlia contra Escòcia, tant com a local com com a visitant. Més tard, aquell mateix any, Escòcia va participar en la Copa del Món de 2007. Els escocesos van aconseguir classificar-se pels quarts de final, però allí foren eliminats per Argentina.[64]

Escòcia va començar el Sis Nacions del 2008 perdent a casa per 6-27 contra França.[65] La pressió sobre Frank Hadden es va intensificar després de les derrotes contra Gal·les[66] i, posteriorment, Irlanda.[67] Tot i així, després van imposar-se a Anglaterra, aconseguint la Calcutta Cup, per 15–9.[68] Finalment els escocesos també perdrien amb Itàlia, tot i que evitarien la cullera de fusta.[69] Aquell estiu del 2008 visitarien Argentina, contra qui van disputar dos partits. El primer el van perdre per 21 a 15, però el segon el van guanyar per 14 a 26.[70]

2009–actualitat

modifica

En un nou desastrós Sis Nacions, Escòcia només va poder guanyar un partit per segona temporada consecutiva (contra Itàlia), motiu pel qual Frank Hadden va dimitir com a seleccionador escocès.[71] El 4 de juny de 2009 l'ex-jugador de l'Edinburgh i el Bath Rugby, l'anglès Andy Robinson, va ser nomenat seleccionador d'Escòcia.[72] El joc de l'equip va millorar, aconseguint-se derrotar a Fiji, per 23–10,[73] i a Austràlia, per 9-8, la primera victòria contra els Wallabies en 27 anys.[74]

En el Sis Nacions del 2010, Escòcia va tornar a perdre contra França, Gal·les i Itàlia, abans d'aconseguir empatar amb Anglaterra. Contra Irlanda, en el darrer partit del torneig, Escòcia va aconseguir la primera victòria d'aquella edició al derrotar els irlandesos per 20-23, gràcies a un penal anotat l'últim minut per Dan Parks, denegant a Irlanda la consecució de la Triple Corona i evitant, a més, adjudicar-se la Cullera de fusta.[75] Aquell any 2010 Escòcia va viatjar a l'Argentina, on va aconseguir la seva primera sèrie de victòries, derrotant els Pumas en els dos partits que van disputar: 16-24 i 9-13.[76] Més tard Escòcia seria apallissada per Nova Zelanda, tot i que després derrotaria Sud-àfrica, 21–17, i Samoa, 19–16.[77]

El conjunt escocès va tornar a realitzar un pobre Sis Nacions l'any 2011, tornant a guanyar només un partit, per 21-8, contra Itàlia,[78] essent incapaç, a més, d'aconseguir un try en tres partits.(xinès) En la Copa del Món de 2011, no obstant, Escòcia va derrotar Romania, 34-24, i Geòrgia, 15–6,[79][80] abans de perdre contra Argentina per 13–12.[81] En el darrer partit de la fase de grups, Escòcia necessitava derrotar Anglaterra, en un partit disputat a Auckland. Els escocesos lideraven el marcador per 12–3 quan faltava un quart d'hora per acabar el partit, però un try aconseguit per l'anglès Chris Ashton va conduir cap al 12-16 definitiu a favor dels anglesos. Aquesta fou la primera vegada a la història que els escocesos no eren capaços d'arribar als quarts de final d'una Copa del Món.[82]

Escòcia va realitzar un pèssim Sis Nacions el 2012, emportant-se la Cullera de fusta, tot i haver tingut moments prometedors.[83] A més, va caure en la 12a posició, el mínim històric dels escocesos al rànquing de la IRB.[84] Fins i tot després d'aquesta desfeta, Escòcia va derrotar Austràlia per 6-9 en la gira que va realitzar posteriorment a Austràlia, Fiji i Samoa. Aquesta era la primera victòria escocesa a Austràlia des del 1982, i la primera vegada en 30 anys que derrotava Austràlia més d'una vegada seguida.[85] Escòcia també va derrotar Fiji i Samoa.[86] En el transcurs dels amistosos disputats la tardor del 2012, però, van patir un seguit de derrotes, contra els All Blacks, Sud-àfrica i, més preocupant, Tonga, fet que va provocar la dimissió d'Andy Robinson com a seleccionador.[87] Scott Johnson el va succeir el desembre d'aquell any.[88]

En el Sis Nacions del 2013 Escòcia va realitzar un millor campionat, derrotant a Itàlia i a Irlanda, aconseguint així la tercera posició, la seva millor classificació des del 2006. El 3 de maig de 2013 Johnson fou nomenat Director de Rugbi d'Escòcia, càrrec de nova creacií, que el situava com a principal autoritat del rugbi escocès a tots els nivells.[89] El 27 de maig d'aquell any es va anunciar que Vern Cotter seria el nou entrenador del combinat escocès, tot i que la federació va haver d'esperar fins al 2014 per contractar-lo, ja que no va poder arribar a un acord amb l'actual equip de Cotter, el Clermont, amb qui encara tenia un any de contracte.[90]

L'any 2014 la selecció escocesa va tornar a realitzar un Sis Nacions desastrós, aconseguint només una victòria contra Itàlia, acabant en penúltima posició i apallissats per Gal·les, 51 a 3, en el darrer partit de la competició.[91] Vern Cotter, finalment, va agafar possessió del càrrec de seleccionador, i aquell mateix juny l'equip va aconseguir guanyar els tres partits que va disputar en els testos d'Amèrica, just abans de ser apallissats per Sud-àfrica per 55 a 6.[92] Al novembre es van realitzar tres amistosos a Murrayfield, que van acabar amb dues victòries, davant Argentina i Tonga, i una derrota per la mínima, contra Nova Zelanda.[93][94] El partit contra Tonga es va disputar al Rugby Park, a Kilmarnock, convertint-se en el primer partit de rugbi internacional en jugar-se sobre una superfície artificial de la història.[94]

El Sis Nacions de 2015 va acabar en decepció per Escòcia, tot i l'optimisme amb què s'encarava el torneig, tant entre els jugadors com els aficionats.[95] Tot i així, en els amistosos previs a la Copa del Món el joc dels escocesos va millorar, aconseguint dues victòries contra Itàlia i dues derrotes per la mínima davant d'Irlanda i França.[96] Escòcia va jugar molt bé en la Copa del Món del 2015 disputada a Anglaterra; els escocesos es van classificar al seu grup després de derrotar Japó, Estats Units i Samoa, tot i que va perdre davant de Sud-àfrica. Escòcia es va enfrontar amb Austràlia en els quarts de final, on a només 30 segons d'acabar el partit guanyava per 34 a 32. Tot i així, en aquell moment, l'àrbitre Craig Joubert va xiular un penal controvertit a favor d'Austràlia, que després l'òrgan governatiu va considerar que havia estat incorrectament xiulat, que va permetre a Bernard Foley anotar per donar la victòria a Austràlia.[97][98]

El card i l'himne

modifica
 
El card, emblema nacional d'Escòcia des del regnat d'Alexandre III d'Escòcia (1249–1286), i emblema de la selecció escocesa de rugbi.

El card és la flor nacional, així com el símbol de la selecció escocesa de rugbi. Segons la llegenda, el "card guardià" ha participat en la defensa d'Escòcia davant dels Vikings noruecs, un dels quals va cridar de dolor al trepitjar un card, alertant als defensors escocesos. La locució llatina Nemo me impune lacessit ("Ningú em provoca amb impunitat!" en català) és un antic lema dels reis escocesos, així com de el primer orde de cavalleria escocès, la Més Antiga i Més Noble Ordre del Card (the Most Ancient and Most Noble Order of the Thistle), i de la Guàrdia Escocesa.[99]

"Flower of Scotland" ha estat utilitzat des del 1990 com a himne no-oficial d'Escòcia. Va ser escrit per Roy Williamson, dels The Corries, el 1967, i va ser adoptat per la federació en substitució del "God Save the King". La primera vegada que es va utilitzar el "Flower of Scotland" com a himne, Escòcia va entrar al camp a l'inici del darrer partit del Cinc Nacions, contra Anglaterra, on els dos equips es jugaven el torneig. La combinació fou explosiva i Escòcia es va imposar per 13 a 7, aconseguint el torneig i el Grand Slam.

Estadi

modifica

Primers camps

modifica

Entre 1871 i 1925, la selecció escocesa va disputar els seus partits internacionals en diversos estadis, abans d'instal·lar-se definitivament a Murrayfield. El primer partit internacional, que va enfrontar a Escòcia i a Anglaterra, es va disputar al Raeburn Place d'Edimburg. Aquell enfrontament es va produir el 27 de març de 1871.

Obligats a llogar diversos estadis de criquet per poder jugar, la federació escocesa de rugbi va decidir posseir un estadi per no dependre de tercers. L'objectiu trigarà set anys a assolir-se, ja que molts municipis estaven en contra d'hostatjar un camp de rugbi, adduint que els aficionats es dirigien als partits com hordes de caça. Finalment, el 1897, la federació va comprar un terreny a Inverleith per la suma de 3.800 lliures, convertint-se així en la primera de les quatre federacions britàniques en posseir el seu propi estadi.[100] En un principi, el primer partit al nou estadi havia de ser contra Gal·les, però al final l'estrena es produí el 18 de febrer de 1899, en partit contra Irlanda, i que va acabar amb derrota per 3 a 9.[a] El XV del Card es va instal·lar definitivament a Murrayfield el 21 de març d'aquell mateix any.

Murrayfield

modifica
 
Murrayfield.
Article principal: Murrayfield Stadium

La federació escocesa de rugbi va comprar un terreny el 1920 a l'Edinburgh Polo Club, on hi va construir el primer estadi de Murrayfield, inaugurat el 21 de març de 1925.[100] El primer partit disputat al nou estadi fou contra Anglaterra, davant de 70.000 espectadors. L'equip local va vèncer i es va adjudicar el seu primer Grand Slam.[100]

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, Murrayfield fou utilitzat com a magatzem per la Royal Air Force, i la selecció va haver de disputar els partits, provisionalment, a Inverleith, fins que l'estadi deixà d'estar requisat.

L'estadi va arribar a tenir una capacitat per 104.000 espectadors el 1975, tot i que després s'ha reduït la seva capacitat per raons de seguretat.

De cara a la Copa del Món del 1991, es va instal·lar un sistema de calefacció a terra, que permet que els partits disputats a l'hivern tinguin millors condicions.

Al costat sud-est de l'estadi, prop del pont de ferrocarril, hi ha un memorial erigit en homenatge als jugadors de rugbi escocesos que van perdre la vida en el transcurs de les dues guerres mundials.[101]

Estadístiques de partits

modifica

Sis Nacions

modifica

Anualment, Escòcia competeix en el Torneig de les Sis Nacions, on s'enfronta a cinc seleccions europees més: Anglaterra, França, Gal·les, Irlanda i Itàlia. El Sis Nacions va començar com a Nacions Locals (Home Nations en anglès), el 1883. El primer títol d'Escòcia va arribar el 1886, compartint-lo amb Anglaterra, i el primer en solitari l'any següent. Fins a l'actualitat, la selecció escocesa ha aconseguit proclamar-se campiona en solitari 14 vegades, compartint el títol en 8 ocasions més. Escòcia també ha guanyat 3 Grand Slams (inclosa la Triple Corona), els anys 1925, 1984 i 1990. Finalment, també ha aconseguit 4 Triples Corones més. Escòcia també es juga la Calcutta Cup amb Anglaterra com a part de la competició. Escòcia va aconseguir adjudicar-se el darrer Cinc Nacions de la història, el 1999, abans que Itàlia s'unís a la competició i comencés el Sis Nacions.

   
Anglaterra 		 
Escòcia 		 
França 		 
Gal·les 		 
Irlanda 		 
Itàlia
Tornejos 123 125 90 125 125 20
Victòries en solitari (Victòries compartides)
Nacions Locals 5 (4) 9 (2) - 7 (4) 4 (4) -
Cinc Nacions 17 (6) 5 (6) 12 (8) 15 (8) 6 (5) -
Sis Nacions 6 0 5 5 4 0
Total 28 (10) 14 (8) 17 (8) 27 (12) 14 (9) 0
Grand Slams
Nacions Locals 0 0 - 2 0 -
Cinc Nacions 11 3 6 6 1 -
Sis Nacions 2 0 3 4 2 0
Total 13 3 9 12 3 0
Triples Corones
Nacions Locals 5 7 - 6 2 -
Cinc Nacions 16 3 - 11 4 -
Sis Nacions 4 0 - 4 5 -
Total 25 10 - 21 11 -
Culleres de fusta
Nacions Locals 11 8 - 8 15 -
Cinc Nacions 14 21 17 12 21 -
Sis Nacions 0 3 0 1 0 8
Total 25 32 17 21 36 8
Actualitzaco després del torneig 2019 Anglaterra Escòcia França Gal·les Irlanda Itàlia

Copa del Món

modifica

Escòcia ha participat en totes les Copes del Món de rugbi des del primer torneig disputat el 1987. El seu millor resultat històric fou la quarta plaça aconseguida en l'edició de 1991. En la semifinal, disputada el 26 d'octubre de 1991, Escòcia va pedre per 6–9 contra Anglaterra a Murrayfield, després que Gavin Hastings fallés un penal gairebé davant de tot i a poca distpancia dels pals. El 30 d'octubre també perdria el partit pel tercer i quart lloc, aquest cop contra Nova Zelanda a Cardiff per 13–6. Des d'aleshores els escocesos s'han classificat per quarts de final en totes les edicions menys en una, el 2011. La seva participació més recent en una Copa del Món fou el 2015, on van quedar eliminats a quarts de final contra Austràlia després d'anar guanyant durant tot el partit, fins que a 30 segons del final els australians els van superar amb un molt discutit penal.

Participacions de la selecció escocesa a la Copa del Món[102]
Edició Organitzador Resultat
1987   Nova Zelanda i   Austràlia 1/4 de final
1991   Anglaterra 4t
1995   Sud-àfrica 1/4 de final
1999   Gal·les 1/4 de final
2003   Austràlia 1/4 de final
2007   França 1/4 de final
2011   Nova Zelanda Primera ronda
2015   Anglaterra 1/4 de final
Tots els partits a la Copa del Món
Any Fase Equip Resultat Equip Estadi
1987 Grup 4   França 20–20   Escòcia Lancaster Park
1987 Grup 4   Escòcia 60–21   Zimbabwe Athletic Park
1987 Grup 4   Romania 28–55   Escòcia Carisbrook
1987 Quarts de final   Nova Zelanda 30–3   Escòcia Lancaster Park
1991 Grup B   Escòcia 47–9   Japó Murrayfield
1991 Grup B   Escòcia 51–12   Zimbabwe Murrayfield
1991 Grup B   Escòcia 24–15   Irlanda Murrayfield
1991 Quarts de final   Escòcia 28–6   Samoa Occidental Murrayfield
1991 Semi-final   Escòcia 6–9   Anglaterra Murrayfield
1991 Tercer i quart lloc   Escòcia 6–13   Nova Zelanda Cardiff
1995 Grup D   Costa d'Ivori 0–89   Escòcia Rustenburg
1995 Grup D   Escòcia 41–5   Tonga Pretoria
1995 Grup D   França 22–19   Escòcia Pretoria
1995 Quarts de final   Nova Zelanda 48–30   Escòcia Pretoria
1999 Grup 1   Escòcia 29–46   Sud-àfrica Murrayfield
1999 Grup 1   Escòcia 43–12   Uruguai Murrayfield
1999 Grup 1   Escòcia 48–0   Espanya Murrayfield
1999 Play-off de 1/4 de final   Escòcia 35–20   Samoa Murrayfield
1999 Quarts de final   Escòcia 18–30   Nova Zelanda Murrayfield
2003 Grup B   Escòcia 32–11   Japó Townsville
2003 Grup B   Escòcia 39–15   Estats Units Brisbane
2003 Grup B   França 51–9   Escòcia Sydney
2003 Grup B   Escòcia 22–20   Fiji Aussie Stadium
2003 Quarts de final   Austràlia 33–16   Escòcia Brisbane
2007 Grup C   Escòcia 56–10   Portugal Saint-Étienne
2007 Grup C   Escòcia 42–0   Romania Murrayfield
2007 Grup C   Escòcia 0–40   Nova Zelanda Murrayfield
2007 Grup C   Escòcia 18–16   Itàlia Saint-Étienne
2007 Quarts de final   Argentina 19–13   Escòcia Stade de France
2011 Grup B   Escòcia 34–24   Romania Invercargill
2011 Grup B   Escòcia 15–6   Geòrgia Invercargill
2011 Grup B   Argentina 13–12   Escòcia Wellington
2011 Grup B   Anglaterra 16–12   Escòcia Auckland
2015 Grup B   Escòcia 45–10   Japó Gloucester
2015 Grup B   Escòcia 39–16   Estats Units Leeds
2015 Grup B   Sud-àfrica 34–16   Escòcia Newcastle
2015 Grup B   Samoa 33–36   Escòcia Newcastle
2015 Quarts de final   Austràlia 35–34   Escòcia Londres

Estadístiques equip per equip

modifica

Escòcia va aconseguir arribar als 100 punts per primera vegada contra una jove i inexperta Japó el 13 de novembre de 2004 (100–8).[103] L'anterior rècord anotador l'havia establert en la Copa del Món de 1995, on va vèncer a Costa d'Ivori per 89 a 0. El partit contra Japó es va disputar a Perth, essent la primera vegada que l'equip escocès jugava al "Nord del Fort" (i.e. el Fiord de Forth), a la regió caledònia. En el mateix partit Chris Paterson va superar a Andy Irvine com a màxim anotador històric de la selecció.[104][105]

A continuació hi ha una taula amb les estadístiques de la selecció escocesa davant de les altres seleccions en partits internacionals, fins al 18 d'octubre de 2015.[106]

Oponent Jugats Guanyats Perduts Empatats % Victòries Punts a favor Punts en contra Diferència
  Anglaterra 133 42 73 18 31.58% 1132 1547 −415
  Argentina 15 6 9 0 40.00% 309 268 +41
  Austràlia 29 9 20 0 31.03% 364 706 −342
  Canadà 4 3 1 0 75.00% 105 49 +56
  Costa d'Ivori 1 1 0 0 100.00% 89 0 +89
  Espanya 1 1 0 0 100.00% 48 0 +48
  Estats Units 5 5 0 0 100.00% 220 66 +154
  Fiji 6 5 1 0 83.33% 182 145 +37
  França 89 34 52 3 38.20% 1073 1262 −189
  Gal·les 120 48 69 3 40.00% 1211 1584 −373
  Geòrgia 1 1 0 0 100.00% 15 6 +9
Illencs del Pacífic 1 1 0 0 100.00% 34 22 +12
  Irlanda 131 66 60 5 50.38% 1355 1440 −85
  Itàlia 25 17 8 0 68.00% 588 435 +153
  Japó 5 5 0 0 100.00% 266 55 +211
  Nova Zelanda 30 0 28 2 0.00% 332 900 −568
  Portugal 1 1 0 0 100.00% 56 10 +46
Presidents XV 1 1 0 0 100.00% 27 16 +11
  Romania 13 11 2 0 84.62% 475 192 +283
  Samoa 10 8 1 1 80.00% 254 155 +99
  Sud-àfrica 26 5 21 0 19.23% 286 686 −400
  Tonga 4 3 1 0 75.00% 136 58 +78
  Uruguai 1 1 0 0 100.00% 43 12 +31
  Zimbabwe 2 2 0 0 100.00% 111 33 +78
Total 654 276 346 32 42.20% 8711 9647 −936

Jugadors

modifica

Jugadors històrics

modifica

Al llarg de la seva història, l'equip d'Escòcia ha comptat amb un gran nombre de jugadors emblemàtics. L'any 2010, la Unió escocesa de rugbi va inaugurar un Saló de la Fama (Hall of Fame en anglès), per honorar aquells jugadors d'excepció que havien defensat la selecció a XV escocesa.[107] Els primers inclosos allí, el mateix 2010, foren David Bedell-Sivright, George MacPherson, Kenneth Scotland, Sandy Carmichael, Andy Irvine, Finlay Calder, Bill McLaren, Gavin Hastings, Ian McGeechan, Jim Telfer i Gordon Brown[108] · .[109] El 2013 una desena de jugadors va unir-se als altres; arribava el torn de Mark Morrison, Ian Smith, Hugh McLeod, Ian McLauchlan, Jim Renwick, David Leslie, Gary Armstrong, Chris Paterson, Norman Mair[110] i John Rutherford.[111]

Scotsman.com va realitzar un llistat dels 20 jugadors escocesos més importants de tots els temps, la qual estava formada per Colin Deans, David Leslie, Finlay Calder, Wilson Shaw, Roy Laidlaw, Alastair McHarg, Jim Telfer, John Jeffrey, Scott Hastings, Gary Armstrong, Gavin Hastings, John Rutherford, Gordon Brown, Gregor Townsend, Ian McLauchlan, Ian Smith, Jim Renwick, Andy Irvine.[112]

El llisat següent mostra alguns dels jugadors més importants de la selecció escocesa, tot i que es limita a jugadors que han superat la barrera de les 60 participacions amb l'equip, a més d'importants capitans de la selecció o membres del Saló de la Fama del rugbi internacional.

Hi ha 4 jugadors escocesos que foren inclosos al Saló de la Fama del Rugbi Internacional:

Després de la fusió, els membres de la selecció escocesa que formen part del Saló de la Fama del Rugbi Mundial són els següents:[117]

Jugadors amb més participacions

modifica

El llistat que segueix a continuació representa als jugadors que han disputat més partits amb la selecció escocesa de rugbi a XV. S'ha de tenir en compte que la creació de la Copa del Món el 1987 i l'increment de la periodicitat dels partits de seleccions ha provocat que tots aquests jugadors siguin dels darrers 25 anys, fet que no significa que siguin millors jugadors que els seus predecessors. Chris Paterson, MBE, ha estat el primer jugador escocès en superar la barrera de les 100 internacionals, fita que aconseguí al Millennium Stadium de Cardiff, en partit contra Gal·les corresponent al Sis Nacions del 2010.[121] Il termine sa carrière avec 109 capes.[122] Anteriorment, el jugador amb més participacions era Scott Murray, que va disputar 87 partits amb Escòcia, i que va ser superat per Paterson el 2008 a l'Argentina.[123]

# Jugador[124] Anys en actiu Nombre de partits
1 Chris Paterson 1999-2011 109
2 Sean Lamont 2004- 101
3 Ross Ford 2004- 94
4 Scott Murray 1997-2007 87
5 Mike Blair 2002-2012 85
6 Gregor Townsend 1992-2003 82
7 Jason White 2000-2009 77
- Nathan Hines 2000-2011 77
9 Gordon Bulloch 1997-2005 75
10 Stuart Grimes 1997-2005 71

Màxim anotadors històrics

modifica

Chris Paterson és també el màxim antador històric de la selecció escocesa. Jugador polivalent, era un excel·lent xutador, aconseguint un total de 809 punts. Va superar l'anterior màxim anotador, Gavin Hastings, l'any 2008, en la derrota de la seva selecció contra Argentina, per 21 a 15.[123] Aquest últim havia aconseguit 667 punts, anotats en 61 partits, que en el seu moment havia superat a Andy Irvine, autor de 273 punts en 51 partits[125] · .[126] Aquests tres jugadors, curiosament, jugaven en posicions defensives.

Gavin Hastings era també l'ostentador del rècord absolut de punts en una Copa del Món (227 punts entre 1987 i 1995)[127] abans de ser superat per l'anglès Jonny Wilkinson.[128]

# Jugador[129] Anys en actiu Nombre de punts
1 Chris Paterson 1999-2011 809
2 Gavin Hastings 1986-1995 667
3 Greig Laidlaw 2010- 446
4 Andy Irvine 1972-1982 273
5 Dan Parks 2004-2012 266
6 Kenny Logan 1992-2003 220
7 Peter Dods 1983-1991 210
8 Craig Chalmers 1989-1999 166
9 Gregor Townsend 1993-2003 164
10 Brendan Laney 2001-2004 141

Màxim nombre d'assaigs

modifica

Ian Smith va formar part dels Immortals, el primer equip escocès en assolir un Grand Slam, el 1925, contribuint a més amb 8 assajos. Va participar en el Cinc Nacions entre els anys 1924 i 1927, i entre el 1929 i el 1933. En total aconseguí 24 assajos en 32 partits. Tony Stanger aconseguí la mateixa xifra en 52 participacions.

Ian Smith va realitzar tots els seus assajos en aquest torneig, ostentant la millor marca fins que fou superat per Brian O'Driscoll.[130] L'irlandès va igualar la seva marca el 13 de març de 2011,[131] i la va millorar una setmana després, aconseguint el seu 25è assaig contra Anglaterra.[132]

# Jugador[133] Anys en actiu Assaigs
1 Ian Smith 1924-1933 24
- Tony Stanger 1989-1998 24
3 Chris Paterson 1999-2011 22
4 Gavin Hastings 1986-1995 17
- Alan Tait 1987-1999 17
- Gregor Townsend 1993-2003 17
7 Iwan Tukalo 1985-1992 15
8 Sean Lamont 2004- 14
9 Kenny Logan 1992-2003 13
10 Arthur Smith 1955-1962 12

Equip actual

modifica

L'1 de setembre de 2015, Escòcia va anunciar els 31 jugadors que representarien a l'equip per disputar la Copa del Món d'aquell any.[134] El 14 de setembre, Kevin Bryce va substituir a Stuart McInally, ja que aquest darrer es va lesionar.[135]

El 29 de setembre Blair Cowan va substituir a Grant Gilchrist, també a causa d'una lesió.[136]

Nom Data de naixement Posició Club Partits
Fraser Brown 20 de juny de 1989 Taloner   Glasgow Warriors 15
Kevin Bryce 7 de setembre de 1988 Taloner   Glasgow Warriors 3
Ross Ford 23 d'abril de 1984 Taloner   Edinburgh Rugby 94
Alasdair Dickinson 11 de setembre de 1983 Pilar   Edinburgh Rugby 52
Ryan Grant 8 d'octubre de 1985 Pilar   Glasgow Warriors 25
WP Nel 30 d'abril de 1986 Pilar   Edinburgh Rugby 8
Jon Welsh 13 d'octubre de 1986 Pilar   Newcastle Falcons 11
Jonny Gray 14 de març de 1994 Segona línia   Glasgow Warriors 19
Richie Gray 24 d'agost de 1989 Segona línia   Castres Olympique 51
Tim Swinson 17 de febrer de 1987 Segona línia   Glasgow Warriors 17
Blair Cowan 21 d'abril de 1986 Tercera línia ala   London Irish 15
John Hardie 27 de juliol de 1988 Tercera línia ala   Edinburgh Rugby 5
Alasdair Strokosch 21 de febrer de 1983 Tercera línia ala   USA Perpinyà 47
Ryan Wilson 18 de maig de 1989 Tercera línia ala   Glasgow Warriors 15
David Denton 5 de febrer de 1990 Tercera línia centre   Edinburgh Rugby 32
Josh Strauss 23 d'octubre de 1986 Tercera línia centre   Glasgow Warriors 5
Sam Hidalgo-Clyne 4 d'agost de 1993 Mig de melé   Edinburgh Rugby 8
Greig Laidlaw 12 d'octubre de 1985 Mig de melé   Gloucester 46
Henry Pyrgos 9 de juliol de 1989 Mig de melé   Glasgow Warriors 17
Finn Russell 23 de setembre de 1992 Mig d'obertura   Glasgow Warriors 15
Duncan Weir 10 de maig de 1991 Mig d'obertura   Glasgow Warriors 21
Mark Bennett 3 de febrer de 1993 Centre   Glasgow Warriors 13
Peter Horne 5 d'octubre de 1989 Centre   Glasgow Warriors 15
Matt Scott 30 de setembre de 1990 Centre   Edinburgh Rugby 33
Richie Vernon 7 de juliol de 1987 Centre   Glasgow Warriors 24
Sean Lamont 15 de gener de 1981 3/4 ala   Glasgow Warriors 101
Sean Maitland 14 de setembre de 1988 3/4 ala   London Irish 20
Tommy Seymour 1 de juliol de 1988 3/4 ala   Glasgow Warriors 22
Tim Visser 29 de maig de 1987 3/4 ala   Harlequins 23
Stuart Hogg 24 de juny de 1992 Darrera   Glasgow Warriors 38

Entrenadors

modifica

Abans del 1971 Escòcia no tenia la figura de l'entrenador; aquest rol l'assumia el mateix capità de l'equip. Aquell any, no obstant, la Unió escocesa va crear el càrrec de primer entrenador com a "conseller del capità". L'escollit fou Bill Dickinson, professor al Jordanhill College, i la seva contribució al rugbi escocès dels anys '70 va ser molt important.[18] Nairn McEwan va ocupar el càrrec a partir del 1977 i durant els següents tres anys,[22] essent substituït per Jim Telfer el 1980.[24] Colin Telfer, el 1984, i, un any més tard, Derrick Grant, també van entrenar la selecció.[23][30] A partir del 1988, Escòcia fou dirigida per Jim Telfer i per Ian McGeechan, fins que el 2003 fou contractat l'australià Matt Williams, convertint-se així en el primer entrenador no escocès de la selecció de la història.[48] Des d'aleshores hi ha hagut altres seleccionadors estrangers, com ara Scott Johnson, australià, Andy Robinson, anglès, o Vern Cotter, neo-zelandès.

Robinson va agafar les regnes de l'equip el 2009, després de la dimissió de Frank Hadden. Robinson coneixia el rugbi escocès, ja que com el seu predecessor, Hadden, havia entrenat l'Edinburgh Rugby. Scott Johnson era l'assistent de Robinson quan aquest va deixar l'equip el 2013, passant a ser entrenador interí i dirigint l'equip tant en el Sis Nacions d'aquell any com en la gira realitzada a Sud-àfrica.[137] Vern Cotter fou anunciat com a entrenador de l'equip, tot i que no va poder fer-se'n càrrec fins al juny de 2014, ja que encara tenia contracte amb el seu club, el Clermont Auvergne.[90]

Entrenadors d'Escòcia
Nom Període Partits Guanyats Empatats Perduts Percentatge de victòries %
  Bill Dickinson 1971–77 27 14 0 13 52
  Nairn McEwan 1977–80 14 1 2 11 7
  Jim Telfer 1980–84 27 13 2 12 52
  Colin Telfer 1984–85 6 0 0 6 0
  Derrick Grant 1985–88 18 9 1 8 50
  Ian McGeechan 1988–93 33 19 1 13 58
  Jim Telfer 1994–99 53 21 2 30 40
  Ian McGeechan 2000–03 43 18 1 24 42
  Matt Williams 2003–05 17 3 0 14 18
  Frank Hadden 2005–09 41 16 0 25 39
  Andy Robinson 2009–12 35 15 1 19 43
  Scott Johnson (interí) 2012–14 16 5 0 11 31
  Vern Cotter 2014–2017 36 19 0 17 53
  Gregor Townsend 2017– 33 17 1 13 52

L'actual equip tècnic està format per: [138]

Notes

modifica
  1. ↑ Inverleith també va veure el primer partit jugat contra França, el 25 de gener de 1925.

Referències

modifica
  1. ↑ «World Rugby Rankings». World Rugby. Arxivat de l'original el 11 de maig 2016. [Consulta: 1r octubre 2015].
  2. ↑ «Historical Rugby Milestones 1870s». [Consulta: 13 setembre 2015].
  3. ↑ «The first international rugby match». [Consulta: 13 setembre 2015].
  4. ↑ «On this day 1871: First ever rugby international». The Scotsman, 27-03-2015 [Consulta: 13 setembre 2015].
  5. ↑ Johnson, Ben. «The Calcutta Cup».
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «6 Nations History». [Consulta: 15 setembre 2015].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 «Scotland». [Consulta: 13 setembre 2015].
  8. ↑ «First Scottish Grand Slam». [Consulta: 13 setembre 2015].
  9. ↑ «England v Scotland: The greatest moments». The Independent [Consulta: 13 setembre 2015].
  10. ↑ «2nd New Zealand Expeditionary Force rugby team (1945-46)». [Consulta: 14 setembre 2015].
  11. ↑ «2nd New Zealand Expeditionary Force rugby team (1945 – 1946)». [Consulta: 14 setembre 2015].
  12. ↑ Paul, Gregor. Top 10 of Everything Rugby. Exisle Publishing (New Zealand), octubre 2012, p. 190. ISBN 978-1927147528 [Consulta: 14 setembre 2015]. 
  13. ↑ «Rugby stats & records - Scotland 1950s». [Consulta: 14 setembre 2015].
  14. ↑ «Rugby stats & records - Scotland v England - 1955-63». [Consulta: 14 setembre 2015].
  15. ↑ Griffiths, John. «A rare scoreless rugby draw», 08-07-2014. [Consulta: 14 setembre 2015].
  16. ↑ «Calcutta Cup». [Consulta: 14 setembre 2015].
  17. ↑ «Pringle Fisher». Herald Scotland, 29-04-2009 [Consulta: 14 setembre 2015].
  18. ↑ 18,0 18,1 Leith, Bill «Obituary: Bill Dickinson». The Independent, 22-04-1994 [Consulta: 14 setembre 2015].
  19. ↑ Reid, Alasdair «Notorious occasion when record crowd packed Murrayfield». Herald Scotland, 13-02-2015 [Consulta: 15 setembre 2015].
  20. ↑ «Rugby stats & records - Record attendances». [Consulta: 15 setembre 2015].
  21. ↑ Richards, Huw. A Game for Hooligans: The History of Rugby Union. Mainstream Publishing, novembre 2007. ISBN 978-1845962555 [Consulta: 15 setembre 2015]. 
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Bath, Richard. The Scotland Rugby Miscellany. Vision Sports Publishing Ltd, octubre 2007, p. 133. ISBN 978-1905326242. 
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 23,7 «The age of Telfer». The Scotsman, 28-01-2003 [Consulta: 15 setembre 2015].
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Eunson, John. Sporting Scots: How Scotland Brought Sport to the World (And the World Wouldn't Let Us Win). Black & White Publishing, abril 2012. ISBN 978-1845024147. 
  25. ↑ «Rugby stats & records - Wales v Scotland - 1962-82». [Consulta: 14 setembre 2015].
  26. ↑ Steve Jones. Rothmans Rugby Yearbook 1983–84, 1983, p. 55. ISBN 0356097315. 
  27. ↑ «Rugby stats & records - Scotland 1982». [Consulta: 14 setembre 2015].
  28. ↑ 28,0 28,1 «Rugby stats & records - Scotland 1983». [Consulta: 14 setembre 2015].
  29. ↑ Ferguson, David «Watch Telfer Talk as Scotland legend insists we CAN claim first Twickenham win in 32 years». Daily Record, 10-03-2015 [Consulta: 15 setembre 2015].
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 McMurtie, Bill «Can Derrick swing it for Scotland?». The Glasgow Herald, 07-10-1985, p. 7 [Consulta: 16 setembre 2015].
  31. ↑ McLaren, Bill. My Autobiography. Reprint. Bantam, novembre 2005, p. 309. ISBN 978-0553815580 [Consulta: 15 setembre 2015]. 
  32. ↑ «Interview: Scott Hastings, Scottish rugby legend». The Scotsman, 04-02-2011 [Consulta: 14 setembre 2015].
  33. ↑ McMurtie, Bill «Relieved Grant praises Scots' defence». The Glasgow Herald, 17-03-1986, p. 9 [Consulta: 22 setembre 2015].
  34. ↑ McMurtie, Bill «Records tumble as Scots triumph». The Glasgow Herald, 17-02-1986, p. 9 [Consulta: 22 setembre 2015].
  35. ↑ McMurtie, Bill «Ian is a natural to tackle coaching post». The Glasgow Herald, 28-06-1988, p. 29 [Consulta: 16 setembre 2015].
  36. ↑ Metcalfe, Nick «SIX NATIONS SPECIAL: A trip down rugby's memory lane with England and Scotland». Mail Online, 20-03-2009 [Consulta: 13 setembre 2015].
  37. ↑ «Grand Slam 1990». [Consulta: 13 setembre 2015].
  38. ↑ Rhys, Steffan «The perfect rugby anthem – Flower of Scotland!». Wales Online, 07-02-2009 [Consulta: 14 setembre 2015].
  39. ↑ * El Flower of Scotland en el partit contra Anglaterra del 1990 - Youtube
  40. ↑ «Scotland's Rugby World Cup 1991». [Consulta: 13 setembre 2015].
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 «Hastings carries Scotland to victory». [Consulta: 23 setembre 2015].
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 «Gavin Hastings». [Consulta: 23 setembre 2015].
  43. ↑ «South Africa's triumphant homecoming». [Consulta: 14 setembre 2015].
  44. ↑ «Wales snatch glory from England». BBC Sport, 11-04-1999 [Consulta: 14 setembre 2015].
  45. ↑ «All Blacks end it for gutsy Scots». BBC News, 24-10-1999 [Consulta: 14 setembre 2015].
  46. ↑ «Rugby stats & records - Scotland, Six Nations, 2000». [Consulta: 14 setembre 2015].
  47. ↑ «Brave Scots defeat England». BBC News, 02-04-2000 [Consulta: 14 setembre 2015].
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 48,3 Paul, Gregor. Top 10 of Everything Rugby. Exisle Publishing (New Zealand), octubre 2012, p. 185. ISBN 978-1927147528 [Consulta: 14 setembre 2015]. 
  49. ↑ «Williams accepts Ulster position». BBC Sport, 30-12-2007 [Consulta: 14 setembre 2015].
  50. ↑ 50,0 50,1 «Scotland players say sack Matt Williams now». Edinburgh Evening News, 20-04-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  51. ↑ «Scotland tread dangerous path to 2007». The Sunday Times, 04-04-2004 [Consulta: 14 setembre 2015]. Arxivat 3 de març 2016 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 29 octubre 2015].
  52. ↑ «SRU's giant leap backwards Departing Mackay forecasts 'tragedy' if Anderton goes». Herald Scotland, 11-01-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  53. ↑ Reid, Alasdair «Anderton adds to SRU turmoil». The Telegraph, 13-01-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  54. ↑ «Williams sacked as Scotland coach». BBC Sport, 25-04-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  55. ↑ «Hadden to lead Scots over summer». BBC Sport, 29-04-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  56. ↑ 56,0 56,1 «Scotland appoint Hadden as coach». BBC Sport, 15-09-2005 [Consulta: 14 setembre 2015].
  57. ↑ «Hadden welcomes return of pride». BBC Sport, 05-02-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  58. ↑ Averis, Mike «Lamont launches Scotland into orbit as favourites fall flat at the first». The Guardian, 06-02-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  59. ↑ «Scotland 18-12 England». BBC Sport, 25-02-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  60. ↑ «Scotland 48-6 Romania». BBC Sport, 11-11-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  61. ↑ «Scotland 34-22 Pacific Islanders». BBC Sport, 18-11-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  62. ↑ «Scotland 15-44 Australia». BBC Sport, 25-11-2006 [Consulta: 15 setembre 2015].
  63. ↑ «Scotland v Italy». BBC Sport, 24-02-2007 [Consulta: 15 setembre 2015].
  64. ↑ Lindsay, Clive «Argentina 19-13 Scotland». BBC Sport, 07-10-2007 [Consulta: 15 setembre 2015].
  65. ↑ «Scotland 6-27 France». BBC Sport, 03-02-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  66. ↑ «There’s no Robinson pressure, insists Hadden». Wales Online, 18-02-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  67. ↑ «Ireland 34 Scotland 13». BBC Sport, 23-02-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  68. ↑ «Scotland 15-9 England». BBC Sport, 08-03-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  69. ↑ «Italy 23-20 Scotland». BBC Sport, 15-03-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  70. ↑ «Argentina 14-26 Scotland». RTÉ Sport, 01-06-2008 [Consulta: 15 setembre 2015].
  71. ↑ «Scotland coach Frank Hadden resigns». The Mirror, 03-04-2009 [Consulta: 15 setembre 2015].
  72. ↑ «Scots name Robinson as head coach». BBC Sport, 04-06-2009 [Consulta: 15 setembre 2015].
  73. ↑ «Scotland 23-10 Fiji». BBC Sport, 14-11-2009 [Consulta: 15 setembre 2015].
  74. ↑ Standley, James «Scotland 9-8 Australia». BBC Sport, 21-11-2009 [Consulta: 15 setembre 2015].
  75. ↑ Petrie, Richard «Ireland 20-23 Scotland». BBC Sport, 20-03-2010 [Consulta: 15 setembre 2015].
  76. ↑ Campbell, Andy «Argentina 9-13 Scotland». BBC Sport, 19-06-2010 [Consulta: 15 setembre 2015].
  77. ↑ «Rugby stats & records - Scotland Autumn internationals 2010». ESPN [Consulta: 15 setembre 2015].
  78. ↑ Moffat, Colin «Scotland 21-8 Italy». BBC Sport, 19-03-2011 [Consulta: 15 setembre 2015].
  79. ↑ «Rugby World Cup 2011: Scotland 34-24 Romania». BBC Sport, 10-09-2011 [Consulta: 15 setembre 2015].
  80. ↑ «Rugby World Cup 2011 Pool B: Scotland 15-6 Georgia». BBC Sport, 14-09-2011 [Consulta: 15 setembre 2015].
  81. ↑ Lindsay, Clive «Rugby World Cup 2011: Argentina 13-12 Scotland». BBC Sport, 25-09-2011 [Consulta: 15 setembre 2015].
  82. ↑ «Robinson determined to lead Scotland fightback after early World Cup exit». Mail Online, 02-10-2011 [Consulta: 15 setembre 2015].
  83. ↑ McAllister, Stuart «Scotland pick up Six Nations wooden spoon after losing to Italy». The Guardian, 17-03-2012 [Consulta: 15 setembre 2015].
  84. ↑ Reid, Alasdair «Scotland stick with Andy Robinson». The Telegraph, 29-03-2012 [Consulta: 15 setembre 2015].
  85. ↑ Moffat, Colin «Australia 6-9 Scotland». BBC Sport, 05-06-2012 [Consulta: 15 setembre 2015].
  86. ↑ «Rugby stats & records - Scotland summer tour 2012». [Consulta: 15 setembre 2015].
  87. ↑ «Andy Robinson quits as Scotland's rugby coach». BBC Sport [Consulta: 15 setembre 2015].
  88. ↑ «Scotland appoint Scott Johnson as interim head coach for 6 Nations and South Africa tour.». The Telegraph. [Consulta: 1r juny 2013].
  89. ↑ Goodlad, Phil. «Interim head coach Scott Johnson named director of rugby». BBC Sport, 03-05-2013. [Consulta: 8 febrer 2014].
  90. ↑ 90,0 90,1 «Cotter confirmed as new Scotland coach». ESPN, 16-05-2013. [Consulta: 8 febrer 2014].
  91. ↑ Morrison, Finlay «More Six Nations despair for Scotland but new era under Vern Cotter looms». STV Sport, 17-03-2014 [Consulta: 27 setembre 2015].
  92. ↑ «South Africa 55-6 Scotland». BBC Sport, 28-06-2014 [Consulta: 27 setembre 2015].
  93. ↑ «Scotland - 2015». [Consulta: 30 setembre 2015].
  94. ↑ 94,0 94,1 «Scotland 37-12 Tonga: Vern Cotter happy with display». BBC Sport, 22-11-2014 [Consulta: 30 setembre 2015].
  95. ↑ Blair, Mike «Six Nations: Scotland must adapt after whitewash». BBC Sport, 23-03-2015 [Consulta: 30 setembre 2015].
  96. ↑ Morrison, Finlay «Preview: Cotter's Scotland a team with potential to roar at Rugby World Cup». STV Sport [Consulta: 22 setembre 2015].
  97. ↑ Cleary, Mick «Australia 35 Scotland 34, match report: Agony for Scots as last-minute Bernard Foley penalty snatches late victory». The Telegraph, 18-10-2015 [Consulta: 19 octubre 2015].
  98. ↑ «Rugby World Cup 2015: 'Craig Joubert wrong to award penalty'». BBC Sport, 19-10-2015.
  99. ↑ «The Scottish Thistle - Beautifully Bold!». [Consulta: 28 octubre 2015].
  100. ↑ 100,0 100,1 100,2   PDF «From Raeburn Place to Murrayfield: a Past with a Future». [Consulta: 5 abril 2015].
  101. ↑ «The Scottish War Memorials». [Consulta: 8 abril 2015].
  102. ↑ «Escocia en los mundiales». IRB (en anglès). Arxivat de l'original el 2010-02-21. [Consulta: 6 març 2010].
  103. ↑ «Scotland 100 - 8 Japan». BBC Sport, 13-11-2004 [Consulta: 22 setembre 2015].
  104. ↑ «Paterson's haul lifts Scotland to first century». The Independent, 15-11-2004 [Consulta: 22 setembre 2015].
  105. ↑ «McDiarmid Park». [Consulta: 22 setembre 2015].
  106. ↑ «Rugby stats & Records - Scotland test match record by opponent». ESPN. [Consulta: 5 setembre 2015].
  107. ↑ «Scottish Rugby Hall of Fame». Arxivat de l'original el 27 de març 2015. [Consulta: 6 abril 2015].
  108. ↑ «Scottish Rugby Hall of Fame Inductees 2010». Arxivat de l'original el 28 de març 2015. [Consulta: 6 abril 2015].
  109. ↑ La llista de personalitats introduïda aquell any també comptava amb el nom de Ned Haig, conegut per la seva participació en els orígens del rugbi a 7.
  110. ↑ La introducció el 2013 de Norman Mair, internacional escocès en 4 partits, es va deure més per la seva qualitat com a periodista del món del rugbi que com a jugador.
  111. ↑ «Scottish Rugby Hall of Fame Inductees 2013». Arxivat de l'original el 23 d’abril 2015. [Consulta: 6 abril 2015].
  112. ↑ «Twenty great rugby players». [Consulta: 6 abril 2015].
  113. ↑ «Gordon Brown». Arxivat de l'original el 10 maig 2013. [Consulta: 22 setembre 2015].
  114. ↑ «Gavin Hastings». Arxivat de l'original el 12 maig 2013.
  115. ↑ «Andy Irvine». Arxivat de l'original el 11 maig 2013.
  116. ↑ «Ian McGeechan». Arxivat de l'original el 12 maig 2013.
  117. ↑ 117,0 117,1 117,2 «World Rugby "Hall of Fame"». [Consulta: 22 setembre 2015].
  118. ↑ «2013 Inductee: Dr David Bedell-Sivright». [Consulta: 22 setembre 2015].
  119. ↑ «2013 Inductee: Andrew Gavin Hastings». [Consulta: 22 setembre 2015].
  120. ↑ «Jim Greenwood inducted into IRB Hall of Fame». Scottish Rugby, 18-11-2014 [Consulta: 22 setembre 2015].
  121. ↑ «Six Nations 2010: Scotland's Chris Paterson joins the 100 cap club - modestly, of course». [Consulta: 9 abril 2015].
  122. ↑ «Scotland's Chris Paterson announces international retirement». [Consulta: 9 abril 2015].
  123. ↑ 123,0 123,1 Thomas McGuigan. «Scotland hails 100-cap centurion Chris Paterson». news.bbc.co.uk: BBC, 12-02-2010. [Consulta: 7 abril 2015].
  124. ↑ «total matches played».
  125. ↑ «Andy Irvine». [Consulta: 9 abril 2015].
  126. ↑ «Andy Irvine». [Consulta: 9 abril 2015].
  127. ↑ Pierre Jaxel-Truer. «Abcd... de la Coupe du monde». www.lemonde.fr: Le Monde, 03-09-2007. [Consulta: 8 abril 2015].
  128. ↑ Patrick Hill. «England rugby legend Jonny Wilkinson to be knighted in New Year's Honours next week». www.mirror.co.uk: The Mirror, 27-12-2014. [Consulta: 7 abril 2015].
  129. ↑ «total points scored».
  130. ↑ «Six Nations Overall Records» (en anglès), 23-03-2015. [Consulta: 7 abril 2015].
  131. ↑ «Six nations : le XV de France s'écroule en Italie (21-22)». www.lemonde.fr: Le Monde, 12-03-2011. [Consulta: 8 abril 2015].
  132. ↑ Agence France-Presse. «O'Driscoll sets all-time try record» (en anglès). smh.com.au: The Sydney Morning Herald, 20-03-2011. [Consulta: 8 abril 2015].
  133. ↑ «total tries scored».
  134. ↑ «Uncapped Strauss set for World Cup bow». Rugby World Cup, 01-09-2015. [Consulta: 1r setembre 2015].
  135. ↑ «BRYCE IN FOR INJURED MCINALLY». Scottish Rugby, 14-09-2015. Arxivat de l'original el 11 d’octubre 2015. [Consulta: 14 setembre 2015].
  136. ↑ «Blair Cowan ready for Bok bruises after late call-up by Scotland». Rugby World CUp, 29-09-2015. [Consulta: 28 setembre 2015].
  137. ↑ «Scotland turn to Johnson». ESPN, 20-12-2012. [Consulta: 8 febrer 2014].
  138. ↑ «Scotland Men. Scotland Rugby Union». Arxivat de l'original el 2017-02-03. [Consulta: 8 març 2020].

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Selecció de rugbi XV d'Escòcia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Selecció_de_rugbi_XV_d%27Escòcia&oldid=34058140»
  NODES
INTERN 22
Note 2
Project 2