Ase
mamífer de la família dels èquids
L'ase, ruc o burro (Equus asinus) és un mamífer de la família dels èquids. La paraula "ruc" també s'usa per definir el mascle de l'ase, mentre que la femella és coneguda com a somera.
 Ase català | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Definició al Viccionari | |
 Multimèdia a Commons | |
| Taxonomia | |
| Espècie | Equus africanus asinus |
 | |
Dites populars
modifica- A Camprodon, fan el burro i no en són.[1]
- A l'ase gemegador, carrega'l sense por.[2]
- A Sant Silvestre, estiren els burros del cabestre (o lliga el burro pel cabestre).[1]
- Alaba't, ruc![3]
- (var.) Alabat, ruc, que a vendre et duc![3]
- (var.) Alabat, ruc, que a fira et duc![3]
Es diu per recriminar els immodestos.
- Amb l'ase i amb la mala muller, a bastonades hom s'ha de fer.[2]
- Brams d'ase no arriben al cel.[4]
- Burro mort, civada a la cua.[5]
- Corb, menja carn de burro mort.[6]
- Desgraciat és l'ase que no pot estrenar albarda.[1](Empordà, Pineda)
- Dona boja i burro guit, bon partit.[2]
- El burro creix y l'albarda no.[7](català arcaic)
- El burro d'Algemesí, sempre bramant y sempre fadrí.[7](català arcaic)
- El burro d'Arcadia, va carregat d'òr y menja palla.[7](català arcaic)
- El burro menja gram, quan li apreta la fam.[7]
- El burro qu'entropeça dos vòltes en la mateixa pedra, es burro de veres.[7](català arcaic)
- El burro sempre va davant del arriero.[7](català arcaic)
- El burro del traginer sempre va a davant.[3]
- Es diu als que solen dir "jo i en tal", posant-se sempre al primer lloc.
- El burro vell, si no tira, guía.[7]
- El burro y el ignorant son fills de cosins germans.[7](català arcaic)
- El sol de maig estella el cap del burro.[2]
- Home casat, ruc espatllat.[1]
- L'ase d'en Mora, que de quantes veu s'enamora.[2]
- L'ase de la faula, ab un bufet va tocar la flauta.[8](català arcaic)
- La vergonya era verda i se la va menjar un burro.[9]
- (var.) La vergonya era verda i se la va menjar un ase.[9]
- (var.) La vergonya era verda i se la va menjar un ruc.[9]
- Dir-li a algú que no té vergonya.
- Moltes lletres i poc suc, també les escriuria un ruc.[10]
- Ni ase ni traginer ni filla d'hostaler.[2]
- Ni bleda ni ruc gruixer ni cigarro de calé.[6]
- No és bon maig, que el ruc no tremoli a l'estable.[11]
- No hi ha març que no marcegi, ni boig que no bogegi, ni fill d'ase que no brami.[2]
- Per la corda es troba el ruc.[1]
- Per Sant Miquel anirem a Santpedor a comprar un burro i ens farem un tip de cabra.[6]
- Quan s'ase no pot, sa somera ajuda.[1](Mall.)
- Qui de l'ase menja pa mai de fam es morirà.[2]
- Els ases són una gran ajuda per als pagesos pobres.
- Qui fa tres, ase és.[1]
- Qui renta es cap a s'ase, perd es temps i es lleixiu.[1](Mall., Men.)
- S'ase no és vell mai.[1](Mall.)
- Somera que té pollí, no va mai dreta al molí.[2]
- Tres coses fan de mal domar: els rucs, les dones i les cordes d'espart.[6]
- Uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer[12]
- Voleu engreixar s'ase? donau-li palla.[1](Mall.)
Endevinalles
modifica- De baixant de lo pelut
li dareu de lo pelós
i un parell de besaculs per vós.[13]
Frases fetes i locucions
modifica
Es diu quan a algú se li ha de repetir les coses.
- Es diu quan algú reconeix el seu error.
- Critica a aquells que fan menyspreu de les coses i és notori que estan desitjant-les.
- Duràs més cops que un burro de Guixaire.[3]
- Es diu per a amenaçar algú.
- És anat per ase i tornat per burro.[3]
- Es diu quan algú se'n va a donar un encàrrec i no se'n surt.
- És vergonyós com un burro de gitano.[3]
- Es diu a Avinyonet (Alt Empordà).
- Ésser molt malfeiner
- Fa creixença de burro.[3]
- Es diu a la Vall d'Hostoles (Garrotxa) quan una persona es molt viva de petit i es va tornant lletja i babaua amb els anys.
- Gràcies a Déu que ha parit la burra![3]
- Es diu quan algú diu o fa quelcom que li recava.
- L'han enviat a engegar la burra.[3]
- Es diu quan algú es confessa i no l'absolen.
- Es diu quan algú vol aprofitar-se de quelcom fet per un altre.
- Es diu per negar-se a fer el que se li demana.
- Rebre molts cops.
- Sembla que no hagis vist mai un burro volar.[3]
- Es diu de qui s'admira de coses poc admirables.
- Ser el burro dels cops.[3]
- Es diu d'aquell a qui es carreguen totes les culpes.
- Es diu de qui té les orelles grosses.
- Tocar l'ase.[3]
- Es refereix a un so fet amb la llengua (un clic dental tènue) per a mostrar desaprovació.
- Treure l'ase del cos.[3]
- Es diu quan quelcom pesa molt.
Referències
modifica- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «ase». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars, 1965.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 Gomis i Mestre, 2014.
- ↑ Pàmies; Palou; 2012, pp194.
- ↑ Sevilla Muñoz, J.; Zurdo Ruiz-Ayúcar, M.I.T. (dir.). «Refranero multilingüe». Madrid: Instituto Cervantes (Centro Virtual Cervantes), 2009. [Consulta: 10 desembre 2024].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Parés i Puntas, 1999.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Alberòla, 1928.
- ↑ Font, 1988.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 10 desembre 2024].
- ↑ Viladot-Puig, 2003.
- ↑ Amades, Joan. Costums populars de Barcelona. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1931, p. 126-127.
- ↑ Fontana, 2016, p. 17.
- ↑ Amades, 1982.
- ↑ Gisbert, 2011.
Bibliografia
modifica- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
- Alberòla Sèrra, Estanislau. Refraner valencià (en català). València: Arte y letras, 1928.
- Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082.
- Font, Ramon. Refranys de la llengua catalana (en català). 3a. Sant Cugat del Vallès (Barcelona): Rourich, 1988. ISBN 84-85946-48-0.
- Fontana, Joan; Gargallo, José Enrique; Pàmies, Víctor; Ugarte, Xus. Els refranys més usuals de la llengua catalana (en català). Barcelona: Llibres de l'Índex, 2016. ISBN 978-84-942889-9-9.
- Gisbert, Adolf. Refranyer temàtic : amb breu explicació de significat i lèxic, referència a equivalents, similars i contraris, i corresponents i similars en castellà (
PDF). Godella: Oficina Municipal d’Ús i Promoció del Valencià, Ajuntament Godella, 2011 [Consulta: 10 desembre 2024]. - Gomis i Mestre, Cels. Zoologia popular catalana. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, 2014. ISBN 9788494256400.
- Pàmies, Victor; Palou, Jordi. Els 100 refranys més populars (en català). Valls: Cossetània, 2012 (Col·lecció de cent en cent, núm. 16). ISBN 9788490340325.
- Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.
- Viladot-Puig, Joan. El Refranyer de Joan Viladot (en català). Lleida: Pagès Editors, 2003 (Història. Monografies; 23). ISBN 9788497790741.