Àpat principal
L'àpat principal és l'àpat més important del dia. A Catalunya és el dinar. Es fa pels volts de migdia o a primeres hores de la tarda, i sol durar entre tres quarts d'hora i una hora.[1][2][3] En algunes cultures occidentals l'àpat principal es fa més tard, cap al vespre. Pels antics romans, la cena (o coena)[4] era l'àpat més important del dia; començava a la tarda i podia prolongar-se fins ben entrada la nit.[5][6][7][8]
| Les menjades diàries |
| Esmorzar o Desdejuni berenar (bal.) |
| Esmorzar de mig matí o brunch |
| Dinar |
| Berenar |
| Sopar |
| Ressopó |
| Vegeu també... |
Història
modificaAntiguitat
modificaDurant els temps de l'Antiga Roma, l'àpat principal es coneixia com un convivium,[9] i era un esdeveniment important perquè els emperadors i senadors romans es reunissin i parlessin sobre els seus assumptes.[10]
Època moderna
modificaReflex del costum típic del segle XVII, Lluís XIV feia l'àpat principal al migdia i sopava a les 22:00.[11] Però a Europa, l'àpat principal es va començar a endarrerir durant el 1700, a causa de l'evolució de les pràctiques laborals, la il·luminació, la situació financera i els canvis culturals.[12] L'hora de l'àpat principal de moda es va continuar ajornant gradualment durant el segle XVIII, a les dues i les tres de la tarda, i, el 1765, el rei Jordi III sopava a les 16:00, encara que els seus fills petits tenien l'àpat amb la seva institutriu a les 14:00 h, deixant temps per visitar la reina mentre es vestia per sopar amb el rei.[13] Però a França, Marie Antoinette, quan encara era Dauphine de França el 1770, va escriure que mentre al Château de Choisy la cort encara feia l'àpat principal a les 14.00 hores, ella el feia després del teatre cap a les 22.00 hores, abans d'anar a dormir a la 1:00 hores.[14]
En l'època del Primer Imperi Francès, un viatger anglès a París va comentar l'"hàbit abominable de no fer l'àpat principal fins a les set del vespre".[15] Cap a l'any 1850, els menjars de classe mitjana anglesa eren al voltant de les 17:00 o les 18:00 hores, permetent als homes tornar de la feina, però hi va haver una pressió contínua perquè l'hora s'avancés, liderada per l'elit que no havia de treballar en els horaris establerts i, a mesura que els desplaçaments s'allargaven perquè les ciutats s'ampliaven. A mitjan segle XIX el tema era una mena de camp de mines social, amb un element generacional. John Ruskin, una vegada que es va casar el 1848, va fer l'àpat principal a les 18:00, cosa que els seus pares pensaven "poc saludable". La senyora Gaskell menjava entre les 16:00 i les 17:00. El fictici Mr Pooter, un londinenc de classe mitjana baixa el 1888-89 i un comensal, quan eren les 17:00, va ser convidat pel seu fill a sopar a les 20:00, però "[ell] va dir que no volia fingir anar a la moda de la gent i que, per tant, volia fer l'àpat principal abans".[16]
La novel·la satírica Living for Appearances (1855) de Henry Mayhew i el seu germà Augustus comença amb les opinions de l'heroi sobre la qüestió. Fa l'àpat a les 19:00 i sovint es queixa "del costum repugnant i de comerciant de sopar d'hora", per exemple a les 14:00. L'"hora reial" considera que són les 20:00, però no aspira a això. Li diu a la gent "Digues-me quan menges i et diré què ets".[17][18]
Època contemporània
modificaEl dinar o el sopar, amb el significat que se li dona en català, és normalment l'àpat més gran del dia a la majoria de les cultures occidentals. Els àpats anteriors solen anomenar-se esmorzar, i en algunes cultures l'hora del te.[12][19]
La divisió entre els diferents significats d'"àpat principal" no es basa ni en la geografia ni en la classe socioeconòmica. Fer aquest àpat al migdia és més freqüent per la gent de la classe treballadora, com per exemple a les Midlands angleses, al nord d'Anglaterra i al cinturó central d'Escòcia.[19] Hi ha altres denominacions puntuals que també es refereixen a un àpat principal en determinats dies especials, com ara un banquet, el sopar de Nadal o el sopar d'Acció de Gràcies. Aquests àpats són especials, i per remarcar-ho sovint es divideixen en tres o més plats, sovint precedits per aperitius i acabats amb les postres.
Horaris típics i plats
modificaDos dels aspectes indicatius d'un àpat principal són l'horari i el tipus de menjar.
Portugal
modificaA Portugal es dina i sopa més aviat que a l’estat espanyol. Els restaurants obren de 12:00-15:00 per a dinar i 19:00-23:00 per a sopar.[20] El menjar es pot consultar a la gastronomia de Portugal. Són famosos els plats de bacallà, els arrossos i els dolços.
Itàlia
modifica- 7:00am-10:00am. Esmorzar (Colazione). Esmorzar lleuger. Cafè o cafè amb llet i un dolç.
- 12:30 pm a 2:30 pm. Dinar (Pranzo). Vegeu la Gastronomia d'Itàlia.[21]
- 7:30 pm a 10:00 pm . Sopar (Cena).
França
modificaHoraris de restaurants. Dinar entre 12 i 13 hores. Sopar entre 19:30 i 21:00.[22] Per a consultar alguns plats típics de l’àpat principal es pot consultar la Gastronomia de França.
Galeria d'imatges
modifica-
Menjada informal en un restaurant occidental -
Sopar d'Acció de gràcies -
Sopar de Nadal -
Àpat formal americà -
Àpat en un avió -
Àpat japonès -
Àpat de la nouvelle cuisine -
Plat d'un àpat tradicional alemany -
Bistec de vedella en una braseria -
Àpat principal a l'estació espacial internacional durant la missió STS-129
Exemples particulars
modificaA partir del concepte exposat en l'article, un àpat principal representa la menjada més important del dia des del punt de vista qualitatiu i quantitatiu. Recordar alguns exemples particulars d'àpats importants pot ser interessant.
Xocolata a les expedicions de Calfòrnia
modificaEn moltes missions espanyoles d'exploració un dels queviures demandats era la xocolata. No pas com a requisit capriciós sinó com a aliment imprescindible.[23]
Horari de pagès
modificaA Catalunya fins als anys cinquanta del segle passat i abans del canvi d’horari (hora vella o solar i hora oficial).[24] Esmorzar a les 8 del matí. Dinar a les 12. Sopar a les 8 del vespre.[25]
Horari escolar
modificaAlumnes interns a Mataró (1808-1868). [26]
En un clíper colonial (segle dinou)
modificaEn els clípers de passatgers, amb passatges típics des de Gran Bretanya fins a Austràlia, els horaris de menjar tenien una importància notable.
| « | The hour for breakfast is 8 o'clock, dinner at 1 and tea at 6. | » |
| — The Colonial Clippers. Basil Lubbock.[27] | ||
Roald Amundsen degué part del èxit de l’expedició a l’alimentació dels expedicionaris. De les seves experiències en el Belgica, Amundsen era conscient dels perills de l'escorbut. Encara que la causa veritable de la malaltia, la deficiència de vitamina C, no es comprenia a l'època, se sabia que la malaltia es podria contrarestar menjant carn fresca.[28] Per tal de neutralitzar el perill, Amundsen planejava complementar la dieta amb racions suplementàries de carn de foca.[29] També havia encarregat una classe especial de pemmican que incloïa verdures i farina de civada: «un menjar més estimulant, nutritiu i apetitós que aquest seria impossible de trobar», afirmava.[30] L'expedició també tenia bones provisions de vins i licors, per a ser usats com a medicina i en ocasions festives o socials. Conscient de la pèrdua de moral en el Belgica, Amundsen proporcionava temps de lleure amb una biblioteca de al voltant de 3.000 llibres, un gramòfon amb gran quantitat de discos i una gamma d'instruments musicals.[31]
A la Venècia actual
modificaDinar entre les 12 i les 13 hores.[32]
El menú del dia és una oferta interessant de molts restaurants. Els dies feiners es proposa a un preu més econòmic i és possible escollir entre dos primers plats i dos segons plats. A Barcelona s’acostuma a oferir paella els dijous.[33] Pa, vi, gasosa o aigua s’inclouen en el preu. Que també inclou cafè o postres.
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques - Llengua catalana». Arxivat de l'original el 2021-10-05. [Consulta: 21 març 2021].
- ↑ «Argot culinari i gastronòmic | TERMCAT». Arxivat de l'original el 2021-10-05. [Consulta: 21 març 2021].
- ↑ «Almuerzo - EcuRed» (en castellà). Arxivat de l'original el 2022-10-31. [Consulta: 31 octubre 2022].
- ↑ Adam, A.; Major, J.R.. Roman Antiquities: Or, An Account of the Manners and Customs of the Romans ... Designed Chiefly to Illustrate the Latin Classics, by Explaining Words and Phrases from the Rites and Customs to which They Refer. T. Cadell, 1835, p. 377. Arxivat 2024-06-26 a Wayback Machine.
- ↑ «Breakfast, lunch and dinner: Have we always eaten them?» (en anglès). BBC News, 15-11-2012. Arxivat de l'original el 2021-11-24 [Consulta: 21 març 2021].
- ↑ «History Magazine». Arxivat de l'original el 2017-12-08. [Consulta: 30 agost 2021].
- ↑ «céna in Vocabolario - Treccani» (en italià). Arxivat de l'original el 2022-09-20. [Consulta: 16 octubre 2022].
- ↑ «What Did the Ancient Romans Eat?» (en anglès). Arxivat de l'original el 2022-10-31. [Consulta: 31 octubre 2022].
- ↑ Adam, A. Antigüedades romanas (en estonià). Calverizo, 1834, p. 278.
- ↑ Edwards, 2007, p. 161–162.
- ↑ Strong, 2002, p. 250.
- ↑ 12,0 12,1 McMillan, Sherrie. «What Time is Dinner?». History Magazine, 2001. Arxivat de l'original el 8 December 2017. [Consulta: 31 desembre 2017].
- ↑ "The Conversation Piece: Scenes of fashionable life, London, 2009", at "Johan Joseph Zoffany (Frankfurt 1733-London 1810), Queen Charlotte (1744–1818) with her Two Eldest Sons c.1765" Arxivat 2018-09-25 a Wayback Machine. on the Royal Collection website.
- ↑ citat a The Origins of Contemporary France: The ancient régime, by Hippolyte Taine, Bk2, ch.1, p. 110 in this edition
- ↑ Ian Kelly, Cooking for Kings: the life of Antonin Carême the first celebrity chef, 2003:78. For guests of Talleyrand at the Château de Valençay, dinner under Carême was even later.
- ↑ Flanders, 2004, p. 229-230.
- ↑ Mayhew, Henry; Mayhew, Augustus. Living for appearances, by the brothers Mayhew (en anglès), 1855, p. 1. Arxivat 2023-05-22 a Wayback Machine.
- ↑ Flanders, 2004, p. 230.
- ↑ 19,0 19,1 «Tea with Grayson Perry. Or is it dinner, or supper?». [London], 8-2012. Arxivat 2019-09-05 a Wayback Machine.
- ↑ «Antes del viaje: todo lo que debes saber antes de tu viaje a Lisboa.» (en castellà). Guía Nómada de Lisboa, 20-02-2024. Arxivat de l'original el 2023-09-30. [Consulta: 25 juny 2024].
- ↑ «Horario de las Comidas en Italia: Cuándo Comer en Italia» (en castellà). Rome on Foot, 24-10-2013. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
- ↑ autores, V.V.; Ramis, S. Alsàcia. En un cap de setmana. Ecos, 2014, p. 16 (Guías ecos en Català). ISBN 978-84-15563-72-3. Arxivat 2024-06-26 a Wayback Machine.
- ↑ Grivetti, L.E.; Shapiro, H.Y.. Chocolate: History, Culture, and Heritage. Wiley, 2011, p. 7-PA71. ISBN 978-1-118-21022-2. Arxivat 2024-06-28 a Wayback Machine.
- ↑ Catalans, I.E.. Col·loquis de Vic XVII : El calendari. Societat Catalana de Filosofia, Institut d'Estudis Catalans, 2013, p. 80 (Col·loquis de Vic). ISBN 978-84-9965-176-7.
- ↑ Santamaría, F.M.. Topografía médica de Pons i sa comarca (en aragonès), 1910, p. 188. Arxivat 2024-06-24 a Wayback Machine.
- ↑ Gurrera i Lluch, M. Els orígens de la xarxa escolar de Mataró (1808-1868). Caixa d'Estalvis Laietana, 2012, p. 196 (Premi Iluro). ISBN 978-84-930918-3-5. Arxivat 2024-06-24 a Wayback Machine.
- ↑ Lubbock, Basil. «The Colonial Clippers». Project Gutenberg, 22-06-2024. Arxivat de l'original el 2024-06-25. [Consulta: 25 juny 2024].
- ↑ Amundsen, p. 55, Vol. I.
- ↑ Amundsen, p. 68–70, Vol. I.
- ↑ Huntford(The Last Place on Earth), 1985, p. 244–45.
- ↑ Huntford(The Last Place on Earth), 1985, p. 275.
- ↑ Venècia. En un cap de setmana. Ecos Travel Books, 2014, p. 16 (Guías ecos en Català). ISBN 978-84-15563-66-2. Arxivat 2024-06-24 a Wayback Machine.
- ↑ «Per què hi ha paella en el menú dels dijous?». Sapiens, 01-11-2002. Arxivat de l'original el 2024-06-26. [Consulta: 26 juny 2024].
Bibliografia
modifica- Draznin, Y. Victorian London's Middle-class Housewife: What She Did All Day. Greenwood Press, 2001 (ABC-Clio ebook). ISBN 978-0-313-31399-8.
- Edwards, C. Death in Ancient Rome. Yale University Press, 2007. ISBN 978-0-300-11208-5.
- Flanders, Judith. The Victorian House: Domestic Life from Childbirth to Deathbed (en anglès). Harper Perennial, 2004. ISBN 978-0-00-713189-1.
- Strong, Roy C. Feast: A History of Grand Eating (en anglès). Jonathan Cape, 2002. ISBN 978-0-224-06138-4.
