André Masséna
André Masséna (it. Andrea Massena), Niça, 6 de maig de 1758 - París, 4 d'abril de 1817. Fou un militar francès, duc de Rivoli, príncep d'Essling i mariscal de l'Imperi.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Andrea Massena 6 maig 1758 Niça (França) |
| Mort | 4 abril 1817 (58 anys) París |
| Causa de mort | tuberculosi |
| Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 28 Grave of Masséna (en)  |
 Diputat a l'Assemblea Nacional | |
| Alcalde de Niça | |
| Par de França | |
| | |
| Activitat | |
| Lloc de treball | París |
| Ocupació | polític, militar |
| Activitat | 1775–1817 |
| Carrera militar | |
| Lleialtat |  Monarquia Constitucional Francesa  República francesa Primer Imperi Francès  Regne de França |
| Branca militar | Grande Armée |
| Rang militar | mariscal de l'Imperi |
| Comandant de (OBSOLET) | V Corps (en) i 4th Army Corps (en) |
| Conflicte | Guerres de la Revolució Francesa Guerres Napoleòniques |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Altres | |
| Títol | Duc |
| Parella | Eugénie Renique |
| Fills | Victoire Thècle Masséna, François Victor Masséna |
| Premis | |
Signatura  | |
 | |
 | |
Fou nomenat general el 1793. Amb l'exèrcit d'Itàlia participà en les batalles de Millesimo, Montenotte, Dego, Castiglione i del pont d'Arcola. La seva intervenció decidí les batalles de Lodi i de Rivoli. El setembre del 1799 derrotà l'exèrcit rus del general Alexander Korsakov a la segona batalla de Zúric[1] i l'any següent defensà la ciutat de Gènova durant un llarg setge. La seva resistència permeté a Napoleó Bonaparte fer arribar a Itàlia les tropes amb les qui vencé a la batalla de Marengo. El 1804 rebé el càrrec de mariscal de l'Imperi. Participà les campanyes de Polònia el 1807 i el 1809 combaté a les tropes de la Cinquena Coalició, distingint-se a la batalla d'Aspern-Essling, a la de Wagram i a la de Znaim.
El 1810 fou destinat a la península Ibèrica, on començà capturant Ciudad Rodrigo després d'un setge. Un cop dins de Portugal fou derrotat per Wellington a la batalla de Buçaco el 27 de setembre, no pogué rompre les línies de anglo-portuguesas a la Torres Vedras i les seves tropes van quedar immobilitzades durant mesos. Fou vençut novament a Sabugal el 3 d'abril de 1811. Retirant-se, entre el 3 i el 5 de maig, lliurà la indecisa batalla de Fuentes de Oñoro, prop de Salamanca. Va caure en desgràcia i va haver de cedir el comandament de l'exèrcit al general Marmont i acceptar un càrrec local a Marsella.
Referències
modifica
- ↑ Nafziger, George F. Historical Dictionary of the Napoleonic Era (en anglès). Scarecrow Press, 2001, p. 266.
Bibliografia
modifica- Deulonder, Xavier. La Guerra Peninsular o Guerra del Francès (1807-1814). Barcelona: Llibres de l'Índex:, 2019. ISBN 9788479481704.