Angelo Parona
Angelo Parona (Novara, 23 d'abril de 1889 – Roma, 14 de maig de 1977) va ser un almirall italià, comandant del Comandament superior de les Forces Subaquàtiques Italianes a l'Atlàntic (BETASOM) entre setembre de 1940 i setembre de 1941, i després de la 3a Divisió de Creuers Pesats, alçant la seva bandera a bord del Gorizia. Entre 1941 i 1943 va participar en la primera i la segona batalla de Sirte i en la batalla de mitjans de juny i mitjans d'agost de 1942.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 abril 1889 Novara (Itàlia) |
| Mort | 14 maig 1977 (88 anys) Roma |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Regia Marina i armada |
| Rang militar | ammiraglio di squadra (en)  |
| Conflicte | Guerra italo-turca Primera Guerra Mundial Segona Guerra Mundial |
| Premis | |
| |
Biografia
modificaVa néixer a Novara el 23 d'abril de 1889, fill d'Emilio i Elena Tarella, enrolat a la Regia Marina va assistir a la Reial Acadèmia Naval de Livorno entre 1906 i 1910, deixant-la amb el grau de guardiamarina i embarcant-se al cuirassat Regina Margherita.[1] Participà en la guerra italo-turca a bord del creuer cuirassat Varese, i després de ser ascendit a tinent, quan Itàlia va entrar en guerra el 24 de maig de 1915, va ser destinat al cuirassat Sardegna.[1]
Va lluitar al front terrestre sota la Brigada de Marina, sent condecorat amb una medalla de plata al valor militar per una acció sostinguda prop de Monfalcone, i després com a oficial de submarí es va distingir al comandament del submarí F 17, sent condecorat amb una medalla de bronze a valor militar.[1] Va romandre a bord dels submarins fins i tot després del final del conflicte, sent ascendit a capità de corbeta el 1922 i capità de fragata l'1 de març de 1927.[1]va assistir al curs a l'Institut de Guerra Marítima després del qual, durant uns tres anys, va ser destinat a l'oficina del Cap de l'Estat Major Naval - departament d'organització i mobilització.[1]
El 1931-32 va comandar el 4t esquadró de submarins a bord del Tito Speri amb seu a Nàpols (format també pel submarins Pier Capponi, Goffredo Mameli i Giovanni Da Procida). Llavors, encara a Nàpols, el mateix 1932 va assumir el comandament de tota la 2a flotilla submarina, embarcar a bord del Goffredo Mameli, que incloïa els 4t i 5è esquadrons.
El 1932, juntament amb el capità Vladimiro Pini, va traduir de l'alemany l'obra de l'almirall Hermann Bauer Das Unterseeboot: Seine Bedeutg als Teil e. Flotes; Seine Stellg im Völkerrecht; Seine Kriegsverwendg; Seine Zukunft, un tractat sobre el disseny i les tàctiques emprades pels U-boat[2] Ascendit a capità el 6 de setembre de 1933, va ocupar el càrrec d'agregat naval a l'ambaixada italiana a París durant els dos anys següents.[1]
Entre el 21 d'agost de 1936 i el 30 d'agost de 1937 va ser comandant del creuer pesant Trieste i després cap d'Estat Major de la 3a Divisió Naval.[1] Promogut a contraalmirall el 29 de setembre de 1938 va esdevenir inspector adjunt de construcció i proves de nous vaixells i després cap d'estat major del Ministeri de la Marina a Roma.[1] Quan Itàlia va entrar en guerra el 10 de juny de 1940, va ocupar el càrrec de segon al comandament de l'equip submarí (del 6 de juny al 31 d'agost de 1940).[1]
Durant la conferència militar celebrada a Friedrichshafen el 20 de juny de 1939,[3] el comandant de la Kriegsmarine, l'almirall Erich Raeder i el cap d'estat major de la Regia Marina, l'almirall Domenico Cavagnari, van establir [4] la participació italiana en la guerra submarina a l'Atlàntic i la creació d'una base italiana.[3] Després de la caiguda de França, el Ministeri de la Marina va establir, el 25 de juliol de 1940, l'establiment del comandament italià a l'Atlàntic i el va designar comandant de l'XI Grup de Submarí. A l'agost va visitar, juntament amb l'almirall alemany Eberhard Weichold, nombrosos ports de la costa atlàntica i van triar Bordeus com a base de les unitats italianes Supermarina validà l'elecció i va decidir que a partir de l'1 de setembre de 1940 s'havia d'establir el comandament del grup de submarins de l'Atlàntic, que després esdevingué el Comandament Superior de les Forces Subaquàtiques Italianes a l'Atlàntic[5] (BETASOM).[6]
Promogut a almirall de divisió l'abril de 1941[7] al setembre va deixar el comandament de les forces submarines italianes a l'Atlàntic al capità del vaixell Romolo Polacchini[5] i va tornar al Mediterrani per assumir el comandament de la 3a divisió de creuers pesats [8] per substituir l'almirall Bruno Brivonesi, aixecant la seva bandera a bord del Gorizia el 13 de novembre de 1941. Entre 1941 i 1943 participà en la primera [7] i segona batalla del Sirte,[7] a la batalla de mitjans de juny de 1942 i la batalla de mitjans d'agost de 1942. Després dels greus danys del Gorizia durant un atac aeri.[9] a la base de La Maddalena, que va tenir lloc el 10 d'abril de 1943, va ser traslladat al Ministeri de la Marina a Roma, on va assumir la direcció del personal i els serveis militars,[7] i hi va estar el dia de la proclamació de l'armistici amb els angloamericans.
Després de l'alliberament de la capital (4 de juny de 1944) va reprendre el servei actiu i va ser nomenat comandant del Departament Militar Marítim Jònic a Tàrent, ocupant aquest càrrec de 1944 a 1946.[7] Durant 1945, va ser nomenat almirall d'esquadra.[7] Acabada la guerra, l'Alt Comissionat Adjunt per a la depuració de l'Administració Pública el va impugnar[10] per no haver-se oposat als alemanys mentre estava a Roma durant els dies de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i per haver va deixar, en el moment de la seva sortida del Ministeri, tota la documentació[10] al capità del vaixell Carmine D'Arienzo[11] que se sap que va passar a la República Social Italiana.[10] També havia donat l'ordre d'elaborar, a instàncies del Comissariat per a la Ciutat Oberta, una llista de tots els oficials de la Regia Marina presents a Roma el 8 de setembre que després va acabar en mans alemanyes.[10]
De 1948 a 1951 va ser president d'enllumenat permanent costaner i far[7] sent destinat en una posició auxiliar durant 1951.[7]
Va morir a Roma el 14 de maig de 1977. Va morir a Roma el 14 de maig de 1977.[7]
Dates de promoció
modifica
Almirall de esquadra - 1945
Almirall de divisió - abril de 1941
Contraalmirall – 29 de setembre de 1938
Capita de navili – 6 de setembre de 1933
Capità de fragata – 1 de març de 1927
Capità de corbeta - 1922
Tinent de vaixell – 24 de maig de 1915
Guardiamarina - 1910
Condecoracions
modifica
Oficial de l'Orde Militar d'Itàlia— 24 de novembre de 1947
Cavaller de l'Orde Militar de Savoia - 27 d'abril de 1942
Medalla de Plata al Valor Militar - 17 de setembre de 1916
Medalla de Bronze al Valor Militar - 29 de setembre de 1916
Creu de Guerra pel Valor Militar - 1 d'abril de 1946
Creu al Mèrit de Guerra (3 concessions)
Gran oficial de l'Ordre de la Corona d'Itàlia
Comanador de l'orde dels sants Maurici i Llàtzer
Comandant de l'Orde Colonial de l'Estrella d'Itàlia
Gran Oficial de l'Ordre al Mèrit de la República Italiana
Medalla commemorativa de la Guerra Italo-Turca (1911-1912)
Medalla commemorativa de la guerra 1915-1918
Medalla de la Victòria Aliada
Medalla Commemorativa del Període Bèl·lic 1940-43
Creu d'or dels 25 anys de servei
Creu d'or dels 40 anys de servei
Creu de Ferro de 1a classe (Alemanya) [7]
Creu de Ferro de 2a classe (Alemanya) [7]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Alberini, Prosperini 2015, p. 401
- ↑ El llibre va ser publicat a Itàlia per Sansaini, Roma, amb el títol de di Il sommergibile: sua importanza quale elemento costitutivo di una flotta, sua posizione nel diritto Internazionale, suo impiego bellico, suo avvenire (El submarí: la seva importància com a element constitutiu d'una flota, la seva posició en el dret internacional, el seu ús bèl·lic, el seu futur). Va ser traduït a l'anglès per Hyman Rickover, futur almirall nord-americà, considerat el pare de la propulsió nuclear dels submarins.
- ↑ 3,0 3,1 Bagnasco, Brescia, 2014, p.166
- ↑ Aquest acord es va tornar a discutir durant la visita a Berlín de l'agregat naval italià, l'almirall Giotto Maraghini.
- ↑ 5,0 5,1 Bagnasco, Brescia, 2014. |p. 167.
- ↑ La Kriegsmarine va assignar dos vaixells de passatgers al comandament italià, el vaixell francès De Grasse de 18.435 tones i, a l'octubre, el vaixell de vapor alemany Usaramo de 7.775 tones. El De Grasse, a més de l'emissora de ràdio, allotjava la infermeria. L'edifici de formigó armat de l'estació marítima es va convertir en allotjament, mentre que altres edificis es van destinar a oficines i magatzems.
- ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 Alberini, Prosperini 2015, p. 402
- ↑ La divisió estava formada pel Gorizia, el Trento i el creuer lleuger Giovanni dalla Bande Nere.
- ↑ Bureau of Aeronautics Navy Department, Confiential Bulletin n.2-43, 01 sept 1943, p. 11
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Romano Giacosa, Storia dell'epurazione in Italia - Le sanzioni contro il fascismo 1943-1948, Baldini & Castoldi, Milano, 1999.
- ↑ Que havia ocupat el càrrec de cap adjunt del SIS, i després de traslladar-se a la República Social Italiana havia ocupat el càrrec de cap d'estat major del Ministeri de la Marina Nacional Republicana.
Bibliografia
modifica- Alberini, Paolo; Prosperini, Franco. Uomini della Marina, 1861-1946. Roma: Ufficio Storio dello Stato Maggiore della Marina Militare, 2015. ISBN 978-8-89848-595-6.
- Andò, Elio. BETASOM. I sommergibili italiani negli oceani. Milano: Italia Editrice, 1999.
- Giacosa, Romano. Storia dell'epurazione in Italia - Le sanzioni contro il fascismo 1943-1948. Milano: Baldini & Castoldi, 1999.
- Giorgerini, Ferran Giorgio. La guerra italiana sul mare. Milano: Arnoldo Mondadori Editore, 2002. ISBN 978-88-04-50150-3.
- Giorgerini, Giorgio. Uomini sul fondo. Storia del sommergibilismo italiano dalle origini a oggi. Milano: Arnoldo Mondadori Editore, 2002. ISBN 978-8-80450-537-2.
- Revistes
- Bagnasco, Maurizio; Brescia «I sommergibili italiani 1940-1943. Parte 1ª-Mediterraneo». Storia Militare Dossier. Ermanno Albertelli Editore [Parma], 11, novembre-dicembre 2013.
- Bagnasco, Maurizio; Brescia «I sommergibili italiani 1940-1943. Parte 2ª-Oceani». Storia Militare Dossier. Ermanno Albertelli Editore [Parma], 11, gennaio-febbraio 2014.