Camarilla (cortesans)

Una camarilla designa, amb una denotació negativa, a un grup de consellers del príncep o monarca. Habitualment, ells no tenen un càrrec ministerial, i tampoc són titulars d'una autoritat o institució oficial, ja que simplement estan propers al sobirà i li aconsellen de manera informal, en l'ànim de servir o com a manifestació d'interès o bé adulació.^[1]

El terme deriva del castellà, camarilla, que assenyala una petita cambra o gabinet privat del monarca.^[2] Però tot i que el terme té l'origen en castellà, fou en alemany i més tard en altres idiomes que hi va adquirir rellevància, i particularment per assenyalar dos grups específics de consellers que en alguna mesura van canviar la història :

D'una banda el consell de Guillem II d'Alemanya on van destacar dos germans ultra-conservadors, Ludwig Friedrich Leopold von Gerlach i Ernst Ludwig von Gerlach, qui van tenir un deixeble després famós, Otto von Bismarck, que més tard va trencar vincles amb ells, en impulsar idees progressistes tals com el nacionalisme alemany del segle xix i el liberalisme, ideari que òbviament era molt contrari al pensament dels germans Gerlach.

D'altra banda el consell de Paul von Hindenburg (segon president de la República de Weimar),^[3] del que en van formar part:
- Oskar von Hindenburg ;
- Otto Meissner ;
- Kurt von Schleicher ;
- Franz von Papen.

Vegeu també

Notes i referències

↑ L'absolutisme d'alguns monarques, com per exemple Ferran VII d'Espanya, sens dubte ha estat alimentat i fomentat moltes vegades des de dins de les corts i des de l' entorn proper del propi monarca, per les camarilles d'aduladors que s'hi formaven.
↑ Capítulo 5: A su imagen y semejanza^{[Enllaç no actiu]}, a El Duque de Lerma: Realeza y privanza en la España de Enrique III 1598-1621, obra de Antonio Ferros, Madrid (2006), ISBN 84-95379-39-2, pág 175, cita: El que sí és evident, és que la invisibilitat i inaccessibilitat del monarca van canviar irrevocablement la naturalesa del Palau Real, que de ser un espai semipúblic en el qual el monarca sentia i es deixava aconsellar pels seus súbdits, va acabar per convertir-se en espai privat on podia retirar-se acompanyat només per un selecte grup de servidors. Per aquesta raó, controlar l'accés al rei es va convertir en l'instrument més important per a aquells que desitjaven adquirir el seu favor, l'única porta cap al poder, la influència i riquesa personal. Un favorit que fos capaç de controlar l'accés al rei podria defensar-se d'altres pretendents al favor regi i al mateix temps posar els fonaments per legitimar el seu propi poder polític. En ambdues tasques el duc de Lerma demostraria ser tot un expert, la qual cosa li va permetre transformar-se en el favorit més poderós de la història d'Espanya fins al segle xvii. Si per al monarca, el seu palau i sobretot la seva càmera privada es van convertir en esfera primera de la seva acció, per a aquells que lluitaven per conquistar el favor regi, la càmera del rei es va convertir en el lloc on els somnis de poder i de grandesa podien fer-se realitat.
↑ The Transition to the Third Reich^{[Enllaç no actiu]}.

Enllaços externs

Definició en castellà: «camarilla». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
Definició en català: «Camarilla». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[1] L'absolutisme d'alguns monarques, com per exemple Ferran VII d'Espanya, sens dubte ha estat alimentat i fomentat moltes vegades des de dins de les corts i des de l' entorn proper del propi monarca, per les camarilles d'aduladors que s'hi formaven.

[2] Capítulo 5: A su imagen y semejanza^{[Enllaç no actiu]}, a El Duque de Lerma: Realeza y privanza en la España de Enrique III 1598-1621, obra de Antonio Ferros, Madrid (2006), ISBN 84-95379-39-2, pág 175, cita: El que sí és evident, és que la invisibilitat i inaccessibilitat del monarca van canviar irrevocablement la naturalesa del Palau Real, que de ser un espai semipúblic en el qual el monarca sentia i es deixava aconsellar pels seus súbdits, va acabar per convertir-se en espai privat on podia retirar-se acompanyat només per un selecte grup de servidors. Per aquesta raó, controlar l'accés al rei es va convertir en l'instrument més important per a aquells que desitjaven adquirir el seu favor, l'única porta cap al poder, la influència i riquesa personal. Un favorit que fos capaç de controlar l'accés al rei podria defensar-se d'altres pretendents al favor regi i al mateix temps posar els fonaments per legitimar el seu propi poder polític. En ambdues tasques el duc de Lerma demostraria ser tot un expert, la qual cosa li va permetre transformar-se en el favorit més poderós de la història d'Espanya fins al segle xvii. Si per al monarca, el seu palau i sobretot la seva càmera privada es van convertir en esfera primera de la seva acció, per a aquells que lluitaven per conquistar el favor regi, la càmera del rei es va convertir en el lloc on els somnis de poder i de grandesa podien fer-se realitat.

[3] The Transition to the Third Reich^{[Enllaç no actiu]}.

[1]

[2]

[3]