Camins inques
D'entre les diverses vies i camins construïts en la Sud-amèrica precolombina, els camins inques del Perú són els més extensos. Travessant els Andes i arribant fins als 5.000 m d'altitud sobre el nivell del mar, els camins connectaven les regions de l'Imperi Inca des de Quito (Equador) fins a Santiago de Xile, abastant vora 22.500 km i donant accés a un territori d'uns 3 milions de km². En cas d'haver de travessar valls hi havia ponts de corda. Gran part dels camins convergien al centre de l'imperi, Cusco.[1]
| ||||
| Tipus | xarxa de carreteres  | |||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Format per | 138
| |||
| Característiques | ||||
| Dimensió | 40.000 ( ) km | |||
| Travessa | Perú, Xile, Bolívia, Colòmbia, Equador i Argentina | |||
| Superfície | Patrimoni de la Humanitat: 11.406,95 ha zona tampó: 663.069,68 ha | |||
Patrimoni de la Humanitat  | ||||
| Tipus | Patrimoni cultural → Amèrica Llatina-Carib | |||
| Data | 2014 (38a Sessió), Criteris PH: (ii), (iii), (iv) i (vi) | |||
| Identificador | 1459 | |||
| Candidat a Patrimoni de la Humanitat | ||||
| Data | 16 octubre 2001 | |||
| Identificador | 1578 | |||
Descripció
modificaAtés que els inques no utilitzaven la roda per al transport ni tenien cavalls fins a l'arribada dels espanyols al segle xvi, els camins eren emprats quasi exclusivament per gent caminant, de vegades acompanyats per animals de càrrega com les llames. Així mateix, els corredors chasqui[2] podien fer-hi fins a 240 km al dia duent missatges en els quipu o de memòria.[3]
Hi havia unes 2.000 posades (o tambos),[4] situades a intervals regulars al llarg dels camins. Aquests hostals proveïen de menjar (blat, fesols, creïlles seques i carn curada) i refugi als viatgers. A les vores dels camins, els camperols conreaven arbres fruiters regats per séquies, així, de retruc, els viatgers també tenien aigua a l'abast. A més, aquestes posades tenien corts per a les llames.[5]
Rutes principals
modificaEl camí inca més important era l'anomenat en castellà camino real, d'una llargària de 5.200 km. Començava a Quito (Equador), passava per Cusco (Perú), i acabava a San Miguel de Tucumán (Argentina), tot travessant els Andes amb cims de més de 5.000 m.[6]
El camino de la costa, de 4.000 km, corria paral·lel a la mar i enllaçava amb el camino real per diverses rutes menors.[7]
El 2014, la Unesco va declarar el Qhapaq Ñan com a Patrimoni de la Humanitat.[8]
Referències
modifica- ↑ Cartwright, Mark. «The Inca Road System» (en anglès). World History Encyclopedia, 08-09-2014. [Consulta: 13 octubre 2024].
- ↑ Mendieta, Ramiro Matos; Barreiro, Jose. The Great Inka Road: Engineering an Empire (en anglès). Smithsonian Institution, 2015-07-21. ISBN 978-1-58834-495-3.
- ↑ Cartwright, Mark. «Quipu» (en anglès). World History Encyclopedia, 08-05-2014. [Consulta: 13 octubre 2024].
- ↑ Brown, Jeff «Highways to Empire: The Inca Road System». Civil Engineering Magazine Archive, 2016, pàg. 40-43..
- ↑ Garrido, Francisco «Rethinking imperial infrastructure: A bottom-up perspective on the Inca Road». Journal of Anthropological Archaeology, 43, 01-09-2016, pàg. 94–109. DOI: 10.1016/j.jaa.2016.06.001. ISSN: 0278-4165.
- ↑ Salin, Elodie «Heritage routes and multiple narratives. The Inca Road System (Qhapaq Ñan, Camino principal andino / Andean road system): a specific case of a non-tourism heritage route?» (en anglès). Via . Tourism Review, 20, 15-12-2021. DOI: 10.4000/viatourism.7364. ISSN: 2259-924X.
- ↑ Chávez Echevarría, Jack «El camino de los llanos entre Paramonga y Santa: revisión de los caminos incas de la costa norcentral del Perú». Revista Haucaypata. Investigaciones arqueológicas del Tahuantinsuyo, 2017, pàg. 23-38.
- ↑ «Qhapaq Ñan - Sistema vial andino». UNESCO World Heritage Convention, 2014. [Consulta: 12 octubre 2024].
Enllaços externs
modifica- Inka Natura Arxivat 2007-05-31 a Wayback Machine., camí a Machu Picchu.
- Mapes interactius.