Christine Angot

Christine Angot
	(2024)
Biografia
Naixement	7 febrer 1959 (65 anys); Châteauroux (França)
Formació	Col·legi d'Europa ; Universitat de Reims
Activitat
Camp de treball	Novel·la
Ocupació	escriptora, dramaturga, directora de cinema
Obra
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 291ANG], [ 756ANG], [ 757ANG], [ 1052ANG] ;
Família
Parella	Doc Gynéco (dècada del 2000–)
Premis
	(2 novembre 2023) Comanador de les Arts i les Lletres; (2021) prix Les Inrockuptibles du roman français (fr) , per l'obra Le Voyage dans l'Est (fr) ; (2021) premi Médicis, per l'obra Le Voyage dans l'Est (fr) ; (2015) Premi Décembre, per l'obra Un amour impossible (fr) ; (17 gener 2013) Oficial de l'orde de les Arts i les Lletres; (2006) premi de Flore, per l'obra Rendez-vous (fr) ; (2005) Prix France Culture (en) , per l'obra Les Désaxés (en) ;

Christine Angot (Châteuroux 1959 -) dramaturga, guionista, directora de cinema i escriptora francesa. Premi Médicis de l'any 2021 per la seva novel·la "Le Voyage dans l'Est".

Biografia

Christine Angot, nascuda com Christine Schwartz, va néixer el 7 de febrer de 1959 a Châteauroux, departament d'Indre a França. Va ser ciriada per la seva mare i la seva àvia. El seu pare, Pierre Angot, traductor en les institucions europees, va marxar de la família abans del seu naixement, però el 1972 la va reconèixer i ella va adoptar el cognom del pare.^[1]

Entre els tretze i els setze anys, el seu pare la va violar més d'una vegada, cosa que li va deixar traumes greus. Aquests fets s'expliquen a les seves novel·les L'Incest, Un amour impossible i Le Voyage dans l'Est.^[2]

Després del batxillerat, va estudiar dret a la Universitat de Reims, on va obtenir un DEA en Dret Internacional Públic, i posteriorment una beca per estudiar al Col·legi d'Europa a Bruges.

Carrera literària

Va començar a escriure mentre estudiava a Bruges. Durant sis anys els manuscrits que enviava a les editorials eren rebutjades^[3] fins que el 1990 l'editorial L'Arpenteur del grup Gallimard li va publicar la seva primera obra "Vue de ciel"^[4] La novel·la explica la història d'una noia violada que, quan és assassinada, es converteix en un àngel de la guarda.^[5]

Posteriorment va publicar obres en diferents editorials com Flammarion, Fayard, Stock i Le Seuil.

El 1999 va publicar l'Incest, amb un to cru i provocador i amb un estil d'escriptura discordant i enèrgic, abusant de les regles sintàctiques, que la va posar en el punt de mira de l'escena literària francesa. Aquesta obra va ser un èxit comercial i de crítica amb una tirada de 50.000 exemplars.^[4]^[5]

Apassionada del teatre, ha escrit diverses obres entre el 1992 i el 2005 i el 2013 va participar al Festival d'Avinyó.

Va participar com a coguionista en la pel·lícula "Un beau soleil intérieur" (2017) dirigida per Claire Denis i protagonistzada per Juliette Binoche i Xavier Beauvois.

El 2024 el seu documental "Une famille" va ser presentat a la secció Ecounters del 74è Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Premis i distincions

2005: Premi France Culture per Les Désaxés i Une partie du cœr
2006: Premi de Flore per Rendez vous
2012: Premi Sade per Une semaine de vacances
2013: Oficial de l'Orde de les Arts i les Lletres
2015: Premi Décembre per Un amour impossible
2021: Premi Médicis per Le Voyage dans l'Est

Obres destacades i adaptacions al cinema

1990: Vu du ciel
1992: Corps plongés dans un liquide. Teatre
1997: Les Autres
1997: L'Usage de la vie. Teatre
1999: L'Incest
2000: La Fin de l'amour. Teatre
2001: La Peur du lendemain. Va ser adaptada com a curtmetratge per la directora Laetitia Masson amb el títol "Emmenez-la".
2002: Pourqoi le Brésil ? Adaptada per Laetitia Masson
2006: Rendez-vous
2008: Le Marché des amants
2012: Une semaine de vacances. Traduïda al català.^[6]
2015: Un amour impossible. Traduïda al català.^[7] Va ser adaptada al cinema per la directora Catherine Corsini i va rebre el Premi Cesar al millor guió adaptat de 2019.
2018: Un tournant de la vie
2021: Le Voyage dans l'Est

Referències i notes

↑ «Christine Angot» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].
↑ «Christine Angot, de bris et de fureurs». Le Monde. [Consulta: 3 avril 2019]..
↑ «Le Théâtre Sorano confié à Christine Angot», 02-04-2013. [Consulta: 1r gener 2022].
↑ ^4,0 ^4,1 Média, Prisma. «Christine Angot - La biographie de Christine Angot avec Voici.fr» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].
↑ ^5,0 ^5,1 Larousse, Éditions. «Christine Angot - LAROUSSE» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].
↑ Angot, Christine. Una setmana de vacances. Edició en format digital, 2014. ISBN 978-84-339-3462-8.
↑ Angot, Christine. Un amor impossible. 1ª ed. Lleida: Pagès, 2017. ISBN 978-84-9975-848-0.

[1] «Christine Angot» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].

[:12-2] «Christine Angot, de bris et de fureurs». Le Monde. [Consulta: 3 avril 2019]..

[3] «Le Théâtre Sorano confié à Christine Angot», 02-04-2013. [Consulta: 1r gener 2022].

[:0-4] 4,0 ^4,1 Média, Prisma. «Christine Angot - La biographie de Christine Angot avec Voici.fr» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].

[:1-5] 5,0 ^5,1 Larousse, Éditions. «Christine Angot - LAROUSSE» (en francès). [Consulta: 1r gener 2022].

[6] Angot, Christine. Una setmana de vacances. Edició en format digital, 2014. ISBN 978-84-339-3462-8.

[7] Angot, Christine. Un amor impossible. 1ª ed. Lleida: Pagès, 2017. ISBN 978-84-9975-848-0.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]