Conclave de 1774–1775

Conclave de 1774–1775
	41° 54′ 21″ N, 12° 27′ 21″ E / 41.9058°N,12.4558°E
Tipus	conclave
Interval de temps	5 octubre 1774 - 15 febrer 1775
	← conclave de 1769 conclave de 1799-1800 →
Localització	Roma
Estat	Estats Pontificis
Jurisdicció	Estats Pontificis
Participant	Fabrizio Serbelloni ; Giovanni Francesco Albani ; Henry Benedict Stuart ; Giovanni Francesco Stoppani ; Carlo Rezzonico ; François-Joachim de Pierre de Bernis ; Carlo Vittorio Amedeo delle Lanze ; Giuseppe Maria Castelli (en) ; Andrea Corsini ; Christoph Bartholomäus Anton Migazzi ; Lodovico Calini ; Lazzaro Opizio Pallavicini ; Scipione Borghese ; Antonio Eugenio Visconti ; Pietro Colonna Pamphili (en) ; Luigi Maria Torregiani ; Giovanni Battista Rezzonico (en) ; Antonio Casali (en) ; Pius VI ; Francesco Saverio de Zelada ; Francesco Carafa di Trajetto ; Paul d'Albert de Luynes ; Giovanni Carlo Boschi
Religió	Església Catòlica
Càrrec a elegir	papa
Elegit	Pius VI

El conclave de 1774-1775 va ser convocat després de la mort del Papa Climent XIV, i va acabar amb l'elecció del Papa Pius VI.

La mort de Climent XIV

Al llarg del seu pontificat, Climent XIV no va gaudir de bona salut. L'estrès causat per la pressió irresistible pel que fa a la qüestió dels jesuïtes, va soscavar-lo físicament, seguint una depressió i l'obsessió que la seva vida estava en perill i acabaria enverinat.

Se'n va anar a Castel Gandolfo per recuperar-se, però, el 14 de setembre de 1774 va contreure una febre violenta. En els dies 19 i 20 van patir una flebotomia i el seu estat va empitjorar. El 20 de setembre, el cardenal Malvezzi, Datari Apostòlic, va aconsellar al Papa que seria apropiat i necessari que rebés el Viàtic. El dimecres 21, a les set de la tarda, Climent va rebre l'extremunció en presència del cardenal i els superiors dels ordes religiosos. El seu estat va empitjorar, i després de sobte va morir la tarda del 22 de setembre. El ràpid procés de descomposició en què va incórrer el cos del pontífex augmentà la hipòtesi de l'enverinament, tot i que aviat va ser refutat per l'arxiatra pontifici.^[1] El 24 de setembre, el cos va ser col·locat al cadafal dins de la Capella Sixtina i després enterrat, després de la novendiali a la basílica del Vaticà.

El Conclave

El conclave començà el 5 d'octubre de 1774, inicialment només amb 28 participants. A mitjans de desembre, el seu nombre va arribar a 39, i abans del final del conclave van arribar cinc més.

Atès que els jesuïtes eren molt influents en els tribunals europeus i molts països van començar a queixar-se d'això, fins i tot amenaçant amb cismes (en el cas d'Espanya) si el Papa no hagués reclamat o suprimit, la Companyia de Jesús va ser dissolta pel papa Climent XIV el 21 de juliol de 1773.

Els vots del conclave aviat van ser dominats per la interpretació, ja fos liberal o restrictiva, del breu papal de la supressió dels jesuïtes. En favor de la interpretació moderada es trobaven els cardenals alemanys i francesos, mentre que els cardenals espanyols i portuguesos volien una interpretació restrictiva.

Tots els dies es va dur a terme almenys una votació, però el petit nombre de cardenals presents feia que fos difícil trobar un candidat viable. Els conservadors van proposar cardenal Marcantonio Colonna, però, va ser impossible arribar a la majoria de dos terços que garantia l'elecció. Cap al final de 1774 va aparèixer per primera vegada el nom del cardenal Giovanni Angelo Braschi, que pertanyia a l'ala moderada dels conservadors i sempre havia estat molt apartat de les disputes polítiques més amargues.

Les votacions

El 5 d'octubre de 1774, a la manica lunga del Palau del Quirinal, van començar oficialment el conclave. La facció anti-francesa estava dirigida pel vicedegà Giovanni Francesco Albani, cardenal protector dels interessos imperials a la Santa Seu. El cardenal de Bernis, agent dels Borbons, va treballar amb l'ambaixador espanyol Florida Blanca per frustrar els plans dels "fanàtics" per arribar a una elecció ràpida. Aquests últims, de fet, que volien actuar abans d'arribar als cardenals "ultramuntans" anti-jesuïtes i filo-borbónics. Florida Blanca està ben disposat cap al cardenal Pallavicini, que havia estat nunci a Espanya va mostrar^[2]

A la primera votació del 6 d'octubre el cardenal Pamphili va rebre 16 vots. L'endemà, amb el suport del grup pro-francesos, Marcantonio Colonna va arribar als 14 vots. Els següents dies van passar sense èxit entre els el zelanti i corone (els cardenals que eren els interessos de les potències catòliques) per poder trobar un candidat digne per al papat. El 25 d'octubre Mario Marefoschi, prefecte de la Sagrada Congregació dels Ritus va tenir 16 vots, i el cardenal Castelli, prefecte de Propaganda Fide, 13.

El 16 de novembre, es va fer un intent pel cardenal francès de Bernis, però es va enfonsar gairebé immediatament. El 19 de novembre va arribar l'arquebisbe de Viena, cardenal Migazzi amb les instruccions de la cort imperial. Al final del mes Carles III d'Espanya, fent ús de l'antiga ius exclusivae, va fer saber al conclave, a través del seu cardenal de la corona, que posés el veto contra el cardenal Giovanni Carlo Boschi, considerat massa filo-jesuïta i anti-espanyol.

El 8 de desembre resultava que els cardenals votaven d'acord amb les instruccions de la Cort dels Borbons eren vint. El 10 de desembre, el cardenal de Cardona, finalment, va arribar a Roma, però a causa del seu estat de salut, no va entrar al conclave fins al 21 de desembre. La vigília de Nadal els zelanti van proposar el nom de Giovanni Angelo Braschi, però encara no aconseguí l'aprovació de l'ambaixador imperial i dels ministres d'Espanya i Portugal, que el consideraven massa pro-jesuïta.^[3]

La resolució del punt mort

Des del 19 de gener, quan es va estancar el conclave, era obvi i inevitable que les negociacions que es duien a terme entre les dues parts, els zelanti i els Corone, per trobar un candidat acceptable per a ambdues parts. Els candidats dels zelanti que van rebre més vots van ser: Colonna, Pamphili, Torregiani, Negroni, Casale i De Simone. No obstant això, cap d'ells hauria estat acceptable des d'Espanya segons l'ambaixador Blanca. L'escrutini del 9 de febrer de 1775 va portar 7 vots al cardenal Serbelloni, 20 a Bufalini, 16 a Fantuzzi, 13 a Conti i 11 a Malvezzi.

El 12 de febrer de Bernis va tenir una entrevista amb Braschi sobre un possible intent de resoldre l'estancament i va reprendre a les condicions per a la seva elecció: el final de qualsevol possibilitat de restauració de la Companyia de Jesús, la revocació o suspensió de la butlla In Coena Domini (promulgada pel Papa Pius V, on excomunicava els poders seculars que estaven intentant desfer-se de drets i la propietat de l'Església) i el cessament de totes les reclamacions papals de Parma i Piacenza. Braschi va mostrar-se condescendent i 14 de febrer els dos es van reunir de nou per decidir a qui encomanar la Secretaria d'Estat.^[4] Així de Bernis no va tenir dificultats en assolir un consens sobre Braschi al Col·legi de cardenals que el 15 de febrer va arribar la unanimitat i va resultar elegit després de 134 dies de conclave, en el 265è escrutini: tenia 57 anys i ell va triar el nom de Pius VI. Com que Braschi no era un bisbe, el 22 de febrer següent es va procedir a la seva consagració episcopal.

Llista de participants

Absents al conclave

Morts durant la seu vacant

Giovanni Francesco Stoppani (mort el 18 de novembre de 1774 a Roma)
Ferdinando Maria de' Rossi (mort el 4 de febrer de 1775 a Roma)

Notes

↑ Anatole de Montaiglon and Jules Guiffrey (editors), Correspondence des Directeurs de l' Academie de France à Rome XIII, 1774-1779 (Paris: Jean Schemit 1904), nos. 6534-6535, 6541-6548 [letters of Cardinal de Bernis]
↑ Ferdinando Petruccelli della Gattina, Histoire diplomatique des conclaves Volume IV (Paris: 1866)
↑ Collecção dos Negocios de Roma Additamento a Parte III, p. 89
↑ J.P. Adams The conclaves (sede vacante 1774-1775)

[1] Anatole de Montaiglon and Jules Guiffrey (editors), Correspondence des Directeurs de l' Academie de France à Rome XIII, 1774-1779 (Paris: Jean Schemit 1904), nos. 6534-6535, 6541-6548 [letters of Cardinal de Bernis]

[2] Ferdinando Petruccelli della Gattina, Histoire diplomatique des conclaves Volume IV (Paris: 1866)

[3] Collecção dos Negocios de Roma Additamento a Parte III, p. 89

[4] J.P. Adams The conclaves (sede vacante 1774-1775)

[1]

[2]

[3]

[4]