Dicció
La dicció és la manera de dir o de pronunciar un discurs, versos, etc.[1] La paraula dicció prové del llatí dictio, que significa el mateix, o també parlament, expressió, ús de la paraula, i és derivat del verb dicere, dir.[2] La col·locació de la veu consisteix a produir-la correctament, tenint en compte la respiració, la col·locació correcta del diafragma, la posició dels llavis, l'articulació que junts fan la dicció.
Es parla de bona dicció quan l'ús i la pronunciació de paraules és correcte i encertat en la llengua a la qual pertanyen, sense tenir en compte el contingut o significat del que expressa l'emissor. Per tenir una dicció excel·lent és necessari pronunciar correctament, accentuar amb elegància, frasejar respectant les pauses i modulant els sons musicals. Una bona emissió de veu resulta un extraordinari suport per la interpretació de la música. En parlar i sobretot en cantar, és necessari evitar els vicis o defectes de dicció. Una bona dicció té una funció cabdal en l'ofici de l'actor per fer-se entendre, i per extensió per a qualsevol persona que ha de parlar en públic.[3]
Bibliografia
modifica- Colom, Carolina; Gras i Perfontan, Rosa Victòria. Exercicis per al laboratori de veu i de dicció. vol. 1 de Materials Pedagògics. Barcelona: Institut del Teatre, 2006, p. 197 pàgines. ISBN 9788498031300.
Referències
modifica- ↑ «Institut d'Estudis Catalans - Diec2». dlc.iec.cat. [Consulta: 9 gener 2017].
- ↑ Seva i Llinares, Antoni. «dictio, dictionis». A: Diccionari Llatí-Català. Barcelona: Ed. Enciclopèdia Catalana, 1993 (2007), p. 421. ISBN 978-84-7739-631-4.
- ↑ Foguet i Boreu, Francesc; Noguero i Ribes, Joaquim. «Els creadors de la representació teatral: l'actor, el director, l'espectador». A: AA.VV.. La representació teatral. vol 77 d’Humanitats. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2011, p. 53 ss.. ISBN 9788497883115.