Eli Wallach
Eli Herschel Wallach (Brooklyn, 7 de desembre de 1915 - Nova York, 24 de juny de 2014) va ser un actor estatunidenc.
Actor de formació teatral d'una carrera cinematogràfica de més de mig segle, en la qual es distingeix per la seva activitat de papers "incisius i de gran temperament"[1] sota la batuta de directors del calibre d'Elia Kazan, John Sturges, John Huston, Sergio Leone, Martin Ritt, Francis Ford Coppola, Nancy Meyers, Joshua Marston, Roman Polański, William Wyler i Oliver Stone.
Notable la seva contribució a l'èxit internacional de pel·lícules italianes entre els anys seixanta i setanta, pertanyents sobretot al gènere del spaghetti western.
Biografia
modificaVa néixer a Red Hook, un barri de Brooklyn (Nova York), el 7 desembre del 1915, fill de Abraham Wallach i de Bertha Schorr, ambdós immigrants polonesos d'origen Jueus. Wallach es va graduar en Història a la Universitat de Texas de Austin el 1936 i va obtenir dos anys després el Master professional en educació al City College de Nova York. Durant la segona guerra mundial va prestar servei com a sergent i, després, sotstinent en l'exèrcit estatunidenc.
Arribat tard al teatre (el seu debut és el 1946), Wallach va pertànyer a la generació d'intèrprets formats a l'Actors Estudio, la versió americana del “mètode” de Kostantin Stanislavskij, tècnica d'actuació basada en l'aprofundiment psicològic del personatge i sobre la recerca d'afinitat entre el món interior del personatge i el de l'actor. S'imposa a Broadway el 1951 amb La rosa tatuada de Tennessee Williams i va obtenir nombrosos altres èxits sobre les escenes teatrals, des de La casa de te a la lluna d'agost de John Patrick a El rinoceront d'Eugen Ionescu, en l'obra de John Patrick The Teahouse of the August Moon i a les comèdies de Murray Schisgal.
Va debutar a la pantalla gran amb Baby Doll (1956) i durant la seva llarga carrera va afrontar importants papers en pel·lícules de prestigi com Els set magnífics (1960), Vides rebels (1961), The Good, the Bad and the Ugly (1966), Pazza (1987), [[El Padrí III]] (1990), The Holiday (2006), New York, I Love You (2009) i Wall Street - El diner no dorm mai (2010). Encara actiu en els darrers anys de vida en nombrosos cameos cinematogràfics i participacions com estrella convidada en sèries de TV (el 2010 va rebre una nominació als Premis Emmy per la participació en un episodi de la sèrie televisiva Nurse Jackie, el 2011 va ser premiat amb l'Oscar honorífic.
Mor a Nova York el 24 de juny de 2014, a l'edat de 98 anys.[2] Després dels funerals, el seu cos va ser cremat.
Vida privada
modificaDes de 1948 fins a la seva mort va estat casat amb l'actriu Anne Jackson,[3] amb qui va tenir tres fills: Peter (1951), Roberta (1955) i Katherine (1958). Va aprendre l'italià durant els rodatges de les nombroses pel·lícules realitzades en Itàlia, on esdevé famós sobretot per la interpretació del personatge de Tuco en The Good, the Bad and the Ugly.[4] El 1970 va participar en la campanya Organització sense ànim de lucre estatunidenca Love. It Comes in All Colors contra el racisme realitzada per la National Urban Coalition.
Filmografia
modificaCinema
modificaTelevisió
modifica
|
|
Premis i nominacions
modificaPremis
modificaNominacions
modifica- 1957: Globus d'Or al millor actor secundari per Baby Doll
- 1968: Primetime Emmy al millor actor dramàtic per CBS Playhouse
- 1987: Primetime Emmy al millor actor secundari en minisèrie o especial per Something in Common
- 2001: Grammy al millor àlbum parlat per The Complete Shakespeare Sonnets
- 2007: Primetime Emmy al millor actor convidat en sèrie dramàtica per Studio 60 on the Sunset Strip
- 2010: Primetime Emmy al millor actor convidat en sèrie còmica per Nurse Jackie
Referències
modifica- ↑ L'Universale Cinema, Garzanti 2003, p. 1213
- ↑ Berkvist, Robert «Eli Wallach, Multifaceted Actor on Stage and Screen, Dies at 98» (en anglès). The New York Times.
- ↑ «I grandi d'America si inchinano al genio di Morricone». Il Giornale, 02-05-2007. Arxivat de l'original el 2007-11-12. [Consulta: 6 juliol 2014].
- ↑ «I grandi dAmerica si inchinano al genio di Morricone» (en italià). ilGiornale.it. Arxivat de l'original el 2007-11-12 [Consulta: 6 juliol 2014].