Likud
El Likud (hebreu: הליכוד, literalment consolidació, unió) és un partit de la dreta liberal i conservadora israeliana. Actualment és el primer partit polític d'Israel.
(he) הליכוד – תנועה לאומית ליברלית  | |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | partit polític grup parlamentari | ||||
| Ideologia | conservadorisme populisme de dreta liberalisme nacional sionisme revisionista | ||||
| Alineació política | dreta | ||||
| Història | |||||
| Creació | 13 setembre 1973 | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Unió Internacional Demòcrata Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus | ||||
| Membres | 125.000 (2012) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Presidència | Benjamin Netanhayu (2005–) | ||||
| Joventuts | joventuts del Likud | ||||
| Filial | |||||
| Escons a la Kenésset | 32 / 120 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | likud.org.il | ||||
  
| |||||
Història
modificaEs considera l'hereu del sionisme revisionista de Zeev Jabotinski, que s'oposava al domini del laborisme sobre el sionisme. El partit fou creat en 1973, quan el Gahal (la dreta nacional i liberal) el Centre Lliure i la Llista Nacional decideixen reunir-se per a les eleccions legislatives. A conseqüència de les nombroses fraccions que implicaven ja els dos partits fundadors, cal esperar fins al 1988 perquè el Likud es faci un veritable partit unitari. El seu primer líder és Menahem Beguín, que es fa Primer Ministre d'Israel el 1977, posant fi al domini dels laboristes que venia del període del Yixuv. El govern de Beguín és sobretot marcat per la firma dels acords de Camp David el 1979. El 1983, Beguín es retira.
És reemplaçat per Yitshaq Xamir, que superat per la situació econòmica del país, proposa als laboristes encapçalats per Ximon Peres formar un govern d'unió nacional. Peres accepta i és elegit Primer Ministre amb el suport del Likud. Xamir torna a ser Primer Ministre el 1986, governant en coalició fins al 1990, on els laboristes abandonen la coalició.
El 1991, Xamir accepta les negociacions de Madrid que havien de preparar la pau per a l'Orient Mitjà. Però, es nega a prendre compromisos reals per por de perdre la seva feble majoria. El 1992, guanyen els laboristes.
Molt reticent als Acords d'Oslo, comença un tomb cap a un liberalisme econòmic més marcat sota la influència del seu nou líder a partir de 1993, Binyamín Netanyahu.
El 1996, Netanyahu esdevé Primer Ministre d'Israel, i para el procés de pau mentre que porta en paral·lel una política econòmica molt liberal.
A les eleccions legislatives d'Israel de 1999 el partit més votat fou Israel Ahat (Un Israel), una coalició formada pel Partit Laborista Israelià, Meimat i Guéixer i fou nomenat Primer Ministre d'Israel el cap laborista Ehud Barak en coalició amb Xas, Mérets, el Partit Religiós, Israel ba-Aliyà i el Partit de Centre. La coalició es va trencar a la fi de l'any 2000 arran de la Segona Intifada i Barak va dimitir. Ariel Xaron, del Likud va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Xaron va ser reelegit de manera aclaparadora en 2003, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà. El maig de 2004, durant seu el mandat de Primer Ministre el seu Pla de retirada unilateral israeliana de la Franja de Gaza i la part nord de Cisjordània (Samària), ocupades i administrades per Israel des de la Guerra dels Sis Dies va ser rebutjat en referèndum pels militants del Likud,[1] però Xaron va formar una altra coalició quan va convèncer els laboristes el desembre de 2004 que li van donar suport per dur a terme, formant un govern d'unitat. D'aquesta manera, Xaron va deixar aïllats als partits més radicals de la dreta, que fins aleshores havien estat els seus aliats més ferms. Netanyahu va accelerar la fractura del partit en presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació. Al mateix ritme que la popularitat de Xaron creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit fins que Xaron va abandonar-lo per formar un nou partit anomenat Kadima el 24 de novembre de 2005,[2][3] esdevenint el primer Primer Ministre d'Israel que no pertanyia a cap dels dos partits que tradicionalment havien dominat la política del país, el Partit Laborista i el Likud.
L'home fort del Likud torna a ser Binyamín Netanyahu que guanya les eleccions primàries del partit, el 19 de desembre de 2005. A les eleccions legislatives d'Israel de 2009 fou el segon partit més votat i va obtenir 27 escons i aconseguí que el seu líder Benyamín Netanyahu fos nomenat primer ministre. A les eleccions legislatives d'Israel de 2013 assolí, en coalició amb Yisrael Beiteinu, la primera posició i la coalició va obtenir 31 escons, 20 dels quals foren per al Likud. L'aliança es va rompre el juliol de 2014 i el Likud es presentà per separat a les següents eleccions. El juliol de 2019 Netanyahu es convertí en la persona que durant més temps havia ocupat el càrrec de primer ministre.[4]
Líders
modifica| Líder | Inici | Final | Primer ministre | ||
|---|---|---|---|---|---|
| 1 | 
|
Menahem Beguín | 1973 | 1983 | 1977–1983 |
| 2 | 
|
Yitshaq Xamir | 1983 | 1993 | 1983–1984, 1986–1992 |
| 3 | 
|
Binyamín Netanyahu | 1993 | 1999 | 1996–1999 |
| 4 | 
|
Ariel Xaron | 1999 | 2005 | 2001–2006 |
| (3) |
|
Binyamín Netanyahu | 2005 | En el càrrec | 2009–present |
Resultats en les eleccions a la Kenésset
modifica| Any | Líder | Vots | % | Escons | +/- | Notes | Estatus |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1973 | Menachem Begin | 473.309 | 30,2 (#2) | 39 / 120 |
 7
|
Oposició | |
| 1977 | Menachem Begin | 583.968 | 33,4 (#1) | 43 / 120 |
4
|
Els dos membres de Shlomtzion s'uniren al partit, tenint així 45 escons | Govern |
| 1981 | Menachem Begin | 718.941 | 37,1 (#1) | 48 / 120 |
3
|
Govern | |
| 1984 | Yitzhak Shamir | 661.302 | 31,9 (#2) | 41 / 120 |
 7
|
Govern | |
| 1988 | Yitzhak Shamir | 709.305 | 31,1 (#1) | 40 / 120 |
1
|
Govern | |
| 1992 | Yitzhak Shamir | 651.229 | 24,9 (#2) | 32 / 120 |
8
|
Oposició | |
| 1996 | Benjamin Netanyahu | 767.401 | 25,1 (#2) | 22 / 120 |
10
|
Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Guéixer i Tzomet, que en total n'obtingué 32 | Govern |
| 1999 | Benjamin Netanyahu | 468.103 | 14,1 (#2) | 19 / 120 |
3
|
Oposició (1999-2001) | |
| 2003 | Ariel Xaron | 925.279 | 29,4 (#1) | 38 / 120 |
19
|
Govern | |
| 2006 | Benjamin Netanyahu | 281.996 | 9,0 (#4) | 12 / 120 |
26
|
Oposició | |
| 2009 | Benjamin Netanyahu | 729.054 | 21,6 (#2) | 27 / 120 |
15
|
Govern | |
| 2013 | Benjamin Netanyahu | 884.631 | 23,3 (#1) | 20 / 120 |
7
|
Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Israel Beitenu, que en total n'obtingué 31 | Govern |
| 2015 | Benjamin Netanyahu | 984.966 | 23,4 (#1) | 30 / 120 |
10
|
Govern | |
| abril 2019[5] | Benjamin Netanyahu | 1.138.772 | 26,5 (#1) | 35 / 120 |
5
|
||
| setembre 2019 | Benjamin Netanyahu | 1.113.617 | 25,10 (#2) | 32 / 120 |
7
|
Abans de les eleccions, el Kulanu amb 4 membres es dissolgué i se'ls uní | |
| 2020 | Benjamin Netanyahu | 1.352.449 | 29,46 (#1) | 36 / 120 |
▲4 | Govern | |
| 2021 | Benjamin Netanyahu | 1.066.892 | 24,19 (#1) | 30 / 120 |
7
|
Formà part de la llista el partit Guéixer que tenia un parlamentari. Un dels electes era Ofir Sofer, del Partit Sionista Religiós però que anava a la llista del Likud. | Oposició |
| 2022 | Benjamin Netanyahu | 1.115.155 | 23,41 (#1) | 32 / 120 |
2
|
Govern |
Referències
modifica- ↑ «Sharon reconoce la derrota en el referéndum sobre su plan de evacuación de Gaza» (en castellà). La Vanguardia, 02-05-2004. [Consulta: 3 desembre 2024].
- ↑ «Israel Political Parties: Kadima» (en anglès). Jewish Virtual Library.
- ↑ «Kadima» (en anglès). The Israel Democracy Institute.
- ↑ «Netanyahu ja és el primer ministre d'Israel amb més temps en el càrrec». Ara.cat, 27-07-2019.
- ↑ «Un partit nascut fa dos mesos complica la victòria electoral de Netanyahu». Vilaweb, 10-04-2019.
Enllaços externs
modifica