Malikisme

El malikisme —àrab: المالكية, al-mālikiyya, المذهب المالكي, al-maḏhab al-mālikī, o الفقه االماالكي, al-fiqh al-mālikī— és una de les quatre escoles jurídico-teològiques (o del fiqh) de l'islam sunnita, juntament amb el hanbalisme, el hanafisme i el xafiisme.^[1] Va ser fundada a Medina al segle viii de la mà de l'imam Màlik ibn Anas (715-795).^[2] Tot i recórrer a la tradició profètica i al dret consuetudinari de Medina, es caracteritza per la insistent recerca del principi de consens comunitari (o ijmà) a l'hora d'abordar qualsevol qüestió de jurisprudència islàmica. Des de la seva creació s'expandí per l'Àndalus i el Magrib, on és actualment l'escola predominant. També se segueix avui dia a l'Àfrica subsahariana islàmica. Entre els segles IX i XI, el centre més important d'estudis malikites va ser la Gran Mesquita de Kairuan, a Tunísia.^[3]^[4]

Referències

↑ Hisham M. Ramadan (2006), Understanding Islamic Law: From Classical to Contemporary, Rowman Altamira, ISBN 978-0759109919, pp. 26–27
↑ «Malikisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Wilfrid Scawen Blunt and Riad Nourallah, The future of Islam, Routledge, 2002, page 199
↑ Ira Marvin Lapidus, A history of Islamic societies, Cambridge University Press, 2002, page 308

Vegeu també

Màdhhab

[hmr-1] Hisham M. Ramadan (2006), Understanding Islamic Law: From Classical to Contemporary, Rowman Altamira, ISBN 978-0759109919, pp. 26–27

[2] «Malikisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[futureIslam-3] Wilfrid Scawen Blunt and Riad Nourallah, The future of Islam, Routledge, 2002, page 199

[4] Ira Marvin Lapidus, A history of Islamic societies, Cambridge University Press, 2002, page 308

[1]

[2]

[3]

[4]