Moviment de Països No-alineats

Moviment de Països No-alineats
	;
Dades
Nom curt	NAM, MNA, MPNA, MNOAL, NOAL, MPNA, ՉՄՇ, MNA, MNA, BOL i LGHM
Tipus	organització intergovernamental ; organització internacional
Objectius	pau
Història
Creació	1r setembre 1955
Fundador	Jawaharlal Nehru, Josip Broz Tito i Gamal Abdel Nasser
	Esdeveniment significatiu
	Non-Aligned Movement summits (en)
Governança corporativa
Presidència	Nicolás Maduro
Format per	Coordinating Bureau of the Non-Aligned Movement (en) ; Non-Aligned Movement Youth Organization (en) ; Pool de les Agències de Premsa No Alineades ; NAM News Network (en) ; Non-Aligned Movement Center for Human Rights and Cultural Diversity (en) ; Centre for Science and Technology of the Non-aligned and Other Developing Countries (en) ; Non-Aligned Movement Centre for South-South Technical Cooperation (en) ; "Josip Broz Tito" Art Gallery of the Nonaligned Countries (en)
Lloc web	nam.go.ug

El Moviment de Països No-alineats^[1]^{[nota 1]} és una organització internacional que agrupava 118 Estats el 2008 (17 Estats i 9 organitzacions internacionals hi tenen a més l'estatut d'observador), que es defineixen com a "no sentir-se alineats ni amb, ni en contra de cap gran potència mundial". L'objectiu de l'organització tal com es va definir a la «Declaració de l'Havana» de 1979 és assegurar «La independència nacional, la sobirania, la integritat territorial i la seguretat dels països no alineats en la seva lluita contra l'imperialisme, el colonialisme, el neocolonialisme, la segregació, el racisme, el sionisme, i tota forma d'agressió estrangera, d'ocupació, de domini, d'interferència o d'hegemonia de part de grans potències o de blocs polítics» i de promocionar la solidaritat entre els pobles del tercer món. L'organització, que té la seu a Lusaka (Zàmbia),^[2] reagrupa prop dels dos terços dels membres de les Nacions Unides i un 55% de la població mundial.

El moviment dels no-alineats comprèn membres importants a escala mundial, com l'Índia, Algèria, Egipte, Indonèsia, el Pakistan, Cuba, Sud-àfrica, l'Iran, Malàisia, així com l'ex-Iugoslàvia.^[3] La República Popular Xina ha estat membre durant un temps. El Brasil mai no ha estat un membre formal del moviment, però comparteix alguns dels seus punts de vista i envia regularment observadors a les seves cimeres.

Orígens

La Declaració de Brioni del 19 de juliol de 1956 (1956-07-19), iniciada per Gamal Abdel Nasser, Josip Broz Tito, Norodom Sihamoni i Jawaharlal Nehru marca l'origen del moviment, que apunta a protegir-se de la influència dels Estats Units i de l'URSS que intentaven tornar al món a la seva causa (idea de bipolarització; els dos grans que governen el món).

El terme de «no-alineament» va ser inventat pel primer ministre indi Nehru en el moment d'un discurs el 1954 a Colombo. En aquest discurs, Nehru va decriure els cinc pilars a utilitzar per a les relacions sino-índies, que van ser per primera vegada posades en pràctica pel primer ministre xinès Zhou Enlai. Dits Panchsheel (els «cinc principis»), aquests principis serviran més tard de base per al Moviment dels no-alineats.

Es pot considerar que la Conferència de Bandung, tinguda el 1955 a la ciutat indonèsia de Bandung a l'oest de l'illa de Java, que havia reunit una trentena de països de l'Àfrica i d'Àsia, és una etapa important cap a la Constitució del Moviment dels no-alineats.

Evolució

El món el 1980, polaritzat entre les dues superpotències. Els Estats no partidaris són els no-alineats.

Mentre que l'organització tenia a l'origen l'objectiu de ser tan sòlida i unida com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) o el Pacte de Varsòvia, compta, de fet, amb poca cohesió i alguns dels seus membres han estat en un moment o a un altre, vinculats de manera estreta amb una gran potència. Per exemple, Cuba era molt prop de l'URSS en el moment de la guerra freda. L'Índia també s'ha acostat a l'URSS durant alguns anys per combatre la Xina. El moviment ha fet igualment de cara a dissensions internes quan l'URSS va envair l'Afganistan el 1979. D'un costat els Estats clients de l'URSS aprovaven la invasió, i de l'altre, certs membres (sobretot els Estats de majoria musulmana) la condemnaven.

Creat en el context de la guerra freda, el moviment ha hagut de trobar un nou aire a la seva orientació en resposta a l'esfondrament de la Unió soviètica. A més, els Estats procedents de l'explosió de Iugoslàvia (un dels membres fundadors) han mostrat poc interès per l'organització des de la dissolució del país. Finalment el 2004, Malta i Xipre s'han retirat en el moment de la seva entrada a la Unió Europea. No obstant això, l'organització continua jugant un paper important. S'ha negat per exemple a seguir les instàncies del Consens de Washington, el qual reagrupa el Fons Monetari Internacional (FMI), l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i el Banc Mundial, considerant que seria perjudicial als interessos dels seus membres.

Lluny de difuminar-se, el llegat de l'era de la guerra freda continua. Noves tendències s'inspiren en les experiències de les lluites de descolonització. Així, el politòleg Aziz Salmone Fall, al solc de Ben Barka, amb el seu Grup d'Investigació i d'Iniciativa per a l'Alliberament de l'Àfrica (GRILA) augura un renaixement de la Conferència tricontinental, un desenvolupament autocentrat als fonaments ecosistèmics, i defensa un mundialisme policèntric.^[4]

Estats membres

Observadors

Les nacions següents tenen l'estatut d'observador:

Cimeres

Congrés	Data	Lloc
I	1-6 setembre 1961	Belgrad (Iugoslàvia)
II	5-10 octubre 1964	El Caire (Egipte)
III	8-10 setembre 1970	Lusaka (Zàmbia)
IV	5-9 setembre 1973	Alger (Algèria)
V	16-19 agost 1976	Colombo (Sri Lanka)
VI	3-9 setembre 1979	L'Havana (Cuba)
VII	7-12 març 1983	Nova Delhi (Índia)
VIII	1-6 setembre 1986	Harare (Zimbabwe)
IX	4-7 setembre 1989	Belgrad (Iugoslàvia)
X	1-7 setembre 1992	Jakarta (Indonèsia)
XI	18-20 octubre 1995	Cartagena d'Índies (Colòmbia)
XII	2-3 setembre 1998	Durban (Sud-àfrica)
XIII	20-25 febrer 2003	Kuala Lumpur (Malàisia)
XIV.^[5]	11-16 setembre 2006	L'Havana (Cuba)
XV	11-16 juliol 2009	Xarm al xeic (Egipte)

Secretaria general

Secretariat-General del Moviment dels No-Alineats
Nom	País	De	A
Josip Broz Tito	Iugoslàvia	1961	1964
Gamal Abdel Nasser	República Àrab Unida	1964	1970
Kenneth Kaunda	Zàmbia	1970	1973
Houari Boumédiène	Algèria	1973	1976
William Gopallawa	Sri Lanka	1976	1978
Junius Richard Jayawardene	Sri Lanka	1978	1979
Fidel Castro	Cuba	1979	1983
N. Sanjiva Reddy	Índia	1983
Giani Zail Singh	Índia	1983	1986
Robert Mugabe	Zimbàbue	1986	1989
Janez Drnovšek	Iugoslàvia	1989	1990
Borisav Jović		1990	1991
Stjepan Mesić		1991
Branko Kostić		1991	1992
Dobrica Ćosić		1992
Suharto	Indonèsia	1992	1995
Ernesto Samper Pizano	Colòmbia	1995	1998
Andrés Pastrana Arango	Colòmbia	1998
Nelson Mandela	Sud-àfrica	1998	1999
Thabo Mbeki	Sud-àfrica	1999	2003
Mahathir bin Mohamad	Malàisia	2003
Abdullah Ahmad Badawi	Malàisia	2003	2006
Fidel Castro	Cuba	2006	2008
Raúl Castro	Cuba	2008	2009
Hosni Mubarak / Mohamed Mursi	Egipte	2009	2012
Mahmud Ahmadinejad	Iran	2012	2013
Hassan Rouhani	Iran	2013	2016
Nicolás Maduro	Veneçuela	2016	present