L'oclusiva glotal sorda o cop de glotis,[1] és un so de la parla que es representa com a [ʔ] en l'AFI i està present a diversos idiomes, tot i que no en tots té el caràcter de fonema. En moltes llengües amb l'oclusiva glotal fonèmica, és escrit amb l'apòstrof o un variant d'aquest, com ara el ʻokina del hawaià. L'oclusiva glotal és molt comuna en les llengües austronèsies, i es troba també en àrab i algunes llengües caucàsiques, entre d'altres. En alemany estàndard, tots els mots començats amb vocal ortogràfica presenten aquest so [ʔ] en la pronunciació -precedint immediatament la vocal inicial del mot-, si aquesta vocal ortogràfica inicial és tònica: així, mots com ara <Ạufklärung> [ˈʔɑ͡ʊ̯fkl̥ɛʁʊŋ], <Ạufhebung> [ˈʔɑ͡ʊ̯fhebʊŋ] o <Ụ̈bermensch> [ˈʔyːbɐˌmɛnʲʃʷ] comencen, en la pronunciació, amb aquest so. Aquest fet impedeix el fenomen de la liaison, tan freqüent a les llengües romàniques i explica per què en la poesia al·literativa alemanya les vocals tòniques inicials de mot al·literen entre si; així, el vers 21 de la Cançó d'en Hiltibrant:[2]
| «
|
<arbeo laosa: ǁ her raet ôstar hina>[3]
|
»
|
s'ha de llegir
| «
|
<ʔarbeo laosa: ǁ her raet ʔôstar hina>
|
»
|
- És una oclusiva perquè hi ha una interrupció total de l'aire en passar per la glotis.
- És una consonant pulmonar oral.
El català no posseeix aquest so, tot i que de vegades apareix en pronúncies descuidades d'interjeccions que contenen una H.
- ↑ «cop de glotis». TERMCAT. [Consulta: 10 setembre 2023].
- ↑ cf. Hildebrandslied Arxivat 2006-08-23 a Wayback Machine.
- ↑ “[En Hiltibrant deixà en el seu terrer, vivint en una [pobra] barraca, la jove esposa i un fill encara no crescut,] privat de la seva heretat. Ell (=en Hiltibrant) cavalcà cap a llevant”.
