Paul Klee
Paul Klee (pronunciació en alemany: [paʊ̯l ˈkleː];18 de desembre de 1879 - 29 de juny de 1940) fou un pintor suís, que es pot situar entre el surrealisme, l'expressionisme i l'abstracció.[1]
 (1911)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 desembre 1879 Münchenbuchsee (Suïssa) |
| Mort | 29 juny 1940 (60 anys) Muralto (Suïssa) |
| Causa de mort | esclerodèrmia |
| Sepultura | Schosshalden cemetery (en)  |
| Nacionalitat | Germana-suïssa |
| Formació professional | Acadèmia de Belles Arts de Múnic |
| Formació | Escola superior de Música i Arts dramàtiques de Stuttgart Acadèmia de Belles Arts de Múnic |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Múnic Düsseldorf París Weimar Berna Dessau |
| Ocupació | pintor, dissenyador, gravador, dibuixant projectista, litògraf, artista visual, artista gràfic, professor d'universitat, dibuixant |
| Activitat | 1899 - 1940 |
| Ocupador | Kunstakademie de Düsseldorf |
| Membre de | |
| Art | Pintor |
| Gènere | Art abstracte i abstracció geomètrica |
| Moviment | Surrealisme, expressionisme Bauhaus |
| Alumnes | Harald W. Lauesen |
| Influències | |
| Representat per | Artists Rights Society |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Primera Guerra Mundial |
| Instrument | Violí |
| Participà en | |
| 16 juny 2007 | documenta 12 |
| 28 juny 1964 | documenta 3 |
| 11 juliol 1959 | documenta 2 |
| 16 juliol 1955 | documenta 1 |
| Obra | |
Obres destacables Més de 10.000 pintures, dibuixos i gravats, entre els quals hi ha La màquina de la refilada (1922), Peix màgic (1925) i Viaductes trencant files (1937). | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Lily Klee |
| Obres destacables | |
 L'home futur | |
Signatura  | |
 
  | |
Biografia
modificaKlee va néixer a Münchenbuchsee, a prop de Berna, Suïssa, en una família de músics. Va estudiar art a Múnic amb Heinrich Knirr i Franz von Stuck. En tornar d'un viatge a Itàlia, es va establir a Múnic, on va conèixer Vassili Kandinsky, Franz Marc i altres figures d'avantguarda; i es va associar aleshores al grup artístic Der Blaue Reiter (El Genet Blau).
El 1914 va visitar Tunísia i, en quedar impressionat amb la qualitat de la llum de l'indret, va escriure al seu diari: "El color em posseeix, no tinc necessitat de perseguir-lo, sé que em posseeix per sempre... El color i jo som una sola cosa. Soc pintor."
Klee treballava amb oli, aquarel·la, tinta i altres materials, generalment combinant-los en un sol treball. Els seus quadres sovint al·ludeixen a la poesia, la música i els somnis, i de vegades inclouen paraules o notes musicals.
Acabada la Primera Guerra Mundial, en què va participar com a soldat perquè era ciutadà alemany, Klee va fer classes a la Bauhaus i, a partir del 1931, a l'Acadèmia de Düsseldorf, abans de ser denunciat pels nazis pel fet de produir el que qualificaven d'«art degenerat».
El 1933 va deixar l'ensenyament i va tornar a Berna, on va fer una gran exposició a la galeria Kunsthalle (1935). El 1936 se li va diagnosticar esclerodèrmia, una greu malaltia degenerativa que el va acompanyar durant tota la vida, encara que va seguir amb un bon ritme de treball fins al 1940, any en què va ser ingressat en una clínica de Muralto-Locarno, on va morir el 29 de juny.
Der Blaue Reiter
modificaEl 1911, Vassily Kandinsky i Franz Marc van fundar a Múnic un grup d'artistes vinculats a l'expressionisme. Paul Klee no era oficialment membre d'aquesta associació, però se sentia molt unit al cercle d'artistes que la integraven i va participar en les seves exposicions. Entre els membres de Der Blaue Reiter hi havia August Macke, Gabriele Münter i Marianne von Werefkin. Tots compartien un gran interès per l'art gòtic i primitiu i pels moviments moderns del fauvisme i el cubisme. El nom del grup sorgeix d'una obra pictòrica de Kandinsky del 1903, que a partir del 1912 va servir d'il·lustració per als títols d'un anuari que portava aquest mateix nom.
La primera de les dues exposicions de Der Blaue Reiter es va inaugurar el 18 de desembre de 1911 i va estar oberta a la Galeria Moderna de Henrich Thannhauser, a Múnic, fins a l'1 de gener del 1912. En aquesta mostra es van incloure 49 obres d'Henri Rousseau, Albert Bloch, Henrich Campedonk, Robert Delaunay, Kandinsky, Macke i del mateix Klee. Després d'aquest període, l'exposició va començar la seva itinerància per altres ciutats alemanyes, com Berlín.
El viatge a Tunísia
modificaL'abril de 1914, Paul Klee va viatjar a Tunísia amb August Macke i Louis Moilliet (pintors contemporanis de l'època). Louis Moilliet coneixia un metge suec (el doctor Ernst Jäggi). El metge va proposar el viatge a Louis Moilliet els anys 1908, 1909 i 1910. Louis Moilliet va proposar a Paul Klee el 1913 que viatgés sense ell, però per a Klee el viatge a Tunísia sense Louis Moilliet no tenia sentit. August Macke, Louis Moilliet i Paul Klee es van reunir. Durant aquesta reunió Paul Klee va parlar del seu viatge cancel·lat a Tunísia i la seva intenció de fer el viatge amb August Macke i Louis Moilliet. Paul Klee va guanyar prou diners per viatjar venent quadres a un farmacèutic de Berna recomenat per Louis Moilliet.[2]
El 14 d'abril de 1914 els tres pintors van arribar a Hammamet i més endavant a Kairouan on Paul Klee va tenir la seva gran revelació: "El color em posseeix, no tinc necessitat de perseguir-lo, sé que em posseeix per sempre... El color i jo som una sola cosa. Soc pintor." Amb aquesta revelació va descobrir que el color per ell no era una cosa tangible sinó que és una sensació, que depèn de la percepció lumínica de l'individu.[3]
Paul Klee a l'estat espanyol
modificaLes primeres exposicions de Klee a l'estat espanyol es van fer l'any 1972, al Palau de la Virreina de Barcelona i al Museu d'Art Contemporani de Madrid.[4] Des d'aquests esdeveniments pioners, les exposicions monogràfiques o col·lectives amb participació d'obres de l'artista suís a l'estat espanyol s'han succeït amb una certa freqüència, per bé que a Catalunya s'han concentrat a Barcelona (Fundació Joan Miró 1981, 1999[5] i 2013,[6] MACBA, 2004[7] i 2013).[8]
Klee i el color
modificaDurant la seva vida, Paul Klee va utilitzar el color de maneres variades i úniques, i hi va mantenir una relació que va progressar amb el temps. Per a un artista que estimava tant la naturalesa, sembla una mica estrany que quan va començar menyspreés el color; de fet, creia que era pura decoració.
Amb el temps va canviar d'idea i va arribar a manipular el color amb una enorme precisió i passió, fins al punt que va acabar ensenyant la teoria del color i la seva barreja a l'escola Bauhaus. Aquesta progressió, per si mateixa, és d'una gran importància, ja que li va permetre escriure sobre el color amb una mirada única entre els seus contemporanis.[9]
El peix daurat (1925/1926)
modificaEl peix daurat (50 x 69 cm) llisca per la llibertat submarina; tots els altres peixos deixen un ampli espai al seu cos lluent. Es tracta d'un peix màgic, amb misteriosos símbols per tot el cos, amb unes aletes escarlata i una gran flor vermella que fa la funció d'ull.
Penja majestuosament en la profunda, màgica i blava mar, lluminós, amb secretes imatges de fertilitat. El gran peix fa que el misteri del seu món secret adquireixi significat. La tranquil·la noblesa, la lluminositat, la soledat, el respecte general: tot són característiques de Klee.[10]
Mort i foc (1940)
modificaMort i foc (46 x 44 cm) és una de les últimes obres de Klee. Un crani blanc i lluent, que ocupa el centre del quadre, i les faccions del rostre estan representades mitjançant la paraula alemanya tod, que significa mort. Un home reduït a la mínima expressió camina cap a la mort, amb el pit sense cor, el rostre sense faccions i el cos sense substància. La mort és la seva única realitat. Però en aquest quadre també hi ha foc: el sol, que encara no s'ha fos, descansa a la terra, que és la mà de la mort. L'aire superior està il·luminat pel foc i presenta una comprensió més profunda. L'home camina cap endavant amb valentia, cap a la lluminositat. I el fred domini de la mort accepta el foc i ofereix un irònic consol.
Paul Klee i la Música
modificaPaul Klee, fill de Hans Wilhelm Klee, professor de música i Ida Frick, cantant, va créixer en un ambient musical. Va aprendre a tocar el violí de jove i va mantenir una pràctica constant de l'instrument durant tota la seva vida, amb especial predilecció per compositors barrocs com Bach. Va imitar la grafia musical per representar diferents elements.[11] Per exemple a l'obra: Jardí a la plana, podem trobar un jardí situat en una zona càlida i ple d'imatges relacionades amb plantes aquàtiques en el qual s'utilitzen notes musicals amb els seus caps negres i les cues o lligadures per transformar-les en plantes. També hi ha una sèrie de gravats o quadres, com els anomenats Ciutats, que mostren una simetria que, més que recordar el reflex d’un paisatge a l’aigua, fa pensar en un pentagrama amb les notes distribuïdes per sobre i per sota.[12]
En algunes obres, Paul Klee es va inspirar en músics, instruments musicals, directors d'orquestra o cantants. Aquest fenomen és comú a la història de la pintura, però per Klee, no només es tracta d'objectes visuals sinó d'utilitzar-los per inspirar-se i agafar-los com a punt d'imaginació per a la seva obra. En algunes d'aquestes obres, s'inventa instruments com Instruments per a la música moderna o la Màquina de trinar.[13]
Klee estava particularment atent a les equivelencies entre la polifonia musical i "polifonia gràfica" (una tècnica sobre els elements visuals organitzant-los de manera similar a la composició musical), com ho manifesten els títols recurrents de diverosos dels seus quadres: Blanc engastat polifonicament (1930), Polifonia (1932), Grup dinamicament polifònic (1931), etc.[14]
Klee pintava superfícies amb puntets més o menys densos que feien aparèixer formes i Webern feia el mateix però a la música. Webern ho feia per marcar que una nota abastava certa durada; no la prolongava fent servir un ritme més llarg ( negre, blanca, rodona...) sinó que la feia aparèixer enmig de notes staccato més o menys pròximes, és a dir més o menys ràpides.
L'obra de Klee representa un punt d'inflexió en la comprensió de les relacions entre la música i les arts visuals, anticipant estratègies interdisciplinàries que van ser fundamentals en les vanguardies artístiques posteriors.[15]
Més obres
modifica
|
|
Galeria
modifica-
Der Goldfisch (Els peixos d'or), 1925 -
Was fehlt ihm? (Què li falta?), 1930 -
Revolution des Viadukts (Revolució del viaducte), 1937 -
Titella manual sense títol (autoretrat), 1922
Referències
modifica- ↑ «Paul Klee». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Partsch, Susanna; Klee, Paul. Klee 1879-1940 (en anglès). Taschen, 2000. ISBN 978-3-8228-5981-0.
- ↑ Grohmann, Will. Paul Klee (en alemany). DuMont, 1989. ISBN 978-3-7701-2431-2.
- ↑ «Klee, de nuevo: una aproximación transversal a su obra». Blog de la Fundación Juan March [Consulta: 20 novembre 2013].
- ↑ Fundació Joan Miró. Obra de Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 1988.
- ↑ Davant l'horitzó. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2013, p. 36-37. ISBN 978-84-941239-3-1.
- ↑ «Una exposició al MACBA revisa els intercanvis entre art i poesia al segle XX». 324.cat, 03-06-2004 [Consulta: 20 novembre 2013].
- ↑ «Macba i CaixaForum exploren la modernitat, avantguardes i postmodernitat barcelonines». Europa Press, 17-07-2013 [Consulta: 20 novembre 2013].
- ↑ Gage, John «Colour at the Bauhaus». AA Files, 2, 1982, pàg. 50–54. ISSN: 0261-6823.
- ↑ Verdi, Richard «Paul Klee's 'Fish Magic': An Interpretation». The Burlington Magazine, 116, 852, 1974, pàg. 147–155. ISSN: 0007-6287.
- ↑ Verdi, Richard «Musical Influences on the Art of Paul Klee». Art Institute of Chicago Museum Studies, 3, 1968, pàg. 81–107. DOI: 10.2307/4104301. ISSN: 0069-3235.
- ↑ Torre, Alfonso de la. Klee y España. Los Irredentos Kleeianos. Paul Klee y el arte español de postguerra (en castellà). Genueve Edicione, 2021-10-14. ISBN 978-84-18452-06-2.
- ↑ Larson, Philip «Paul Klee's Music». On Paper, 2, 6, 1998, pàg. 18–23. ISSN: 1089-7909.
- ↑ «Klee e la musica». [Consulta: 21 novembre 2024].
- ↑ Nattiez, Jean-Jacques «De las artes plásticas a la música: Pierre Boulez, a la escucha de Paul Klee». Bajo palabra. Revista de filosofía, 2, 7, 2012, pàg. 117–128. ISSN: 1887-505X.
- ↑ Carné, Montserrat. Tres visions d'un paisatge: Paul Klee, Yves Tansuy i Joan Miró. 124, 2000, p. 18-19 (Quadern de les idees, les arts i les lletres).
Bibliografia complementària
modifica- Partsch, Susanna. «Musician or Painter». A: Klee 1879-1940 (en anglès). Taschen, 2000. ISBN 978-3-8228-5981-0.
- Nattiez, Jean-Jacques «De las artes plásticas a la música: Pierre Boulez, a la escucha de Paul Klee». Bajo palabra. Revista de filosofía, 2, 7, 2012, pàg. 117–128. ISSN: 1887-505X.
Enllaços externs
modifica
- Walsh, Niall Patrick. «Los cuadernos de Paul Klee sobre su enseñanza en Bauhaus, disponibles ahora online» (en espanyol de Mèxic). Archdaily, 28-05-2019. [Consulta: 25 novembre 2024].
- «Klee, Tanguy, Miró. Tres visions del paisatge | Exposicions». Fundació Joan Miró, 19-11-1999. [Consulta: 25 novembre 2024].