Viquipèdia

Període Edo

(1603-1867) període de la història del Japó

El període Edo (江戸時代 Edo jidai) o període Tokugawa (徳川時代 Tokugawa jidai) és una divisió de la història del Japó, que s'estén de 1603 a 1867. El període delimita el govern del shogunat Tokugawa o Edo, que a més a més fou establert oficialment el 1603 pel primer shogun d'Edo (antic nom de Tòquio), Ieyasu Tokugawa.

Història del Japó

Paleolític (35.000–14.000 aC
Període Jōmon (14.000-400 aC)
Període Yayoi (400 aC-250 dC)
Període Yamato (250-710)
– Període Kofun (250-538)
– Període Asuka (538-710)
Període Nara (710-794)
Període Heian (794-1185)
Shogunat Kamakura (1185–1333)
– Restauració Kemmu (1333–1336)
Shogunat Ashikaga (1336–1573)
– Període Nanboku-chō (1336–1392)
– Període Sengoku (1477-1573)
Període Azuchi-Momoyama (1568–1603)
– Període del comerç Nanban
Període Edo (1603–1868)
– Bakumatsu (1853-1867)
Període Meiji (1868–1912)
– Restauració Meiji (1866-1869)
Període Taishō (1912–1926)
– Japó en la 1a Guerra Mundial (1914-1917)
Període Shōwa (1926–1989)
– Expansionisme japonès
– Japó ocupat (1945–1952)
– Japó postocupat
Període Heisei (1989-2019)
– Dècada perduda (1991–2000)
Període Reiwa (des del 2019)

Durant aquest període es va restringir la influència externa al Japó, tant en política com en la religió i l'economia, política coneguda com a Sakoku (鎖国, literalment "país tancat/encadenat", és a dir "període d'aïllament nacional"). Solament els xinesos i els holandesos van poder visitar l'arxipèlag durant aquest període, mentre que els homes blancs que no van ser acceptats al Japó van ser condemnats a mort. El període Edo va finalitzar el 1867 amb la restauració del govern imperial per part del quinzè i últim shogun Yoshinobu Tokugawa. El període Edo també es coneix per ser el principi de l'era moderna al Japó.

De l'obertura a l'aïllament

modifica

Tal com ho va fer Toyotomi Hideyoshi, Tokugawa Ieyasu va encoratjar el comerç amb l'exterior,[1] però mantenia recel davant els estrangers. Volia fer d'Edo un port més gran, però una vegada que es va adonar que els europeus afavorien a diferents ports a Kyūshū i després de conèixer la negativa de la Xina als seus plans d'intercanvi comercial,[2] va començar a controlar el comerç ja existent i només va permetre que en alguns ports es comerciés, amb productes específics.

El començament del període Edo va coincidir amb les últimes dècades del període del comerç Nanban, durant el qual es va intensificar la interacció amb les potències europees en els àmbits econòmics i religiosos.[3] És el començament del període Edo quan el Japó va començar a construir vaixells transatlàntics de tipus occidental amb l'ajuda del navegant William Adams, com el vaixell de guerra japonès "San Juan Bautista", un vaixell de cinc-centes tones que va transportar l'ambaixada japonesa encapçalada per Hasekura Tsunenaga al continent americà i Europa.[4] Durant aquest període també es van comissionar tres-cents cinquanta shuinsen (vaixells amb el segell real), que comptaven amb tres pals i estaven armats perquè comerciessin a Àsia.[5]

Persecució del cristianisme

modifica

Francesc Xavier, deixeble d'Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús, va arribar al Japó el 1549 per predicar el catolicisme.[4] El "problema cristià" va significar controlar tant als dàimios conversos a Kyūshū com el comerç amb els europeus. A la dècada de 1600, hi havia entre set-cents i 750.000 cristians al Japó.[3] Els Tokugawa i els seus partidaris consideraven que la nova religió era un factor desestabilitzador que podia arribar a amenaçar el seu poder, especialment en lliga amb les restes dels seguidors dels Toyotomi,[6] a manera de l'aïllacionisme confucionista.[7]

El 1612 als servents del shōgun i als residents de les terres de Tokugawa se'ls va ordenar que reneguessin del cristianisme.[6] En els feus Tokugawa es van derruir els temples cristians i se'n va prohibir la predicació.[6] Més restriccions es van publicar a partir de l'any següent,[8] entre elles limitació de comerç amb estrangers a Nagasaki i a Hirado. El 1622 es van executar cent vint missioners i conversos.[8] El 1624 es va expulsar els espanyols i es van trencar les relacions diplomàtiques entre el Japó i Espanya.[6] El 1629 es van ajusticiar centenars de cristians. Es va obligar la població a registrar-se en els temples budistes, que es van transformar en oficines de registre oficials.[9] Davant la impossibilitat de perseguir el cristianisme i mantenir el comerç exterior, el Govern va optar per sacrificar aquest en temps del tercer shogun.[9] Mitjançant una sèrie de decrets emesos entre 1633 i 1639, el país es va aïllar de la influencia de l'exterior.[9] Finalment, el 1635 es va prohibir que qualsevol japonès viatgés a l'estranger i es va disposar que, si arribaven a sortir de país, mai no hi podrien tornar.[9] Els que s'havien assentat a l'exterior tenien prohibida la tornada al país.[9] Els portuguesos i mestissos van ser així mateix expulsats de l'imperi.[9]

El shogunat va percebre el catolicisme com un factor extremadament desestabilitzador, per la qual cosa va ser perseguit. La rebel·lió Shimabara de 1637-1638, en què samurais catòlics i camperols es van rebel·lar en contra dels seus governs feudals i del govern central, va ser reprimida, i va obligar els Kakure Kirishitan a professar la seva fe secretament. Poc temps després, els portuguesos van ser també expulsats i membres de la missió diplomàtica van ser executats.

Per 1650 el cristianisme havia estat erradicat gairebé íntegrament i la influència estrangera en afers polítics, econòmics i religiosos dins del Japó es va tornar limitada. Tan sols als xinesos, als holandesos de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals i, per un breu període, als anglesos se'ls va permetre visitar el Japó durant aquest període, només amb fins comercials i amb accés restringit només a port de Dejima a Nagasaki. Altres europeus que arribaven a costes japoneses eren executats sense judici previ.

Societat

modifica
Evolució demogràfica (en milers de persones)
Segons Kondo, p. 204.[10]

Després d'un llarg període de conflictes interns, el primer objectiu del shogunat Tokugawa acabat d'establir era pacificar el país. Va crear un equilibri en el poder que va romandre relativament estable pels següents 250 anys, influenciat pels principis del confucianisme d'ordre social. La majoria dels samurai van perdre la possessió directa de les terres i se'ls van plantejar dues opcions: deixar les armes i convertir-se en camperols o traslladar-se a la ciutat principal del seu feu i convertir-se en servents a sou del dàimio. Només alguns pocs samurai van romandre a les províncies exteriors de nord o com a vassalls directes del shōgun, coneguts com els 5.000 hatamoto. Es va establir a més el sistema sankin kōtai en què s'estipulava que les famílies dels dàimos havien de residir a Edo, a més que els dàimios havien de romandre a Edo un any i l'any següent a la seva província.

La població va ser dividida en quatre classes en un sistema conegut com a mibunsei (身分 制?): En el primer nivell hi havia els samurai (al voltant del 5% de la població), en el segon nivell hi havia els pagesos (més del 80% de la població), al tercer els artesans i a la fi havia els comerciants. Només els pagesos vivien en les àrees rurals. Els samurai, artesans i els comerciants vivien a les ciutats que es van construir al voltant dels castells dels dàimio, i cadascun dels grups amb una zona específica per a ocupar dins de la ciutat. Aquest sistema impedia el casament de persones de diferent classe.

Fora d'aquestes quatre classes socials estaven els anomenats eta i els hinin, professions que trencaven els esquemes del budisme. Els eta eren carnissers, assaonadors i enterramorts. Els hinin servien com guàrdies o botxins. Altres grups exclosos de les classes socials incloïen els captaires i les prostitutes.

Els individus no tenien cap dret legal al Japó. La família era l'entitat legal més petita contemplada, de manera que mantenir l'estatus i privilegis de la família tenia una gran importància a tots els nivells de la societat. Per exemple, les lleis penals del període Edo prescrivien el "treball no lliure" (esclavitud) a la família immediata dels criminals executats a l'article 17 del Gotōke Reijo, però mai no es va establir la seva pràctica. El Gotōke Reijo de 1711 va ser la compilació d'estatuts proclamats entre 1597 i 1696.[11]

L'afluència obligatòria dels senyors feudals a Edo, un llogaret insignificant a principis de segle xvii, l'assentament de mercaders, artesans i el trasllat a ella de temples budistes i sintoistes va determinar un veloç creixement de la població.[12] A mitjan aquest segle, la població rondava ja els quatre-cents trenta mil habitants, la meitat d'ells militars.[13] A mitjan segle següent, la ciutat va arribar ja al milió d'habitants, un terç d'ells militars.[13] La importància comercial d'Osaka va fer que també creixés notablement: dels 200.000 el 1660 va passar als 380.000 el 1736 i després als 420.000 al 1765.[14]

A mitjan segle xvii, Edo mantenia una població de més d'un milió d'habitants, mentre que Osaka i Kyoto tenien més de 400.000. Algunes altres ciutats castell van tenir un creixement important. Japó va tenir una taxa de creixement de pràcticament zero entre les dècades de 1720 i 1820, la qual cosa és generalment atribuït a una baixa taxa de natalitat com a conseqüència de la fam, però alguns historiadors han presentat diverses teories com l'alt percentatge d'infanticidis per controlar artificialment el creixement poblacional.[15]

Economia

modifica

Fonts dels ingressos senyorials

modifica
 
Prosperitat del mercat de peix de Nihonbashi (període Edo) per Utagawa Kuniyasu.
 
Corredor d'arròs en 1820 Japó. Trenta-sis vistes del Mont Fuji, de Hokusai.

El país estava dividit econòmicament segons la seva estructura política: una sèrie de feus autònoms dels quals el principal era el grup que formaven els de la família Tokugawa i els seus afins.[16] Aquests controlaven terres que produïen uns set milions de kokus (quatre i mig el propi clan shogunal i la resta seus coalitzats), aproximadament la quarta part de la producció agrícola nacional.[17] Al segle xvii, els ingressos dels diferents senyors provenien fonamentalment dels tributs que havien de pagar els pagesos, al voltant del 40% de la collita.[16] El 1728 els impostos van pujar notablement.[16] La responsabilitat del pagament no era individual, sinó plurifamiliar: la població camperola s'agrupava en conjunts de cinc famílies, als quals es feia responsables del pagament de certa quantitat; aquest sistema datava de govern de Toyotomi Hideyoshi, però els Tokugawa ho van estendre a tot el país.[18]

La hisenda shogunal obtenia a més ingressos de les ciutats, que dominava gràcies al nomenament dels seus regidors, sovint vassalls de confiança dels Tokugawa.[18] El shogun obtenia fons encara més grans de l'explotació de les mines.[18] La producció d'or i plata va aconseguir el seu apogeu a la fi de segle XVI i principis del XVII, gràcies a la implantació de mètodes portats de l'Amèrica espanyola i que van permetre a Ieyasu comptar amb suficient mineral com per prohibir als dàimios encunyar moneda i reservar-se per si mateix tal activitat.[18]

Agricultura

modifica

L'agricultura era l'activitat econòmica principal de l'imperi i durant els segles xvi i XVII va tenir un notable desenvolupament.[19] Va augmentar el terreny conreat, van millorar les tècniques de regadiu, els estris i mètodes de cultiu i va créixer considerablement la productivitat.[20] Tant el shogun com els dàimios van fomentar el cultiu de noves terres, normalment mitjançant exempcions d'impostos als camperols que les cultivaven.[19] El segle XVII va ser quan es va produir una major rompuda de noves terres.[10] L'augment de la producció i de les zones conreades es va deure principalment al desenvolupament de les obres públiques dedicades a l'extensió del regadiu, que va coincidir en la segona meitat de segle XVII amb la fundació de nous llogarets, dedicats al cultiu de les noves terres de conreu.[21] Aquest nou impuls de l'agricultura es va concentrar a l'est de l'illa de Honshū, ja que en el Japó occidental la mateixa evolució ja s'havia produït abans.[21]

A més de millorar la producció de l'arròs, fonamental al Japó, es va incrementar també el cultiu d'altres plantes: altres cereals (blat, soja, mill ...), morera, te, indi, lli, tabac, raïm, mandarines, carabasses, patates o pastanagues.[22] Entre principis de segle XVII i començaments del segle xix, es va quadruplicar la producció de seda; això va permetre eliminar les importacions de la Xina i més tard fer del producte la principal exportació del país.[23] L'extensió del cotó, arribat al país a la fi del segle xv o principis del XVI, va comportar un important canvi en la vestimenta nacional: les classes menys afavorides van passar de portar peces de lli a portar-les de cotó.[23] La producció d'aquesta nova planta es va concentrar a Kansai, regió que ostentava la primacia econòmica de l'imperi.[23] S'hi fabricaven a més els articles que requerien una mà d'obra especialitzada com a armes, objectes d'art o peces de gran qualitat.[23]

Comerç, població i vida urbana

modifica
 
Principals rutes comercials marítimes japoneses en el segle segle xvii.[14]

En el segle xvii va tenir lloc a més un gran augment del comerç interregional, degut en part a gran increment de la població, que a mitjan segle següent va passar dels dotze als trenta-dos milions.[21] Aquest acreixement va comportar una major demanda de productes agrícoles i artesanals.[24]

El sistema social Tokugawa, que separava rotundament a la pagesia de l'estament militar i obligava els soldats a residir al costat del seu senyor, va afavorir el creixement de les ciutats.[25] Cada gran senyor —dels quals hi havia uns dos-cents seixanta en tot el país—, va formar entorn del seu castell poblacions que comptaven amb una població d'entre deu i trenta mil persones.[25] Els barris militars, habitats pels soldats els ingressos dels quals depenien de pagues i mancaven de feus propis, destacaven com a centres de gran consum.[25] La falta d'una producció pròpia suficient va avivar el comerç, necessari per a proveir-los dels articles que demandaven.[25] El nucli d'unió principal de les economies senyorials amb la nacional va ser la regió de Kanai, proveïdora primordial de productes elaborats a les zones rurals, més endarrerides, i compradora de part de les seves collites d'arròs, a causa de la seva gran població.[25]

Un altre motor del comerç va ser la necessitat dels daimios de comprar or i plata per a sufragar les seves estades obligatòries a Edo i els seus desplaçaments entre aquest i els seus feus, als quals els obligava la llei.[26] Donada la necessitat de costejar aquestes despeses en or i plata i la prohibició d'explotar mines i encunyar moneda, els senyors feudals havien d'adquirir els metalls preciosos, venent els seus propis béns, fonamentalment productes agrícoles obtinguts dels impostos als llauradors.[26] Això va suposar un altre esperó més per al comerç i per al desenvolupament del transport.[26] El continu trasllat dels senyors va tenir com a conseqüència la millora de la xarxa viària i de les comunicacions: es van crear cinc grans carreteres que unien Edo amb la resta del país, en les quals va sorgir una xarxa d'hostals i postes que afavorien el trànsit.[26] Un altre motiu per a la multiplicació del comerç va ser la gran demanda d'Edo, la població de la qual augmentava veloçment, però que tenia una producció minsa que exigia l'arribada d'articles d'altres regions.[13] Fins al segle segle xix, Edo no va produir en quantitats suficients com per a proveir-se o enviar productes a altres comarques.[13] El centre de distribució de productes manufacturats i de l'arròs provinent dels feus va ser Osaka.[13] Entre un milió i un milió i mig de koku provinent dels senyorius occidentals del país s'intercanviava a Osaka.[26] Per a unir les dues ciutats es va estendre la navegació de cabotatge, perquè era més senzill transportar les mercaderies a llarga distància per mar que per terra.[14] En el segle segle xvii es van establir quatre rutes marítimes principals: Osaka-Edo, Kyushu-Osaka, Hokkaidō-Honshū i Tōhoku-Edo.[13]

Quant al comerç exterior, al principi del període Tokugawa la principal tasca va ser restablir les relacions amb l'exterior, desbaratades per l'activitat de Toyotomi Hideyoshi.[27] El comerç amb Corea i amb Manila es va recuperar, no així amb la Xina.[5] El control governamental del comerç entre els daimios i l'exterior, que es va estrènyer ràpidament a principis del segle xvii, va acabar per eliminar-lo.[5] Els vaixells necessitaven un permís oficial per a poder dedicar-se al mercadeig amb altres territoris.[5] El principal article d'importació era la seda de qualitat, que suposava entre el 50 i el 60 % del total d'importacions.[5] L'exportació principal era la plata, que es lliurava per a equilibrar la balança comercial, deficitària.[28] Uns setanta mil japonesos van viatjar a l'estranger (fonamentalment al sud-est asiàtic), dels quals deu mil es van establir en ell, diversos milers d'ells a les Filipines espanyoles.[28] Els principals subministradors de seda a l'àvid mercat japonès van ser primer els portuguesos, que en el segle segle xvii van haver d'enfrontar-se a la competència d'anglesos i holandesos.[2] El Govern va tractar a més de moderar els abundants beneficis dels comerciants portuguesos, que al principi havien aconseguit fixar el preu de venda de la seda importada.[2] Les relacions comercials amb holandesos i anglesos van sorgir de la necessitat de Tokugawa Ieyasi de competir amb les activitats comercials de Toyotomi Hideyoshi des d'Osaka; per a fer-ho, va establir vincles amb els nouvinguts.[3] La competència entre les diferents nacions va desbaratar l'antic monopoli comercial portuguès a les illes.[3] Després de la retirada comercial anglesa en 1623 i la ruptura de relacions amb Espanya en 1624, el comerç exterior es va limitar a Portugal i Països Baixos.[6] En 1639 es va prohibir l'arribada de vaixells portuguesos.[28] Als vaixells xinesos, que fins llavors havien pogut comerciar en les costes japoneses, els va limitar a Nagasaki.[9] Als neerlandesos els va restringir a Dejima en 1641.[28] La clausura gairebé total del comerç amb l'exterior va continuar vigent fins a 1853.[27] Posteriorment es van implantar noves mesures per a limitar l'exportació d'or i plata, que havia crescut malgrat el limitat del mercadeig.[30] Gradualment, es va reduir l'import i la quantitat d'importacions —que únicament podien verificar els comerciants holandesos i xinesos tolerats pel Govern—.[29]

El desenvolupament econòmic durant el període Tokugawa incloïa urbanització, augments de la producció de diferents béns de consum, a principi del període del comerç amb l'estranger així com la difusió i venda d'artesanies. Els tractats de construcció van augmentar juntament amb el desenvolupament de bancs i el creixement en el nombre d'associacions mercantils. El país va gaudir de l'augment de la producció agrícola, així com l'augment de la producció d'artesanies rurals.

Osaka i Kyoto es van convertir en importants centres de comerç i de producció d'artesanies, mentre que Edo era el centre més important per a proveir aliments i béns de consum essencials.

L'arròs va ser la base de l'economia, ja que els daimyō recol·lectaven els impostos dels pagesos en espècie. Els impostos podien ser tan elevats com el 40% de la collita. L'arròs era venut als mercats Fudasashi d'Edo.

Va ser durant el període Edo que el Japó va desenvolupar un sistema sustentable de gestió dels boscos.[30] L'augment en la demanda de fusta per a l'edificació, la construcció de vaixells i per a combustible van portar a una ràpida desforestació que va donar com a resultat incendis forestals, inundacions i erosió del sòl. La resposta del shōgun, al voltant del 1666, va ser implementar una sèrie de polítiques que incloïen reduir la quantitat d'arbres tallats, incrementar el nombre d'arbres plantats a més de que només els daimyō i el shōgun podien autoritzar l'ús de la fusta. Per al segle xviii el Japó va desenvolupar coneixements científics específics de silvicultura i repoblament.

Esdeveniments del període Edo

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ Kondo, 1999, p. 216-218.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Kondo, 1999, p. 217.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Kondo, 1999, p. 218.
  4. ↑ 4,0 4,1 Díez, Pablo M. «San Juan Bautista: el galeón que unió Japón y España» (en castellà). ABC, 18-10-2015. [Consulta: 21 setembre 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Kondo, 1999, p. 215.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Kondo, 1999, p. 219.
  7. ↑ Conroy, Hilary. The Japanese Seizure of Korea, 1868-1910: A Study of Realism and Idealism in International Relations (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2016, p. 17-18. ISBN 1512801313. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Kondo, 1999, p. 119.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Kondo, 1999, p. 220.
  10. ↑ 10,0 10,1 Kondo, 1999, p. 204.
  11. ↑ Lewis, James Bryant. (2003). Frontier Contact Between Choson Korea and Tokugawa Japan, p. 31-32.
  12. ↑ Kondo, 1999, p. 209-210.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Kondo, 1999, p. 210.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Kondo, 1999, p. 211.
  15. ↑ The Japanese Economy. Oxford University Press, 2000. ISBN 9780198775041. 
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Kondo, 1999, p. 201.
  17. ↑ Kondo, 1999, p. 194, 201.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Kondo, 1999, p. 202.
  19. ↑ 19,0 19,1 Kondo, 1999, p. 203.
  20. ↑ Kondo, 1999, p. 203, 206.
  21. ↑ 21,0 21,1 Kondo, 1999, p. 205.
  22. ↑ Kondo, 1999, p. 205-206.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Kondo, 1999, p. 207.
  24. ↑ Kondo, 1999, p. 207-208.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Kondo, 1999, p. 208.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 Kondo, 1999, p. 209.
  27. ↑ 27,0 27,1 Kondo, 1999, p. 214-215.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 Kondo, 1999, p. 221.
  29. ↑ Kondo, 1999, p. 223.
  30. ↑ Diamond, Jared. 2005 Collapse: How Societies Choose to Fail or Succeed. Penguin Books. New York. 294-304 pp. ISBN 0-14-303655-6

Bibliografia

modifica
  • Kondo, Agustín Y. Japón: Evolución histórica de un pueblo (hasta 1650) (en castellà). Nerea, 1999. ISBN 84-89569-39-8. 

Vegeu també

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Període Edo
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Període_Edo&oldid=33114962»
  NODES
Done 1