Rebel·lió d'An Lushan
La rebel·lió d'An Lushan és el conflicte originat per la sublevació del general An Lu Shan i els seus successors contra el domini de la dinastia Tang, que provocà més de 36 milions de morts a la Xina. La rebel·lió s'inicià el 756 i fou esclafada el 763, exigí la intervenció de tres emperadors i causà l'assassinat del líder, de la favorita imperial i de diversos funcionaris de la dinastia regnant, a part de les nombroses baixes civils i a l'exèrcit (xifres qüestionades pel sistema de registre de l'època). Es considera un dels enfrontaments més sagnants de l'alta edat mitjana.[1]
  | |
| Tipus | rebel·lió |
|---|---|
| Data | 16 desembre 755 – 17 febrer 763 |
| Lloc | Imperi Xinès |
| Estat | dinastia Tang |
Causes de la revolta
modificaEls motius per l'aixecament d'An Lu Shan varien segons les fonts: una història d'amor frustrat amb una concubina reial, l'afany de poder que el portà a proclamar-se emperador, rivalitats amb el primer ministre Yang Guozhong, assetjament per part de la cort i fins i tot un intent de redreçar el país després d'una sèrie de catàstrofes naturals vistes com a profètiques per gran part de la població.
La revolta
modificaAn Lu Shan es va revoltar a finals de 755[2] i el 16 de desembre el seu exèrcit va sortir de Fanyang (a prop de l'actual Pequín). En el camí va tractar amb respecte els funcionaris locals de la dinastia Tang que es rendien i com a resultat es van incorporar a les seves files. Es va moure ràpidament al llarg del Gran Canal i va capturar Luoyang el 18 de gener de 756,[3] derrotant al general Feng Changqing, poc proveït. Allà, el 5 de febrer, An Lushan es va declarar Emperador de la nova Dinastia Yan i es va dirigir a capturar la capital occidental de Tang, Chang'an per després intentar continuar cap al sud de la Xina per completar la seva conquesta. El fracàs en el setge de Yongqiu i la propera Suiyang, a la primavera de 756 va impedir que les forces Yan conquerissin el sud de la Xina abans que els Tang poguessin recuperar-se i l'exèrcit Yan no va poder va prendre el control de Suiyang després d'un setge de dos anys després de la captura de Luoyang.
Les forces d'An Lushan de camí a Chang'an van quedar bloquejades als passos d'alta muntanya de Tongguan per les tropes lleials van ser derrotades quan van sortir de les posicions defensives. Amb les forces d'An avançant cap a Chang'an, el 14 de juliol de 756,[4] l'emperador Xuanzong va abandonar Chang'an i va fugir de la ciutat cap a Jiangnan, mentre el seu fill Li Heng va anar a Lingwu on, el 12 d'agost va ser declarat emperador Suzong.[5]
Quan l'exèrcit Yan havia capturat la major part del nord de la Xina el 756, les forces Tang restants es van reunir al voltant de Suzong a Lingwu, i el 757, amb les forces Yan delmades després del setge de Suiyang i costoses campanyes a Shanxi, el maig de 757 els Tang van ser derrotats a la batalla de Qingqu. L'emperador Suzong va demanar ajut als uigurs que dominaven Mongòlia, on ja governava Bayanchur, el successor de Kutlugh Bilgä,[a] a canvi de permís per saquejar la regió de Chang'an un cop recuperada. Els 4.000 genets uigurs van arribar a Fengxiang per unir-se a les forces d'elit Tang i van atacar primer Chang'an, que van recuperar el 29 d'octubre després de la batalla del Temple Xiangji,[6] convertint-la de nou en la capital Tang. Suzong va negociar amb els uigurs en lloc de saquejar Chang'an, fer-ho amb Luoyang, la capital de Dinastia Yan. Els Yan es van retirar a Luoyang perseguits per les forces Tang i uigur, però foren derrotats a la batalla del Pas Tong el 30 de novembre i entrant a Luoyang el 3 de desembre, que va patir un fort saqueig dels uigurs.[7] Els uigurs van retornar a casa i l'ofensiva es va aturar.[6]
El final de la revolta
modificaL'estat es va ensorrar el 763 amb la mort de l'antic subordinat d'An Lu Shan, Shi Chaoyi (fill de Shi Siming), que va ser l'última persona a reclamar. el títol d'emperador de Yan.
El conflicte provocà un canvi en el sistema de govern xinès, amb més descentralització i poder per als senyors locals. Afectà igualment la cultura oficial, que entrà en un període de declivi.
Conseqüències
modificaLa derrota militar del 751, a mans dels àrabs a la batalla de Talas i la rebel·lió d'An Lushan va marcar el final de l'autoritat Tang a l'Àsia central. La dinastia Tang va recuperar el seu poder dècades després de la rebel·lió d'An Lushan i encara va poder llançar conquestes i campanyes ofensives com la destrucció del Kanat Uigur a Mongòlia entre el 840 i 847.[8] Va ser la rebel·lió de Huang Chao entre 874 i 884 la que va destruir permanentment el poder de la dinastia Tang doncs el poder dels jiedushi o governadors militars provincials va augmentar molt després que les tropes imperials van aixafar els rebels.
Notes
modifica- ↑ El seu títol uigur era Tängrida quot boulmych il ylmich bilbä qaghan
Referències
modifica- ↑ White, Matthew. The Great Big Book of Horrible Things: The Definitive Chronicle of History's 100 Worst Atrocities (en anglès). W. W. Norton & Company, 2011. ISBN 978-0-393-08192-3.
- ↑ Beckwith, Christopher I. Empires of the Silk Road: A History of Central Eurasia from the Bronze Age to the Present (en anglès). Princeton, NJ: Princeton University Press, 2009, p. 145. ISBN 978-0-691-13589-2.
- ↑ Perry, John Curtis; Smith, Bardwell L. Essays on Tʻang society: the interplay of social, political and economic forces (en anglès). Brill, 1976, p. 41. ISBN 978-9-004-04761-7.
- ↑ Brown, Kerry. Berkshire Dictionary of Chinese Biography (en anglès). Berkshire Publishing Group, 2017, p. 444. ISBN 9781933782614.
- ↑ Sokolova, Anna. The Awakening of the Hinterland: The Formation of Regional Vinaya Traditions in Tang China (en anglès). Brill, 2024, p. 174. ISBN 9789004686236.
- ↑ 6,0 6,1 Graff, David. Medieval Chinese Warfare 300-900 (en anglès). Taylor & Francis, 2003, p. 221. ISBN 9781134553525.
- ↑ Bo Yang. Outlines of the History of the Chinese (中國人史綱) (en anglès). vol. 2, p. 549.
- ↑ Baumer, Christoph. The History of Central Asia: The Age of the Steppe Warriors (Volume 1) (en anglès). Bloomsbury Academic, 2012-12-11, p. 310. ISBN 978-1-78076-060-5.