Talia (musa)
Talia (en grec antic Θάλεια, 'la que floreix', 'la festívola';[1] llatí Thalia[2]) era una de les muses, la vuitena per ordre de naixença. Hesíode, Teogonia 76-80, ho descriu així:
 Talia (1869) | |
| Tipus | personatge de la mitologia grega  |
|---|---|
| Context | |
| Mitologia | Religió a l'antiga Grècia |
| Dades | |
| Gènere | femení |
| Família | |
| Parella | Apol·lo |
| Mare | Mnemòsine |
| Pare | Zeus |
| Fills | coribants |
| Germans | Clio, Cal·líope, Melpòmene, Urània, Euterpe, Terpsícore, Èrato i Polímnia |
| Altres | |
| Part de | musa |
ταῦτ᾽ ἄρα Μοῦσαι ἄειδον Ὀλύμπια δώματ᾽ ἔχουσαι,
ἐννέα θυγατέρες μεγάλου Διὸς ἐκγεγαυῖαι,
Κλειώ τ᾽ Εὐτέρπη τε Θάλειά τε Μελπομένη τε
Τερψιχόρη τ᾽ Ἐρατώ τε Πολύμνιά τ᾽ Οὐρανίη τε
Καλλιόπη θ᾽· ἡ δὲ προφερεστάτη ἐστὶν ἁπασέων.
ἡ γὰρ καὶ βασιλεῦσιν ἅμ᾽ αἰδοίοισιν ὀπηδεῖ.[3]
El pseudo-Apol·lodor (Apol·lodor d'Atenes), a la seva Biblioteca ens informa:
Ζεὺς δὲ γαμεῖ μὲν Ἥραν, καὶ τεκνοῖ Ἥβην Εἰλείθυιαν Ἄρην, μίγνυται δὲ πολλαῖς θνηταῖς τε καὶ ἀθανάτοις γυναιξίν. ἐκ μὲν οὖν Θέμιδος τῆς Οὐρανοῦ γεννᾷ θυγατέρας ὥρας. Εἰρήνην Εὐνομίαν Δίκην, μοίρας, Κλωθὼ Λάχεσιν Ἄτροπον, ἐκ Διώνης δὲ Ἀφροδίτην, ἐξ Εὐρυνόμης δὲ τῆς Ὠκεανοῦ χάριτας, Ἀγλαΐην Εὐφροσύνην Θάλειαν, ἐκ δὲ Στυγὸς Περσεφόνην, ἐκ δὲ Μνημοσύνης μούσας, πρώτην μὲν Καλλιόπην, εἶτα Κλειὼ Μελπομένην Εὐτέρπην Ἐρατὼ Τερψιχόρην Οὐρανίαν Θάλειαν Πολυμνίαν. <...>
Θαλείας δὲ καὶ Ἀπόλλωνος ἐγένοντο Κορύβαντες[4]
En origen no tenia cap funció específica, però acabà inspirant la comèdia. Per això se la representa amb la careta pròpia d'aquestes representacions. Després va passar a inspirar també la poesia bucòlica o pastoral, per això porta a les mans un bastó de pastor. Porta al cap una corona d'heura, com a símbol d'immortalitat, entenent que la comèdia durarà sempre, i de lligam amb la natura, pels temes rurals de la poesia.
Segons una tradició (cf. el Pseudo-Apol·lodor, esmentat més amunt), va donar fills a Apol·lo, els coribants. Una versió de la llegenda de Dafnis, la presenta com a amant d'aquest heroi.[5]
Bibliografia
modifica- Apol·lodor d'Atenes (‘Pseudo-Apol·lodor’): Biblioteca. Introducció, text revisat, traducció i notes de Francesc J. Cuartero i Iborra. Volum I: Llibre I, 3:13. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2010. Pàgs. 97-99 i 103. ISBN 978-84-9859-153-8.
- Grimal, Pierre: Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 498. ISBN 978-84-96061-97-2.
- Hesíode: Hesiodi Theogonia opera et dies scutum. Edidit Friedrich Solmsen. Fragmenta selecta. Ediderunt R. Merkelbach et M.L. West. Oxonii: e typographeo Clarendoniano, 1970, pàg. 8.
- Horaci: Odes i Epodes II (Odes, llibres III-IV, Cant Secular, Epodes). Text revisat i traducció de Josep Vergés. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1981. Pàgs. 89-90. ISBN 84-7225-205-1.
- Ovidi: Tristes. Volum II i últim: Llibres III-V. Text establert per Miquel Dolç, traducció de Carme Boyé. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1966. Llibre IV:10,56 (pàg. 77) i llibre V:9,31 (pàgs. 102-103).
- Riber, Llorenç: Obres Completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1949. Pàgina. 277. La traducció de les Bucòliques d'en Virgili, pp. 245-307.
- Virgili: Bucòliques. Text revisat i traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1956. Pàg. 180.
- Walde, Christine: «Thaleia 1». Dins: Der Neue Pauly (DNP). Volum 12/1. Stuttgart: Metzler, 2002. Columna 236. ISBN 3-476-01482-7.
Referències
modifica- ↑ En Francesc J. Cuartero i Iborra 2010, pàg. 99, comenta: «Els noms de les Muses remeten a diferents aspectes i propietats del cant: la bella veu (Cal·líope), la fama (Clio), el cant al so de la cítara (Melpòmene), el delit (Euterpe), i l'anhel del cant (Èrato), el plaer de la dansa (Terpsícore), el cel, sojorn dels déus (Urània), la festa (Talia), la glorificació dels déus (Polímnia)».
- ↑ Thălīă -ae: Cf. el vers d'en Virgili: [Prima Syracosio dignata est ludere uersu, ǁ ] Nōstră nĕc ērŭbŭīt sīluās hăbĭtārĕ Tălīă ‘Fou en vers siracusà que la nostra Talia va considerar jugar primer i no es va posar vermella d'habitar els boscos’ (traducció pròpia), o la traducció d'en Llorenç Riber: ‘La primera qui en vers de Siracusa ǁ se dignà versejar, fou ma Talia; ǁ ni hagué vergonya d'habitar les selves.’. La traducció d'en Miquel Dolç fa: «De bell principi s'ha dignat a entretenir-se amb el vers siracusà i no s'ha enrogit d'habitar les boscúries la nostra Talia». Ègloga VI, vers 2.
També n'Horaci, Odes IV 6:25: Dōctŏr Ārgīuae (ɔ: argutae) fĭdĭcēn Thălīae, ǁ [Phoebe, qui Xanto lauis amne crines, ǁ Dauniae defende decus Camenae ǁ Leuis Agyieu!] ‘Tu, que ensenyares l'art de tocar la lira a Talia, la musa de veu sonora, Febus, tu, que et rentes la cabellera en el corrent del Xantos, protegeix la glòria de la Camena de Dàunia, oh imberbe Agieu!’. (Trad. de Josep Vergés 1981, pàg. 89).
Ovidi, Tristes, llibre IV:10,56: [utque ego maiores, sic me coluere minores, ǁ] nōtăquĕ nōn tārdē fāctă Thălīă měa ēst ‘i així com jo he reverenciat els poetes més vells, així jo he estat reverenciat pels més joves, perquè la meva Talia no havia estat lenta a fer-se un nom’; en la traducció de la Carme Boyé: «i, com jo honorava els més grans, així m'honoraven els més joves; la meva musa tràgica no tardà a ésser coneguda». Llibre V:9,31: [utque canem pauidae nactum uestigia ceruae ǁ latrantem frustra copula dura tenet, ǁ utque fores nondum reserati carceris acer ǁ nun pede, nunc ipsa fronte lacessit equus, ǁ] sīc mĕă lēgĕ dătā uīncta ātque īnclūsă Thălīă [ǁ per titulum uetiti nominis ire cupit] ‘Com el gos que, havent trobat el rastre de l'espantadissa cérvola, lladra debades, retingut pel lligam que no cedeix, o com el cavall impacient colpeja les portes encara no obertes del seu clos, ara amb les potes, ara fins amb el cap, així la meva Talia, lligada i tancada per la llei que li ha estat imposada, es deleix per avançar enmig dels honors d'un nom prohibit’, pàgs. 102-103 (Trad. de Carme Boyé). - ↑ Hesíode Teogonia, versos 76-80. «Això és el que cantaven les Muses que habiten els estatges olímpics, les nou filles nascudes del gran Zeus: Clío, Euterpe, Talia, Melpòmene, Terpsícore, Èrato, Polímnia, Urània i Cal·líope. Aquesta és la més important de totes elles, perquè atèn reis augustos (honorables)». Cf. el vers 181 del llibre VII de l'Odissea: ὅς θ᾿ ἱκέτῃσιν ἅμ᾿ αἰδοίοισιν ὀπηδεῖ.
- ↑ Traducció de Francesc J. Cuartero i Iborra: [1] 13 Zeus pren Hera per muller i engendra Hebe, Ilitia i Ares, però s'uneix a moltes dones, tant mortals com immortals. De Temis, filla d'Úranos, té filles, les Hores, Irene, Eunòmia, Dice, i les Moires, Cloto, Làquesis, Àtropos; de Dione, Afrodita; d'Eurínome, filla d'Ocèan, les Càrites. Aglaia (Aglàïe), Eufròsine, Talia; d'Estix, Persèfone; de Mnemòsine, les Muses: Cal·líope la primera, tot seguit Clio, Melpòmene, Euterpe, Èrato, Terpsícore, Urània, Talia, Polímnia. <...> [p. 103] De Talia i d'Apol·lo nasqueren els Coribants
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 498. ISBN 9788496061972.
