Usuari:Marcosgp19/Monasterio en España

El Real Monestir de Sant Lorenzo de l'Escorial. Manat construir per Felipe II d'Espanya per commemorar la victòria en la batalla de Sant Quintín que va anar el dia 10 d'agost dia de Sant Lorenzo màrtir. El monestir se li va dedicar a aquest sant i la seva planta posseeix la forma de l'atribut del sant, la graella. És el monestir més gran i important d'Espanya i posseïa també les funcions de palau i temple.

Els monestirs a Espanya constitueixen un ric patrimoni històric, artístic i cultural d'aquest país. Són testimoniatge de la seva pròpia història religiosa i de la història polític-militar tant en l'Edat Mitjana com en temps anteriors, amb l'arribada i assentament dels visigots. Els monestirs van tenir un paper important en la repoblació duta a terme pels diferents reis i comtes cristians després de l'avanç de la Reconquesta i la consegüent reculada dels musulmans cap al sud de la península.

La seva presència en la península data dels primers segles del cristianisme, quan la primitiva vida eremítica va donar lloc a la formació de comunitats religioses i a la construcció de petits monestirs hispans als segles vi i vii. Durant la repoblació, molts d'aquests edificis van evolucionar, o fins i tot van ser aixecats de nova planta, cap a un estil que tradicionalment ve cridant-se mossàrab.

La segona fase es va desenvolupar amb l'arribada dels benedictinos de Cluny, ja en època de la Reconquesta i a partir d'aquest moment van ser evolucionant o canviant, d'acord amb les noves ordres: císter, ordres militars, premostratenses, cartujos, jerónimos, agustinos, camaldulenses i mendicantes. Al segle XVII va tenir lloc una eclosió de convents situats o molt a prop o dins de la ciutat.

Des de l'actual Catalunya fins a Galícia van ser apareixent conjunts monasteriales de diverses dimensions que es transformarien uns en edificis més importants i consistents i uns altres serien abandonats o destruïts. La major part dels monestirs a Espanya estan distribuïts en la meitat nord d'acord amb el discórrer històric de la zona en l'Edat Mitjana. Són molt menys nombrosos en el sud, Andalusia i Canàries.

La creació de monestirs durant l'Edat Mitjana va ser primordial des d'un punt de vista social i cultural així com per a la repoblació. Va suposar un gran avanç en l'agricultura i van sorgir poblaments en entorn dels grans edificis. També es van beneficiar l'art i la cultura.

Un altre factor important a tenir en compte per a la construcció de monestirs a Espanya va ser el camí de Sant Jaume, al llarg del com van ser sorgint aquestes institucions religioses que el seu principal objectiu va ser l'ajuda al pelegrí.

Característiques i evolució del monestir a Espanya

Cenotafio de Sant Millán. Segle XII.

La primera referència a un monestir a Espanya la fa Sant Agustín en 398 en una carta dirigida a l'abat del Monestir de Cabrera. En 410, el monjo Baquiario va utilitzar per primera vegada la paraula monestir en un text escrit a Hispània. Ell com a monjo i Egeria o Eteria com a monja (potser més pròpiament una verge consagrada) serien els primers monjos hispans de nom conegut.

Els primers monestirs van sorgir al segle iv i van ser humils edificacions aixecades a l'ombra de santuaris o d'enterraments de màrtirs locals molt volguts. Molts d'aquests monestirs eren trogloditas, doncs els ermitans o eremitas (els primers monjos) preferien viure en coves que habilitaven com a allotjament o oratorio. Tal és l'origen del monestir de Sant Millán de la Cogolla, que conserva tant les grutas on va habitar el sant Aemilianus o Millán com la que va servir de oratorio. En les coves de l'entorn habitaven els seus deixebles. La pràctica de viure l'allunyament del món en solitud va ser transformant-se per l'agrupació de monjos en cenobis, que encara que visquessin en comunitat, mantenien les seves pràctiques ascéticas, i la localització en un lloc despoblat (en desert).

L'èxit quantitatiu del monacato en l'època visigótica va portar a no pocs enfrontaments amb el clergat secular, i les seves disputes van arribar fins als Concilis de Toledo. Bona part d'això provenia dels avantatges socials i econòmiques que proporcionaven els privilegis de la vida monàstica. En alguns casos, com a la zona del Bierzo es van crear monestirs que acollien a famílies senceres com Compludo i el Monasterium Ruphianensi, que van ser fundacions de Fructuoso (i s'han arribat a cridar la Tebaida berciana), que tenien més aviat l'aspecte de veritables llogarets. En altres zones, com la Bètica, no va haver-hi monestirs mixts i es van separar per sexes. Algunes fonts també atribueixen als trets més extrems del moviment eremítico, sobretot en zones com Burgos, Àlaba i Logronyo, trets de protesta social, en paral·lelisme amb altres moviments religiosos com la herejía priscilianista, que va perviure en algunes zones (Galícia) fins al segle VI.

Ex-convent de Sant Agustín a Haro, convertit en hotel de luxe

Als segles següents van sorgir els monestirs hispans i els monestirs de repoblació, amb les seves característiques pròpies dins d'una necessitat i un art purament hispà. Amb el romànic i l'arribada dels monjos de Cluny (segle xi), de l'ordre de Sant Benito i observadors de la seva regla, el conjunt monàstic va prendre nova forma i es va fer molt més important i influent. Va aparèixer el claustre per antonomàsia i els edificis que es van aixecar van ser de grans proporcions. Molts d'aquests conjunts han arribat fins als nostres dies (any 2007) en millor o pitjor estat, encara que molts d'ells serveixin per a altres usos aliens al monacato. El paper polític dels cluniacenses i la seva vinculació amb les monarquies i les cases nobles va ser decisiu per a l'europeïtzació dels regnes cristians peninsulars i la conformació de la societat feudal. Quant al paper social i econòmic dels monestirs benedictinos, les interpretacions materialistes clàssiques -per les quals serien un senyor feudal més- estan sent matisades per la historiografia més recent, que estudia molts més aspectes, com la seva inclusió en xarxes clientelares més complexes i les seves funcions de tot tipus (ideològic, jurídic, institucional ...), amb ajuda de la metodologia de l'antropologia cultural i la microhistoria.

Després de l'impuls de Cluny van arribar els cistercencs amb noves fàbriques i les seves reformes, així com els cartujos, i al segle xiii els franciscans i dominicos, als quals s'afegirien els premostratenses i jesuïtes. De tots ells es conserven bastants mostres monacales. Durant els segles xvi i XVII van ser molt nombrosos els monestirs i convents femenins.

Monestir del Valle dels Caiguts.

Els últims monestirs fundats i construïts a Espanya van ser:

• Monestir de Santa María de Viaceli (Cóbreces, Cantàbria), impulsat i patrocinat pels germans Manuel i Antonio Bernaldo de Quirós i Pomar com a fundació cistercenca en 1909
• Monestir femení de Sant Lorenzo en Oñate, Guipúscoa, en 1928
• Monestir del Valle dels Caiguts (abadia de la Santa Creu del Valle dels Caiguts), 1940-1958, sota projecte de Pedro Muguruza i Diego Méndez.
• Casa d'Espiritualitat dels Pares Dominicos (Caleruega, Burgos), 1952.
• Monestir del Rotllo (o monestir de la Puríssima Concepció), a Salamanca 1961, l'autor de la qual va ser l'arquitecte Antonio Fernández Alba.
• Monestir de Santa María de les Escalonias (Hornachuelos, Còrdova), 1986

Fundacions

Sant Joan d'Ortega.

Al llarg de la història els monestirs van ser fundats principalment per reis, bisbes o nobles. Les raons de qualsevol d'ells per fundar un monestir podien ser el seu propi interès, amb la finalitat de reservar allí un enterrament, la qual cosa suposaria el rés perpetu dels monjos per la salvació de la seva ànima; o també per donar recer a una princesa vídua, soltera o bastarda, en el cas dels reis. De vegades el motiu de fundació o de protecció d'un determinat monestir es devia a raons polítiques o de guerra ja que molts d'ells es van situar en llocs fronterers de Castella amb León o amb Navarra, com va ser el cas del monestir de Matallana (a la província de Valladolid), situat a la frontera castellà-lleonesa, o el de Bujedo a la frontera castellà-navarresa. Els bisbes van tenir també gran interès en la construcció d'un monestir sobre el qual exercir la seva autoritat, especialment en el període feudal el que garantia territori i ingressos; la noblesa tenia un afany en la salvació de la seva ànima i la de la seva família, a més de demostrar la seva gran influència política i el seu gran poder en patrocinar una d'aquestes grans obres. Els vots monàstics (pobresa, castedat i obediència) feien particularment adequat la destinació monàstica dels fills segundones, amb independència de la sinceritat o no de la seva vocació, que d'aquesta manera no disputaven l'herència dels primogènits, mantenint indivisos els patrimonis (institució del mayorazgo). Aquesta estreta identificació entre clergat i noblesa, tots dos estaments privilegiats, va perviure com un fenomen de llarga durada durant tota l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna fins al final de l'Antic Règim.

Hi ha altres monestirs que van sorgint per si sols, a partir d'un oratorio al voltant del com es va formant una comunitat. És el cas del monestir de Sant Joan d'Ortega que a l'origen va ser un humil oratorio fundat per aquest sant per guardar les relíquies de Sant Nicolás de Bari i que l'arribada de més gents per cuidar el lloc va fer que es formés una comunitat amb la necessitat d'aixecar les dependències d'un monestir. O a partir de anacoretas, en alguns casos dúplices, que es deixaven guiar per alguna regla, com el Real Monestir de Santa María de Vallbona (Vallbona de les Monges); el monestir de Santo Domingo d'Ocaña (Toledo) del segle XVI té la particularitat d'haver estat fundat per un veí que volia tenir a prop als predicadores.

Hi ha fundacions recents (del segle XX) la destinació del qual està molt clar des de l'origen, com és el monestir o Casa d'espiritualitat dels Pares Dominicos de Caleruega (Burgos), de 1952, destinat per a convent-universitat-casa d'espiritualitat. En aquest camp de l'ensenyament es pot incloure també el monestir de La nostra Senyora dels Àngels de Palma de Mallorca, de 1914, concebut com a Seminari major, Casa Noviciado, Col·legi i Centre ecuménico que presten habitualment als Protestants Evangèlics Luteranos Alemanys.

Els primers monestirs hispans

Durant els segles vi i vii la cultura hispà visigoda es va manifestar en una riquesa monacal on àdhuc floria la tradició antiga i on els propis monjos hispans redactaven les regles de convivència monàstica. Sorgeixen en aquest període gran quantitat de monestirs.

En algunes fonts es considera al Monestir de Sant Victoriano de Asán (Sobrarbe, província d'Osca) com el primer monestir fundat a Espanya, encara que més probablement, donada l'existència de referències a monestirs anteriors, la qual cosa pugui dir-se amb més seguretat és que sigui la primera fundació a iniciativa real: la del rei visigot Gesaleico en el 506. Unes altres es van deure als suevos, a la zona nord-occidental, amb l'activitat de Sant Martín de Dumio, procedent de Panonia. Altres sants fundadors, com a Sant Donato, van venir d'Àfrica a Xàtiva. Sant Fructuoso de Braga, a principis del segle vii va fundar el monestir de Compludo i altres vint fundacions des de Galícia fins a la Bètica. Al mateix segle, Sant Leandro i el seu germà Sant Isidoro van compondre les seves pròpies regles monàstiques.

Morfològicament, en els monestirs hispans es distingeixen clarament dos conceptes:

• Clausura del conjunt, que és denominada amb el nom de claustra
• Dependències claustrals, denominades domus.

La claustra era un tancament exterior que aïllava i protegia l'edifici monacal, alguna cosa molt important per a la vida religiosa que es pretenia conrear. En un dels capítols de la regla de Sant Isidoro es diu:

Aconsella tan bon punt la ciutat quedi allunyada i que es respecti abans de res la clausura. Per a això suggereix construir un tancament o tàpia per a les dependències monàstiques i un altre que inclogui l'hort. Aquest primer tancament és l'anomenat claustral o claustra.

El segon concepte és el referit al domus, és a dir, el conjunt de cases que constitueixen el monestir. Dins del domus, els documents fan referència a dos llocs diferents: domus domorum, és a dir la casa per excel·lència, o sigui, l'església, i domus maior, que és el pavelló de monjos i que servia de dormitori i per a ús de la vida en comunitat. Segons els comentaris que es conserven, la domus maior havia de ser una dependència de gran qualitat arquitectònica i gran grandària, que solia situar-se al costat de l'església, a l'altura de l'atri.

En el conjunt del domus es trobaven també altres dependències necessàries com la cilla, la infermeria, la cel·la de càstig, el noviciado, la porteria, etc. El que segles més tard (amb l'ordre dels benedictinos) es dirà sala capitular, en aquests monestirs hispans rep el nom de sala de conferència. Es parla molt d'aquest espai i la seva utilitat en els documents però no se sap amb certesa on estava situada. Se sap que per a assumptes menors els monjos es reunien en el cor.

La documentació sobre els monestirs hispans és bastant abundant i descriptiva. No obstant això només algunes esglésies del conjunt monacal s'han conservat; la resta del recinte està perdut i les poques recerques arqueològiques que hi ha no donen resultats concloents.

Monestirs de repoblació

Són aquells monestirs que van sorgir a partir del segle x en terres de repoblació, la qual cosa havia estat fins al moment zones ermes, terra de ningú, llocs abandonats de la conca del Duero i terres del Bierzo, en León. Podia tractar-se d'edificis de nova planta o ben iglesitas anteriors mitjà derruïdes i descurades que els nous monjos transformaven i completaven amb les dependències monacales. Aquests nuclis despoblats no ho estaven en molts casos en un cent per cent sinó que de vegades es trobaven habitats per petits grups, pastors o agricultors, apegats a la seva terra.

Els monjos que van ser aixecant aquest tipus de monestir procedien tant del sud (sobretot de Còrdova, en un moment de persecucions als cristians en aquesta ciutat) com del nord, aportant els uns i els altres les influències del lloc de procedència, però sense oblidar les formes tradicionals hispà-godas. El patrimoni arquitectònic que va sobreviure gairebé dos segles malgrat l'abandó serà restaurat per aquestes gents repobladores. Les terres del Valle del Duero seran testimonis del ressorgir d'una arquitectura neovisigótica durant els segles x i xi, mentre que les terres catalanes entraran l'any 1000 en el primer romànic. Tal és el testimoniatge que donen les petites esglésies, única resta dels monestirs d'aquesta època que han arribat fins als nostres dies (any 2008).

Moltes d'aquestes construccions aprofitaran antigues edificacions religioses del període visigot i, també, mesquites, sobretot a Aragó primer i, més tard, Andalusia.

Elements constructius i ornamentals

Gairebé tots els edificis d'aquesta època tenen bastant en comú, així doncs es pot fer una descripció generalitzada dels elements de construcció i de l'ornamentació.

Materials emprats. Els principals són el mampuesto, la pedra i la fusta. Els murs s'aixequen o bé en maçoneria o bé en grans filades de carreus escairats. Això últim és propi dels llocs que tenen pedreres properes. On existeix la pissarra se sol emprar aquest material. En el treball en maçoneria, en molts casos es reforcen les cantonades i les obertures de les finestres amb grans carreus ben treballats.

Voltes, cobertes, arcs i columnes. La tendència i l'ideal dels constructors era cobrir tots els espais amb volta pétrea de canó, però no sempre es podia fer així, en uns casos pel costós de l'obra, en uns altres per dificultats tècniques. Molt pocs monuments van aconseguir cobrir totes les seves zones amb volta, sent el normal abovedar solament els absis i cobrir la resta de les naus amb armadura de fusta. No obstant això a les esglésies petites es procurava el abovedamiento encara que s'empressin materials pobres amb pedra de toba barrejada amb maó i maçoneria.

El perfil dels canons de les voltes es feia en arc de ferradura seguint la tradició de l'arquitectura asturiana (amb ascendència en l'art visigot) i en alguns casos seguint l'influx dels mossàrabs cordovesos. La gran influència sobre aquests edificis de l'art cordovès es manifesta en les voltes de nervis.

Detall de l'Església de Santiago de Peñalba. Exemple d'arcs mossàrabs i alfiz.

L'arc més emprat és el de ferradura que conviu amb el de mig punt. L'arc de ferradura mossàrab es diferencia de l'asturià i de l'islàmic a ser més peraltat (es tanca a ²/³ del radi). De vegades aquest peralt varia en un mateix edifici, com ocorre en San Miguel d'Escalada.

Les columnes són sempre aprofitades d'altres edificis, generalment romans. El seu descobriment per part dels constructors, apropiació i implico suposa un fet usual i de gran conveniència. De vegades procedeixen de llocs molt allunyats de la seva destinació final. Molts dels capitells són també reutilitzats; els elaborats expressament per a l'edifici segueixen una tradició coríntia amb la característica del dibuix trenat del collarí (com el sogueado asturià).

Quant a l'escultura ornamental, no va aconseguir un gran desenvolupament. Els ràfecs, molt volats, estaven copiosament adornats, així com les obertures de les finestres que s'omplien amb belles gelosies de pedra. Moltes vegades les portes i finestres estaven emmarcades amb alfiz. No obstant això són molt nombrosos els epígrafs a manera de decoració paramental; els hi ha de tot tipus; funeraris, de consagració, fundacionals, etc. Estan escrits amb bona cal·ligrafia i sobre una base de bon material, generalment marbre.

La pintura

La pintura constituïa sempre l'acabat de l'edifici. Una església no es considerava conclosa si no s'havien pintat els seus murs tant a l'interior com en l'exterior. Pocs rastres de pintura s'han mantingut a través dels segles ja que, d'una banda és l'element decoratiu que menys resisteix el pas del temps i per un altre, els arquitectes restauradores del segle xix van posar de moda el rentat de cara, respectant tan sols en alguns casos la poca pintura mural historiada. Si els exteriors estaven arrebossats eren raspats fins a fer aparèixer la pedra o el maó o la maçoneria. Aquesta moda va continuar al llarg del segle XX i continua al segle XXI .

Els edificis es cobrien doncs amb una determinada tonalitat i després es donaven colors diversos sobre els diferents detalls (arcs, motllures, capitells, impostes). Se sap que l'Església de Santiago de Peñalba va tenir un sòcol pintat de color vermell, de 73 cm d'altura, tant en l'exterior com a l'interior.

Disposició geogràfica d'alguns dels monestirs de repoblació

Plànol de Sant Cebrián de Mazote.

• Monestir de San Miguel d'Escalada, a la província de León, fundat per l'abat Alfonso que va arribar de Còrdova; existia en temps d'Alfonso III un antic temple dedicat a San Miguel. El monestir va ser consagrat en el 913 pel bisbe Genadio de Astorga.
• Monestir de Sant Cebrián de Mazote, en la localitat val·lisoletana de Sant Cebrián de Mazote, fundat en temps de Ordoño II per uns monjos vinguts de Còrdova.
• Monestir de Sant Román de Hornija. Se sap pels documents que Chindasvinto va morir en 653 i va ser sepultat en un monestir que ja existia en aquest lloc. Al segle XII ja era un priorat del monestir de Sant Pere de Muntanyes a la comarca del Bierzo (León).

Cluny a Espanya

Portada de l'església de Santa María de Piasca (Cantàbria), un dels priorats més importants al servei del monestir cluniacense de Sahagún.

A Catalunya l'abat Oliba va tenir gran relació amb l'abadia de Cluny, però no va passar de ser una relació de tipus espiritual sense que hi hagués vincles jurídics de cap classe. Per mediació d'aquest abat, el rei Sancho III de Navarra va establir relacions amb l'abat Sant Odilon de Cluny i una de les conseqüències immediates va ser posar al capdavant del monestir de Sant Joan de la Penya a un abat procedent de Cluny l'any 1028. A partir d'aquest fet, la influència cluniacense es va estendre pels monestirs que estaven en els dominis de Sancho III. El vincle espiritual i la relació amb l'abadia de Cluny continua amb els descendents de Sancho III fins a arribar al regnat del rei Alfonso VI amb qui la relació passa de ser purament espiritual i de simpatia a tenir també forts vincles econòmics i una gran influència política i religiosa. El monestir de Sahagún en León va ser de gran importància i autoritat, el major propagador de l'observança cluniacense en la península. Alfonso VI ho va convertir en centre de Cluny en la penùinsula i es va fer el seu protector. Es va dir “La Cluny espanyola”, sent l'abadia més poderosa dels regnes de León i Castella, de la qual depenien prop de 100 monestirs. Va ser propietària de terres que anaven des del mar Cantàbric fins al riu Duero. Quant al seu aspecte cultural, va anar el centre més important del que avui és Espanya durant els segles xi i xii.

El Císter a Espanya

Monestir de Moreruela.

Claustre de les Vagues Reals de Burgos.

El Monestir de Santa María la Real de Fitero va ser el primer enclavament cistercenc al territori de la Península Ibèrica, fundat en 1140 per Raimundo de Fitero (també fundador de l'Ordre de Calatrava en el 1158) durant el regnat d'Alfonso VII, seguit pel de Santa María de Sobrat, 1142, (en Sobrat dues Monxes, La Corunya) i pel monestir de Poblet (1150) en terres catalanes, patrocinat pel comte Ramón Berenguer IV de Barcelona i que va formar part del gran grup d'abadies cistercenques constituït per Claraval (a la vall de Absinthe, França), la Gran Selva (a Llenguadoc), Fontfreda (prop de Narbona) i Poblet. El primer monestir femení va ser el de Santa María de la Caritat de Tulebras (Navarra). Des d'aquest monestir van partir les monges fundadores dels monestirs de Perales (Palència), de Gradefes, de Canyes (La Rioja), Trasobares a Saragossa, Vallbona a Lleida i Les Vagues a Burgos. Els monestirs cistercencs, tant femenins com a masculins, es van multiplicar al llarg de tota la geografia de la península.

Monestirs de les ordres mendicantes

Les ordres mendicantes (també cridades de predicadores) són les noves ordres que van sorgir en les albors del segle xiii amb el nom de dominicos i franciscans. Van sorgir com a resposta espiritual i necessària en un moment en què de nou les ordres monacales havien relaxat les normes i el comportament. Aportaven com a novetat la seva manera d'actuació fonamentat en l'acció directa cap als fidels i el sistema d'organització que es basava en divisió per províncies.

Els convents o monestirs d'aquests monjos van estar sempre molt propers de la ciutat o dins d'ella. També en els camins (especialment en el camí de Sant Jaume) on oferien assistència i caritat als viatgers.

El complex d'edificis monàstics va a l'una amb el model de monestir ja usual, no obstant això ofereix en la majoria dels casos certes diferències d'acord amb les necessitats i el treball d'aquests monjos. Moltes de les fundacions es van fer aprofitant donacions de cases que s'adaptaven més o menys per a la vida en comunitat. Les esglésies es van fer de nova planta (o en alguns casos ampliant alguna ermita o humilladero ja existents), amb característiques pròpies. Una de les majors exigències a l'hora de construir era l'acústica, doncs els sermons i pláticas amb els fidels eren pràctica habitual. Gairebé sempre l'església es dividia en dues parts, una pel vulgo i una altra per a la clausura de monjos. Aquestes esglésies no van aportar un estil propi sinó que es van adaptar a la moda del moment i a les necessitats geogràfiques. Una altra de les característiques era el reduït nombre de capelles en la capçalera, en contrast amb les esglésies del Císter. Això és a causa que la normativa no obligava a dir missa diària a cada monjo, sinó tot el contrari. Francisco d'Assís diu en el Capítol General:

Quant a la construcció es caracteritza pels materials pobres, façana severa sense amb prou feines escultures; l'absis sol ser poligonal i en ell s'obren llargs finestrals. Es van adaptar i van assimilar les tècniques i tradicions constructives del lloc on s'estableix la nova fundació; per això les esglésies poden variar depenent de la zona geogràfica. A Espanya es van donar dos models: edificis amb planta de creu llatina i edificis d'una sola nau amb capelles entre contraforts.

A Navarra va haver-hi una gran proliferació de convents mendicantes durant la monarquia de Champagne, sobretot amb Teobaldo II que es va definir com a protector i principal patró. A Castella i Lleó es van fer molts convents però la major part van arribar al segle XXI molt deteriorats.

Monestirs dúplices

Els monestirs dúplices eren aquells constituïts conjuntament per comunitats femenines i masculines; en l'Alta Edat Mitjana van aconseguir una gran importància. Aquests monestirs tenien el seu origen a les cases familiars convertides en cenobis quan famílies senceres decidien acollir-se a regles religioses i formar una comunitat monacal els membres de la qual passaven la resta dels seus dies sense sortir de les cases. Va ser una espècie de moda exaltada i amb el temps es van arribar a cometre tals mancades i excessos que en múltiples ocasions van rebre advertiments i regañinas serioses per part de les autoritats religioses. Fins i tot es va arribar a redactar un text anomenat Regula Communis especialment estudiat per a aquest tipus de monestirs. Aquesta regla reformadora va deixar també molt clar l'aspecte arquitectònic que havien de tenir: tots els espais havien de ser dobles perquè la comunitat femenina estigués separada de la masculina; només podien compartir la sala capitular, però així i tot havien d'ocupar espais separats. Quant als dormitoris, no només s'ordenava que estiguessin separats sinó bé lluny els uns dels altres.

En un moment donat aquests monestirs van arribar a estar oficialment suprimits, però així i tot, al segle XII, les anomenades monges tuquinegras convivien en els seus monestirs amb un gran nombre de monjos homes que se suposava les protegien i que eren coneguts amb el nom de militis. No es conserven els edificis d'aquests monestirs però sí algunes de les seves esglésies.

Monestirs de l'ordres militars

Castillo-convent de Calatrava la Nova.

Les Ordres Militars van edificar els seus propis monestirs que els van servir alhora com a fortalesa de defensa. Seguien una regla monacal i les dependències de la casa eren com les dels altres monestirs. Una bona referència d'aquest tipus de monestir està en el de Calatrava la Nova, seu de l'Ordre de Calatrava fundada per l'abat de Fitero anomenat Raimundo, a instàncies del rei Sancho III de Castella, per protegir la zona recuperada als musulmans. Algunes Ordres com la de Santiago, Tremp i Sant Sepulcre van dedicar gran part de la seva obstinació a protegir i cuidar als pelegrins del Camí de Santiago.

El Monestir de Uclés (actual província de Conca) va ser des de 1174 la casa central de l'Ordre de Santiago.

El Castell de Montesa (actual província de València) el va ser de l'aragonesa Ordre de Montesa.

La Conventual de Sant Benito d'Alcántara ho va anar de l'Ordre d'Alcántara.

El Castell de Ponferrada de l'Ordre del Tremp.

El monestir en el camí de Sant Jaume

Al llarg de tot el camí de Sant Jaume van ser sorgint bastants monestirs, alguns desapareguts del tot. El més característic per a la cura dels pelegrins van ser els hospitals o hospederías regits per una petita comunitat de monjos pertanyents a diferents ordres però molts dels monestirs d'aquesta ruta tenien adjunts els seus propis hospitals també. Heus aquí una relació dels monestirs més importants d'aquesta ruta:

A Osca

• Sant Joan de la Penya. Panteó de reis aragonesos i navarresos.

A Navarra

Pòrtic del monestir de Leyre

• Monestir de Leyre, benedictino, focus impulsor de la Reconquesta i refugi de reis i bisbes navarresos. Té una Hospedería adjunta per als pelegrins.
• Convent de Santo Domingo (Estella), fundació de Teobaldo II de Navarra en 1259.
• Monestir de La nostra Senyora la Real de Irache, que no està en la mateixa ruta del Camí sinó en una desviació des de Ayegui. És un dels monestirs benedictinos navarresos més antic; el seu origen pot ser visigot. Va ser un Hospital fundat per García Sánchez III el de Nájera, en 1051. En l'actualitat (any 2007) ho regenten els Pares Escolapis.

A La Rioja

• Convent de Sant Antón en Navarrete del que només queden ruïnes. Està als afores com correspon a aquestes institucions.
• Monestir de Santa María la Real de Nájera, fundat per García Sánchez III de Pamplona, juntament amb un hospital de pelegrins. Alfonso VI va incorporar el monestir a Cluny en 1079, per promocionar la peregrinació; va ser en contra del bisbe de Nájera que des de llavors va traslladar la seu a Calahorra en senyal de protesta. Aquest monestir és panteó dels reis de Navarra. Des de 1895 està regentat per pares franciscans.
• Monestir de Canyes (pàtria de Santo Domingo de Sitges). Abadia cistercenca femenina fundada en 1170.

A Burgos

• Monestir de Sant Félix d'Oca en el pujol de Sant Feliços l'origen dels quals data del segle IX. En 1049 va ser annexionat a Sant Millán de la Cogolla. Segons la tradició en aquest monestir va ser enterrat Diego Porcelos, el fundador de la ciutat de Burgos. Del conjunt monacal solament queden unes ruïnes de l'absis de l'església.
• Monestir de Sant Joan d'Ortega. Sant Joan d'Ortega va fundar aquest recinte més com a Hospital de pelegrins que com a monestir. En 1170 Alfonso VIII va cedir aquest centre benèfic a la jurisdicció de Burgos i més tard en 1432 l'Església de Burgos va posar al capdavant a l'Ordre de Sant Jerónimo.
• Monestir de Sant Joan Evangelista, extramurs de Burgos, anterior conjunt hospitalari que Alfonso VI va posar en 1091 sota la protecció de l'abadia benedictina de Chaise-Dieu en el Haute-Loire, amb Sant Lesmes com prior. Del monestir es conserven íntegres algunes dependències (la sala capitular i el claustre), mentre que de l'església conventual es manté només la façana.

Monestir de les Vagues Reals de Burgos

• Monestir de les Vagues, que dirigien l'Hospital del Rei fundat per Alfonso VI per als pelegrins.
• Monestir benedictino dependent de Rocamador amb donacions i privilegis d'Alfonso XI de Castella. Va ser fundat per facilitar als pelegrins el difícil pas des de Fogons del Camí a Castrojeriz.
• Convent de Sant Antón de Castrojeriz. Monestir fundat per Alfonso VII de León en 1146 per a l'ordre dels antonianos d'origen francès. Són ruïnes del segle XIV amb la particularitat que la carretera passa per sota d'un arc gòtic quedant a l'esquerra la gran portada.
• Monestir cistercenc que va sorgir en Castrojeriz al costat de l'Hospital de pelegrins fundat pel comte Nuño Pérez de Lara i la seva esposa Teresa. Es trobava al costat del pont Fitero (pons Fiteria), sobre el riu Pisuerga.

A Palència

• Monestir benedictino, fundació de la reina donya Major en 1035 en la localitat de Frómista, del com solament queda l'església de Sant Martín (bon exemple del romànic del segle xii).
• Monestir de Santa Clara (Carrión dels Comtes), fundat al segle xiii.
• Abadia de Santa María de Benevívere, segle XII, en Benevívere. Només queden ruïnes.
• Monestir de Sant Zoilo, creuant el riu Carrión des de Carrión dels Comtes; gran centre de refugi per a pelegrins: allí estan els sepulcres dels Infants de Carrión.
• Monestir de Santa María de les Tendes, segle xi, pertanyent a l'ordre de Santiago, en la localitat de Tendes. Queden vestigis de l'església. Amb les restes del monestir es va aixecar l'actual caseriu.

En León

• Monestir de Sant Benito el Real de Sahagún, cluniacense els monjos del qual van arribar en 1080. Va ser la principal abadia de tot el territori peninsular. Va arribar a tenir 60 llits per a pelegrins al seu propi Hospital.
• Monestir de Sant Agustín en Mansilla de les Mules, desaparegut; el seu únic vestigi és l'Arc de Sant Agustín prop del carrer de Pelegrins.

A Lugo

• Monestir de Samos, benedictino, amb refugi propi per a pelegrins de nissaga. El vulgo era allotjat en cases aparti dependents d'aquesta abadia.
• Monestir de la Magdalena, en Sarria, fundació de dos clergues italians de l'ordre de Sant Agustín. En l'actualitat (any 2007) està a càrrec de pares Mercedarios que són acollidors tradicionals de pelegrins. El seu hospital adjunt va tenir fama com a fita jacobeo de socors als pelegrins.
• Monestir de Santa María de Loio, en el petit nucli de Lugo de Loio. D'origen eremita, va ser restaurat al segle ix pel monjo Quintilla. Va ser el bressol dels Cavallers de Santiago cap a 1170. Gairebé no queden vestigis del seu primitiu emplaçament.
• Monestir de Villar de Dónes, passat el lloc anomenat Ligonde; és necessari desviar-se del Camí per arribar aquí. A l'origen va ser un petit cenobi de dones de la família d'Arias de Monterroso i en 1184 va pertànyer a l'Ordre de Santiago. En l'actualitat (any 2007) solament queda en peus l'església romànica que conserva pintures del segle xiv.

A La Corunya

• Monestir de Sant Martín Pinario, a Santiago de Compostel·la; antic monestir benedictino, actual Seminari Major.
• Monestir de Caaveiro, en les Garrotxes del Eume.
• Monestir de Sancti Spiritus (Melide) situat a l'entrada de Melide enfront de l'Hospital. Només queda l'església romànica de Santa María, segle xii, actual parròquia.
• Convent de Agustinos (Arzúa) amb el seu propi hospital, en la localitat de Arzúa; es conserva la seva església de la Magdalena i part de la fàbrica de l'hospital.

Palacios en els monestirs

El palau real dins d'aquesta institució és una de les característiques del monestir espanyol.

Entrada al real monestir-palau en Tordesillas; al fons la façana del Palau Real de Pedro I el Cruel.

De vegades els palaus ja construïts es convertien en monestirs per voluntat real. Tal és el cas de Tordesillas, Miraflores i el Paular. En altres exemples ocorre que el monestir ofereix una residència palatina al rei o a la noblesa en els temps en què es veuen obligats a viatjar per assumptes referents a la pròpia Reconquesta o pel fet concret de la itinerància de les corts castellanes i aragoneses. En alguns monestirs aquesta residència palatina s'arriba a fer estable, per la qual cosa es construeix una nova edificació dins del recinte, com ocorre en els monestirs de Poblet, Carracedo o Yuste. El monestir de l'Escorial va ser concebut des del principi amb una arquitectura determinada per acollir als monjos i al rei i la seva cort.

Monestirs com a panteó real o de noblesa

Molts monestirs espanyols van ser erigits des del principi amb el propòsit d'albergar els enterraments de famílies reals o de cavallers de la noblesa. A aquest efecte, els promotors van fer grans donacions de terres, diners i homes. Cal tenir en compte que durant l'Edat Mitjana i el Renaixement es considerava de vital importància que els monjos mantinguessin en les seves oracions la memòria dels difunts enterrats prop d'ells (a les esglésies, claustres, panteons); i no només es considerava això important per a la salvació de les ànimes sinó com vanitas perpètua i recordatori a les generacions futures de l'importants que ells van ser. Entre els grans monestirs considerats com a panteons reals o de noblesa es distingeixen:

• Sant Joan de la Penya i Sant Pere el Vell d'Osca, on estan enterrats els reis d'Aragó fins a la unió amb Catalunya. En el primer hi ha també reis del regne de Pamplona, de quan el territori era navarrès.
• Santes Creus i Poblet, reis de la Corona d'Aragó.
• Ripoll, amb els comtes de Barcelona abans de la seva unió amb Aragó.
• Nájera i Leyre, monestirs triats per les dinasties de Navarra.

Panteó Real de Sant Isidoro de León.

• Sant Isidoro de León, on estan enterrats molts dels reis de León.
• San Salvador de Oña (Burgos), convertit en panteó comtal i regi en la segona meitat del segle xii.
• Les Vagues Reals de Burgos, lloc triat pels monarques castellans.
• Cartoixa de Miraflores a Burgos, on va triar el seu enterrament Juan II de Castella i on es va enterrar també a la seva segona dona i al seu fill Alfonso.
• Les Salesas de Madrid, on jeu Fernando VI (el seu fundador) juntament amb la seva esposa Bàrbara de Bragança.
• L'Escorial, considerat com a prototip en el seu aspecte funerari, encara que és el més modern de tots. Allí es troben els panteons de les famílies reals dels Àustrias i els Borbó.
• Sant Román de Hornija, a Valladolid, l'origen del qual va ser un cenobi visigot fundat per Chindasvinto per al seu propi enterrament i el de la seva esposa Reciberga (o Reciwerga).

Entre els monestirs amb panteons o enterraments familiars de la noblesa, cal distingir:

• Monestir de Loeches amb l'enterrament del comte-duc d'Olivares i els seus descendents els ducs d'Alba. Es tracta d'una capella lateral.
• Sant Francisco de Guadalajara, amb els ducs del Infantado que construeixen una cripta.
• Sant Jerónimo de Granada, el fundador del qual, el Gran Capità, va voler enterrar-se allí.
• Sant Jerónimo de Cotalba a Alfauir, (València), on estan enterrats els Infants Don Joan i Donya Blanca d'Aragó.
• Monestir del Parral a Segòvia, que manté la tomba del marquès de Villena.
• Monestir de Santa Paula de Sevilla, amb els marquesos de Montemayor.
• Monestir de Santa María la Real de Nájera, que té un important panteó de Cavallers.
• Monestir de Porta Coeli a Valladolid, amb l'enterrament del seu promotor i benefactor Rodrigo Calderón, valgut del duc de Lerma.
• Monestir de Sant Pere de Cardeña, on va ser enterrat El Cid, la família del qual estava especialment vinculada a ell (la seva dona i filles es van refugiar en ell durant el seu desterrament). En la guerra d'Independència va ser saquejat per l'exèrcit francès i la seva tomba profanada.

Monestirs (o convents) com a centre d'ensenyament

Aquests monestirs tenen la seva principal activitat en l'ensenyament i educació d'escolars, del que s'ocupa la pròpia comunitat. Les dependències i la manera de vida religiós no es diferencien dels altres monestirs; només són diferents les seves hores de treball doncs en lloc de conrear la terra, la seva labora va canalitzat a la instrucció i educació. Exemples d'aquest tipus de monestir són el convent de Santo Domingo com a Universitat d'Oriola (conegut com a Col·legi de Santo Domingo) i el convent de Sant Esteban de Múrcia.

Les grans universitats (Universitat de Salamanca, Universitat de Valladolid i Universitat d'Alcalá) van estar estretament vinculades al clergat regular, a través de les ordres religioses que controlaven els seus Col·legis, sobretot dominicos i agustinos, als quals es van afegir els jesuïtes des del segle XVI. A les ciutats universitàries va haver-hi importants fundacions monàstiques o conventuales, com el dominico Convent de Sant Esteban de Salamanca.

Monestir o convent urbà

En general es denomina convent a aquells monestirs que se situen dins del casc urbà i que a més solen pertànyer a les anomenades Ordres Mendicantes; però no ha de prendre's com una regla general doncs de vegades aquests convents no s'edifiquen dins sinó fora de la ciutat, encara que per descomptat en llocs propers i mai en plena Naturalesa i allunyats de les urbs com ho van venir fent els benedictinos i cistercencs, fins i tot els petits eremitorios.

Encara que en l'essencial no es distancien dels monestirs tradicionals, tenen les seves pròpies característiques arquitectòniques. Els edificis no estan en la majoria dels casos envoltats per una muralla o a prop que els aïlli, sent les úniques tàpies les que s'aixequen per al jardí o horta. Les finestres treuen el cap als carrers de la ciutat pel que és necessari protegir la clausura amb un tancament de gelosies. Els ciutadans tenen accés directe a l'edifici de l'església i solament dins d'ella es fa un apartat de clausura per als religiosos (monjos o monges). Dins de l'església, el púlpit arriba a ser un element molt important posat que aquestes congregacions tenen com a principal meta instruir i parlar directament amb els fidels.

Torn de les Descalces Reals de Valladolid

En els convents femenins hi ha altres elements que els caracteritzen, com l'existència d'un torn, únic element de contacte amb l'exterior des de la porteria, i el fet de construir a l'església (de vegades) un cor alt i un cor baix als peus, o un cor baix en el lateral del presbiteri, amb comulgatorio proveït de reixa.

La major quantitat d'aquest tipus de convents urbans va proliferar durant els segles XVI i XVII en tot el territori espanyol.

Decadència i esdeveniments esdevinguts en els monestirs espanyols

Torrassa del Monestir de Sant Román de Entrepeñas, l'única cosa que queda en peus després de la Desamortització de Mendizábal.

Molts dels cenobis hispans van ser abandonats, oblidats i perduts, alguns fins i tot en la memòria històrica. Els monestirs medievals es van ser mantenint, encara que alguns van sofrir espolis i incendis, recuperant-se d'aquestes pèrdues amb noves reconstruccions.

El segle xix va ser decisiu per a la conservació d'aquests edificis monacales. La Guerra de la Independència Espanyola va aportar gran nombre de calamitats, sent triats aquests llocs per a aquarterament i aprovisionament de tropes franceses i en alguns casos les esglésies van ser convertides en caballerizas o cuines. Es va fer foc per escalfar-se i cuinar, amb les subsegüents conseqüències. Molts dels sarcòfags van ser profanats a la recerca de possibles tresors o pel sol plaure de destruir, a part de l'espoli i robatori d'obres d'art que comporta l'ambient especial d'una guerra. En alguns casos, la destrucció va ser planificada conscientment amb una fi de transformació social: tal va ser el cas de la demolició de convents a Madrid o el convent de Sant Francisco (Valladolid).

Ruïnes del Monestir de Sant Pere de Arlanza.

Després d'uns anys de pau, restauració d'edificis i recuperació d'obres escampades, els monestirs es van veure de nou embolicats en els avatars de les Guerres Carlistes, per la identificació entre el bàndol carlista i el clergat, entre els quals va destacar la crema de convents de 1835, que va incloure una matança de frares. Finalment, en aquest mateix segle, les diferents desamortitzacions van acabar amb el patrimoni de la majoria dels monestirs medievals. Moltes de les seves esglésies es van salvar perquè van passar a ser parròquies que van prendre una nova vida. En alguns casos, diferents institucions provincials o particulars van sortir al pas ideant museus on poder guardar les peces artístiques rescatades, fins i tot parts de la seva arquitectura. Les ruïnes monàstiques van passar a convertir-se en un tòpic del romanticisme, i poetes i músics buscaven inspiració en elles. Són destacables les estades de Fryderyk Chopin i George Sand en la secularizada Cartoixa de Valldemosa (Mallorca) i dels germans Gustavo Adolfo Bécquer i Valeriano Domínguez Bécquer en el cistercenc Monestir de Veruela (Saragossa).

A l'última cambra del segle xix, amb la Restauració, es va produir un clima polític més favorable a la fundació de noves ordres religioses i la restauració de les antigues, i alguns monestirs van poder reavivar la vida monacal.

En el primer terç del segle XX, crespat l'ambient polític i social per conjuntures crítiques, va sortir de nou a la llum l'anticlericalisme espanyol en moments com la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909. En 1910 es va promulgar la Llei del cadenat que impedia l'establiment de noves congregacions religioses. En 1931, poc després de proclamar-se la Segona República Espanyola va tenir lloc una nova crema de convents; encara que molt més greus van ser les destruccions durant la Guerra Civil Espanyola, amb milers de víctimes entre el clergat.

A l'última cambra del segle XX, tant l'Estat Español com a estaments particulars (Caixes d'Estalvi, Associacions, Patronats, etc.) van prendre consciència del gran patrimoni monacal ruïnós que es perdia, grans edificis abandonats o mal cures però que àdhuc mantenien en peus parteix de la seva arquitectura i va començar l'afany per atorgar-los un sentit i una utilitat, com a rehabilitació per a museus, cases de cultura, escoles de capatassos o de granges, etc.

El conjunt arquitectònic dels monestirs espanyols

El monestir i les seves dependències va acabar de consolidar-se amb l'ordre benedictina de Cluny en època del romànic, en l'Alta Edat Mitjana. Els monjos de Cluny es van estendre per tota Europa fundant els monestirs l'estructura arquitectònica dels quals seria d'ara endavant l'exemple a seguir, amb petites variants en algunes ordres monacales. D'una manera general i tenint sempre en compte les possibles diferències, es poden descriure succintament les parts del complex monàstic espanyol.

Signes externs dels edificis

En molts monestirs o convents sol ser habitual la construcció de creuers o de petites ermites que servien com humilladero, situades en la gran extensió de l'horta. També ho és la construcció de fonts i del pou que se sol obrir al centre o en un lateral del pati.

En els murs apareix repetidament la imatge del sant patró de l'ordre corresponent o la advocación titular de l'església. De vegades es manté la advocación original de la fundació del monestir i altres vegades es canvia en rebre les relíquies d'algun sant local o forà.

Com a decoració escultòrica abunden els escuts entre els quals es troben els de l'ordre monacal que correspongui, els de els reis o nobles fundadors o patrocinadors, els episcopals (quan pertoca) i l'armes de la ciutat. També és freqüent veure figures representant al fundador.

Un complement important és la torre o la simple espadanya les campanes de la qual fan les vegades de rellotge municipal. El llenguatge de les campanes va ser molt important durant l'Edat Mitjana i Renaixement doncs a més de representar el temps era el pregoner que anunciava els esdeveniments.

L'església

Les esglésies dels monestirs presenten alguns trets que les diferencien d'aquelles del clergat secular, sobretot pel que fa als cors, sagristies i cel·les penitencials. En tot la resta segueixen les mateixes normes i el seu espai està destinat a practicar la litúrgia, sent el centre de vida espiritual i religiosa de les comunitats.

Sempre s'orienten a l'est, com la resta de les esglésies cristianes (excepte en aquells casos en què la toponímia obliga a una altra col·locació). La seva planta és de creu llatina, amb creuer i absis o absis. Solen tenir tres portes: la principal als peus, que dóna accés a l'exterior, una altra oberta en un dels murs laterals per donar pas al claustre (amb ús exclusiu dels monjos) i una tercera situada en el creuer, que condueix a la sagristia.

Capelles i altars laterals

En els monestirs masculins existeix una gran quantitat de capelles o simplement altars emplaçats en espais petits, a causa de l'obligació que tenien els monjos de dir missa diària cadascun. No obstant això en els monestirs femenins no existeix aquesta necessitat doncs compten amb un sol capellà per a tota la comunitat. Aquest raonament és aplicable a les sagristies, que són molt espaioses en els monestirs masculins ja que en elles es revesteixen alhora diversos oficiantes.

Presbiteri

Camarín de la Verge de Guadalupe.

És el lloc on es col·loca l'altar major i el retaule (en l'època en què s'instal·len retaules) que sol estar presidit per l'escultura del sant patró del monestir. En alguns, aquesta imatge es troba ficada en un camarín que la seva posterior està adequada a la visita i peregrinació dels fidels. Tal és el cas del monestir de la Verge de Guadalupe.

Cor

En els monestirs espanyols és costum que el cor es trobi enmig de la nau central de l'església, separat del presbiteri per la nau del creuer. També pot situar-se en l'absis, després de l'altar major, envoltant la paret circular. El cor al centre de la nau és un espai fitat que sol estar envoltat per una reixa. Dins, està moblat amb el cadirat que en general és de gran importància artística doncs la seva elaboració se solia encarregar a artistes consagrats. Tant els taulers dels respatllers com els reposabrazos i misericòrdies estan profusament adornats amb talles que segueixen programes iconogràfics de símbols d'animals, mitologia, al·legories, escenes quotidianes, etc. Al centre del cor es troba un moble anomenat facistol que serveix de suport al gran llibre litúrgic de música coral, escrit amb grans caràcters perquè pugui ser llegit des de lluny pels monjos. En un lateral es troba l'òrgan, instrument musical per excel·lència.

El claustre

El claustre medieval espanyol per antonomàsia és el benedictino el patró del qual es va difondre per tota l'Europa cristiana. La seva construcció consta de quatre galeries anomenades pandes, una d'elles pegada a la nau sud o nau nord de l'església. La colla aquest es dedica sempre a la sala capitular i alguna altra petita dependència. La colla oest alberga en general la cilla i la zona de llecs, i la colla frontera a l'església té el refetor, calefactorio i cuina i en alguns monestirs la sala anomenada de profundis que fa de pas per al refetor i on els religiosos entonen el salm

Infermeria, botica i jardí de plantes aromàtiques

Una de les ordenances més clares i més insistents de Sant Benito era la d'exercir la caritat envers els malalts pobres. A aquest efecte es van crear molts hospitals en el mateix recinte del monestir o en espais alguna cosa allunyats. Dins del monestir existia la infermeria que usaven els propis frares o, en ocasions, algun visitant malalt. Com a complement per a la infermeria es van ser creant les boticas i per subministrar productes a aquestes boticas es van crear els jardins de plantes aromàtiques o jardí de la botica. El monestir quedava així autoabastecido per al capítol de la salut. En alguns casos va caldre crear una farmàcia àdhuc major que pogués atendre a les necessitats requerides pel poble o el llogaret que s'havia anat formant al voltant del monestir. Així va ocórrer amb la botica del monestir de Santo Domingo de Sitges que es va fundar en 1705 a petició del poble de Sitges. Va arribar a ser una botica famosa i reconeguda a la regió i avui (any 2007) es conserva bastant bé i es mostra com a museu i com a exemple i estudi del que va anar una botica monacal. Té la particularitat de conservar el botamen fabricat a Talavera de la Reina, especialment per a aquest centre, amb l'escut heràldic del monestir.

Dels jardins aromàtics conreats pels monjos es té notícia escrita de molts d'ells. En el monestir de Santa María de Matallana a la província de Valladolid, després de la reconstrucció de les seves ruïnes es va recuperar l'espai que els monjos havien dedicat a aquest jardí, sembrant les plantes que se sabia que havien estat en aquest mateix lloc. Una altra botica important va ser la del monestir de Sant Julián de Samos a la província de Lugo; encara es mostra com a museu.

Les boticas estaven ateses pels propis monjos especialitzats. En elles es duia a terme totes les labors pertinents per a la fabricació de medicaments, ungüents, i licors tant medicinals com d'un altre tipus. En moltes d'aquestes boticas es conserven entre altres utensilis, els alambins usats per a les destil·lacions.

Scriptorium (escriptori) i biblioteca

En l'Alta i Baixa Edat Mitjana la cultura estava en mans dels monjos dels monestirs. Era allí on es forjava la literatura i la ciència, on s'escrivien llibres, o es copiaven manuscrits i on es feien traduccions. Molts d'aquests monestirs d'alta cultura tenien els seus propis scriptoria, en una zona recollida i ben ambientada, moblada amb pupitres, faristols i prestatgeries i dotada de cálamos, pergamins, negres i diferents utensilis necessaris per a l'escriptura i la pintura de miniatures. Si s'ha de jutjar pels manuscrits il·luminats que es conserven a Catalunya se sospita que el nombre de monestirs amb escriptoris va haver de ser abundant. El Real Monestir de Santa María de Vallbona va tenir un escriptori important d'on van sortir grans exemplars. També la seva biblioteca va ser molt famosa.

Escriptori del monestir de Rueda

En el monestir de Montserrat existeix una bona biblioteca malgrat els avatars de guerres i incendis, que compta amb 400 incunables. De l'escriptori de Real Monestir de La nostra Senyora de Roda a Aragó encara es conserva el seu espai.

Una altra biblioteca a tenir en compte va ser la de Santa María d'Horta, en Soria el saló de la qual va ser construït al segle XII i decorat en el XVII. En el monestir de Valvanera perdura àdhuc la seva rica biblioteca on es conserven documents que parlen d'un exemplar que va haver de la Bíblia Políglota de Valvanera; Felipe II l'hi va portar a l'Escorial i allí va desaparèixer en un incendi. A Galícia el cèlebre monestir de Sant Julián de Samos tenia una gran biblioteca que es va cremar en un incendi a la fi del segle XX. Famosa i abundant és també la biblioteca de l'Escorial.

Cementiri per a monjos

En general els monjos eren enterrats en les colles dels claustres on es construïa una cripta. Els monjos cistercencs s'enterraven directament a la terra (sense taüt) i bocabajo. Els abats eren enterrats a la sala capitular.

Altres dependències

Una de les zones més important en un monestir és l'horta, ja sigui gran o petita. És el proveïment per a la subsistència, per la qual cosa era tractada amb summa cura. Els monestirs grans tenien hortes enormes amb tot tipus d'instal·lacions, com a fonts, canals i sínies. En alguns convents d'ordres menors se solien construir petites ermites o oratorios on acudien per èpoques els monjos per fer penitència i retir espiritual.

De vegades es construïen hospederías fora de la zona de clausura. Amb el pas del temps i amb l'autoritat cada vegada major de l'abat va ser costum edificar la seva casa aparti, lloc on rebia les visites importants.

En els grans monestirs no solament hi havia proveïment per a la subsistència sinó per a una poderosa economia; hi havia tallers de tot tipus, ferrerías, molins, terrisseries, lagares, etc.

Patrimoni

Malgrat els grans avatars soferts pels monestirs espanyols (incendis, robatoris, espolis, desamortitzacions, desídia) es conserva àdhuc un quantiós patrimoni d'art moble.

Des del seu origen les fundacions dels monestirs van tractar que la casa fos d'allò més auster, sense admetre signes externs de riquesa. Però mantenir aquest criteri va ser pràcticament impossible a causa de la voluntat dels fundadors laics, patrocinadors i donants que consideraven els seus regals com alguna cosa molt especial que anava a demostrar el seu lloc en la societat, el seu poder, o simplement el seu bon gust. D'altra banda, els enterraments triats per aquests personatges ja constituïen per si sols una demostració de luxe i valor artístic. Per tot això els monestirs van ser acumulant al llarg dels segles un patrimoni ric en obres d'art, ostentació de la qual no va poder lliurar-se ni tan sols l'ordre de cartujos, considerada com la més estricta i dura.

En el Renaixement i en època barroca es van construir els grans retaules de les capelles majors i els de menor grandària en altres capelles, seguint el nou concepte de vida litúrgica post-contrarreformista. Així van sorgir retaules com el de l'escultor Damián Forment en el monestir de Poblet, que va resultar d'una despesa tan elevada que va propiciar la revolta dels seus monjos contra l'abat. Un altre exemple de retaule grandiós es va donar en el monestir de Sant Benito el Real de Valladolid, obra mestra d'Alonso Berruguete, les talles de la qual es guarden en l'actualitat (any 2007) en el Museu Nacional d'Escultura d'aquesta ciutat.

Les sagristies van ser especialment enriquides no solament amb els mobles necessaris sinó amb adorns d'obres de pintors famosos, generalment envoltats amb marcs valuosos. També en els murs de les esglésies o dels claustres o de les escales i passadissos dels edificis es van penjar pintures que els reis o la noblesa encarregaven als seus pintors favorits per enriquir el seu patronatge.

Són encara nombroses les peces litúrgiques, grans obres d'orfebreria, que es guarden en molts monestirs exposades en vitrines, així com els elements tèxtils de ternos, casullas i altres vestimentes. Alguns monestirs són per si sols un autèntic museu d'obres d'art, com ocorre amb les Descalces Reals de Madrid. Uns altres han obert dins dels seus murs (aprofitant antigues estades) un museu on col·locar peces perdudes i recuperades; tal és el cas de Poblet el museu del qual ocupa la zona que va ser del Palau del rei Martín l'Humà a Poblet. Quant al tresor que suposa la conservació de llibres valuosos, ja es fa una referència en la secció Biblioteques.

Alguns monestirs destacables

Alguns monestirs tenen una història especialment destacable o simplement curiosa. La curta relació que es fa aquí no implica que aquests monestirs siguin els millors o els més importants sinó simplement que tenen en la seva història alguna cosa diferent que oferir.

Monestir de Sant Benito el Real de Sahagún

Va tenir tal importància i tal poder que se li ha arribat a cridar el Cluny espanyol. Va ser el monestir benedictino més poderós i arrogant de l'Edat Mitjana en el Regne de León. Protegit i promocionat pel rei Alfonso VAIG VEURE que entre altres privilegis li va concedir el de vedat, protegit també per donya Urraca que li va donar el dret a encunyar moneda pròpia i afavorit pel rei Alfonso VII que li fa donació dels jueus de la vila en qualitat de vassalls. El seu patrimoni va acabar abastant part de les actuals províncies de León, Valladolid, Palencia, Zamora i Cantàbria, explicant així amb un nombre enorme de vassalls sota la seva jurisdicció, molt més nombrosos que els que tenien algunes gents principals de l'època. Des del punt de vista religiós, Sahagún va ser el centre on es va implantar oficialment i per primera vegada (a instàncies del papa Gregorio VII) la nova litúrgia romana en substitució de l'antiga hispana de ritu mossàrab. El pare Sandoval i el pare Yepes arriben a enumerar fins a 60 monestirs i una gran quantitat d'esglésies que depenien de Sahagún. A més de que la seva influència arribava des de Toledo a Cantàbria i des de La Rioja a Galícia.

Monestir de Sant Benito el Real de Valladolid

La seva fundació l'any 1389 va suposar una nova reforma de l'ordre benedictina sota la protecció real de Juan I i la benedicció del papa Clement VII, ja que de nou s'havia apoderat la relaxació en els costums dels monjos negres que, oblidant l'estricta regla de Sant Benito, van arribar fins i tot a dormir fora dels monestirs. Aquí es va instaurar una vida religiosa exemplar sotmesa a la regla de Sant Benito. La clausura va ser la característica d'aquest monestir, no només des del punt de vista espiritual sinó també físic, ja que es va instal·lar doble reixa en les obertures. Des del principi es va establir amb duresa i autoritat l'abstinència perpètua, el dejuni diari, severitat en els hàbits i a les habitacions, generositat amb els més necessitats a l'hora de compartir aliments, diners i llenya. L'exemple d'aquest monestir val·lisoletà va condir aviat al llarg del segle XV i a l'empara de la reforma diversos monestirs benedictinos van passar a dependre d'aquest val·lisoletà, fins a tal punt que va sorgir la Congregació de Sant Benito de Valladolid, després de la butlla del papa Alejandro VI. Per a aquesta fi va haver-hi un gran nombre de capítols generals en què es van redactar les Constitucions pertinents.

Monestir de Poblet

Fundació del comte de Barcelona Ramón Berenguer IV. Va formar part de les quatre grans abadies cistercenques de la cristiandat juntament amb Claraval (a la vall de Absinthe, França), la Gran Selva (a Llenguadoc), Fontfreda (prop de Narbona). En 1340 Pedro el Cerimoniós va manar crear el panteó real i nobiliari, amb el que es va convertir en un important centre d'enterrament. Els abats de Poblet van arribar a ser molt poderosos formant part de l'estament eclesiàstic que tenia potestat en les Corts Generals. Va haver-hi algun abat que va arribar fins i tot a ser president de la Generalitat. La intervenció d'aquests abats en les guerres catalanes es va fer palesa.

Monestir de la Rábida

Monestir de la Rábida.

És un monestir franciscà en el terme municipal de Pals de la Frontera, a la província de Huelva. Aquest va ser un lloc important per a la història d'Espanya doncs en la seva clausura van tenir lloc les llargues converses entre els frares Fra Antonio de Marchena i Fra Juan Pérez i Colón durant les quatre visites que va fer. Els frares van ajudar i van recolzar a Colón davant els Reis Catòlics. Es troba en la ruta anomenada Llocs colombinos.

Monestir de Sant Millán de la Cogolla

En aquest petit i humil monestir es va escriure per primera vegada les anotacions o glosses anomenades Glosses Emilianenses, escrites en romanç (un castellà poc evolucionat encara respecte del llatí) i dos o tres en basc, per la qual cosa s'ha considerat el bressol d'aquestes llengües.

Monestir de Guadalupe

Va comptar amb un famós scriptorium que va donar lloc a una sèrie de llibres miniados molts dels quals es conserven en el museu del monestir. És d'interès ressaltar la imatge de la Verge de Guadalupe a la qual es va tenir des de l'Edat Mitjana una considerable devoció que va ser traslladada pels descobridors extremenys a terres americanes. Sobretot a Mèxic gaudeix d'una gran veneració.

El monestir és un lloc de peregrinació i se sap de personatges històrics que van passar per ell en qualitat de pelegrins: Cristóbal Colón, Hernán Cortés, el rei Sebastián de Portugal, Teresa de Jesús, Lope de Vega i el papa Juan Pablo II (en 1982).

Monestir de Sant Toribio de Liébana

Fundat al segle VI a la càntabra comarca de Liébana, acull des del segle VIII una relíquia del Lignum Crucis (suposadament el major fragment conservat). En aquesta mateixa època el monjo Beat de Liébana va escriure dues obres de gran transcendència: els Comentaris a l'Apocalipsi (dels quals es conserven diversos exemplars valuosíssims amb il·lustracions) i la refutació de la herejía adopcionista que s'havia estès entre els cristians mossàrabs sota ocupació musulmana (bisbe Elipando de Toledo). Periòdicament se celebra un jubileu o Any Sant Lebaniego.

Monestir de San Salvador de Tábara

Il·lustració on es mostra la Torre de Tábara i també el scriptorium.

Va ser un monestir dúplice de monjos i monges, de tradició visigoda, fundat per l'abat Froila, sota el patronatge d'Alfonso III i situat 43 km al nord-est de Zamora. Les excavacions de la torre van treure a la llum dues columnes i un arc que donava accés a la sala inferior d'aquesta torre. En aquesta torre estava el scriptorium on el monjo Emeterio va acabar d'il·luminar amb miniatures el Beat de Tábara, iniciat pel seu mestre Magio. El mateix Emeterio escriu la següent consideració:

Aquest comentari juntament amb un dibuix en què s'aprecia el lloc de treball a la torre han estat molt valorats per donar una idea molt bona de com era dit treball en els monestirs.

Monestir del Palancar

Fundat per Sant Pere d'Alcántara en Pedroso de Acim (província de Càceres) en 1557, era considerat el més petit del món. Ampliat posteriorment, es conserva la zona original amb la denominació del conventico. En un espai diminut, es van construir diverses peces: una capella per als oficis on només cabia el oficiante i un acólito, i adossada la cel·la del fundador, que descriu Santa Teresa de Jesús d'aquesta manera:

Monestir del Parral

El Monestir de Santa María del Parral, a Segòvia.

El monestir de Santa María del Parral és un monestir de clausura dels monjos de l'Ordre de Sant Jerónimo situat a la ciutat de Segòvia, capital de la província del mateix nom en la comunitat autònoma de Castella i Lleó. El monestir del Parral es troba a extramurs de la ciutat i manté l'ús pel qual va ser creat pertanyent des del seu origen a l'actualitat als monjos jerónimos.

Els diferents edificis que componen el conjunt monacal estan distribuïts entorn de diversos claustres d'estils gòtic, mudèjar i plateresc. Ho va manar construir el rei Enrique IV de Castella l'any 1447. El monestir de Santa María del Parral, juntament amb el convent de dominicos de Santa Creu i amb el convent franciscà de Sant Francisco, del que resta el claustre, conforma la trilogia de l'arquitectura de primera qualitat de la Segòvia del segle XV.

Monestir de l'Escorial

Concebut no només per a monestir sinó com a residència real i com a panteó de reis de les cases d'Àustria i Borbó. És un monestir mundialment conegut i admirat. La seva arquitectura herreriana va suposar una revolució en l'art espanyol. Conserva grans tresors i la seva biblioteca i la seva pinacoteca són considerades com a espais amb col·leccions molt riques i valuoses.

Monestir del Valle dels Caiguts

Situat en la serra de Guadarrama de Madrid, va motivar en els anys de la seva edificació un gran impacte social, no només per la proporció immensa de l'obra sinó per la seva construcció i per la destinació que s'anava a donar a la part d'enterraments.

El monestir espanyol al segle XXI

Molts monestirs han anat desapareixent a través dels segles i no es troba cap vestigi de la seva construcció. No obstant això, d'alguns pot fer-se una descripció gràcies als investigadors que han tingut accés als documents relacionats. En alguns casos només es parla d'història, però en altres casos es conserven contractes o compres que refereixen amb bastant exactitud els edificis. D'una gran part dels monestirs només queda l'església com a testimoni del complex que va poder ser. En altres ocasions es presenten com a ruïnes que a poc a poc es van rehabilitant generalment per dedicar a algun ús fructífer. També de vegades l'edifici sense necessitat d'haver arribat a la ruïna, s'ha convertit en un hotel, en un col·legi o en un restaurant. En cap d'aquests casos s'ha conservat com a propietat l'horta ni els edificis limítrofs.

També molts d'aquests monestirs medievals han recuperat la seva funció primitiva i subsisteixen com a comunitat de monjos o religioses. Al no existir ja el costum del patronatge ni les donacions, aquests religiosos s'adapten a la vida moderna amb mitjans moderns i subsisteixen gràcies als treballs que realitzen els seus membres: elaboració de dolços, de vi i licors, de formatge; cultiu d'hortes petites, ruscs, granges d'aus; tallers de confecció de roba, tallers de llenceria fina, equips de núvia, enquadernació de tot tipus, cosmètics; bugaderia, planxat, sargit artístic, brodats; escriptura de partitures, tesis doctorals, esqueles, a partir d'un avançat equip informàtic; ceràmica de totes classes, decoració de peces de porcellana blanca; menjar per encàrrec, labors agrícoles, ornaments sagrats, formes per consagrar; cura de malalts i ancians; col·legis i guarderia.

A més, prop de 250 monestirs compten amb una hospedería per seglares que han de seguir unes normes bàsiques, amb un cost mínim.

Vegeu també

Cadascun dels monestirs espanyols ordenats per comunitats autònomes:

• Monestirs d'Espanya

Llistat alfabètic de tots els monestirs i cartoixes d'Espanya, exclaustrats o amb vida comunitària, amb valor històric-artístic:

• Annex:Monestirs d'Espanya

Temes relacionats:

• Monestir
• Ruta dels Monestirs de València
• Annex:Monestirs de la Comunitat Valenciana
• Claustre romànic a Catalunya
• Monestir cartujo
• Ordre religiosa catòlica
• Història del Cristianisme a Espanya

Bibliografia consultada

• Aradillas, Antonio i Íñigo, José: Monestirs d'Espanya. PPC editors, S.A. ISBN 84-288-1381-7
• Bango Torviso, Isidro (1994). Història de l'Art de Castella i Lleó , tom I. Prehistòria, Edat Antiga,i Art Prerrománico. (Secció Arquitectura de repoblació. Valladolid: Àmbit. ISBN 84-8183-001-1
• Bango Torviso, Isidro (1994). Sureda Pons, Juan, Yarza Luaces, Joaquín: Història de l'Art de Castella i Lleó, tom II. Art romànic: Arquitectura i escultura, pintura, miniatura. Valladolid: Àmbit. ISBN 84-8183-002-X
• Hipòlit de Sa Bravo: Boticas monacales i medicina naturista a Galícia. Editorial Everest. ISBN 84-241-2112-0
• Lamperez Romea, V. (1920). Els grans monestirs espanyols. Col·lecció Popular d'Art. 80 pàg. Madrid: Saturnino Calleja.
• Rincón García, Wifredo: Tresors d'Espanya. Monestirs. Volum VII. Editorial Espasa. ISBN 84-239-6678-X
• Bango Torviso, Isidro (2003). Claustres romànics hispans. Editorial Edilesa. ISBN 84-8012-422-9
• Valiña Sampedro, Elías, i equip: Camí de Santiago. Guia del pelegrí. Editorial Everest. ISBN 84-241-4200-4
• Yarza Luaces, Joaquín i Boto Varela, Gerardo (2003). Claustres romànics hispans. Editorial Edilesa. ISBN 84-8012-422-9

Enllaços externs

Categoria:Monestirs d'Espanya