ministre

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /miˈnis.tɾə/, occidental /miˈnis.tɾe/
• Rimes: -istɾe
• Homòfon: ministra
• Etimologia: Del llatí ministru(m), acusatiu de minister, segle XIII.

Nom

ministre m. ‎(plural ministres, femení ministra)

1. En el govern d'un estat, membre del govern que en la jerarquia política està just per sota del cap d'estat. Típicament dirigeix un ministeri o més, en cas contrari se l'anomena ministre sense cartera.

Derivats

• ministeri, ministerial

Traduccions

Membre del govern

• Finès: ministeri ^(fi)
• Castellà: ministro ^(es) m.
• Danès: minister ^(da) c.

Nom

ministre m. ‎(plural ministres)

1. (peixos) fadrí

Verb

ministre

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de ministrar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb ministrar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb ministrar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb ministrar.

Miscel·lània

• Síl·labes: mi·nis·tre (3)
• Anagrama: terminis

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB
• Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840. (p. 215)