Ascetisme
L'Ascetisme es una disciplina etica[1] que considèra que l'òme cal aténher la felicitat o la perfeccion dins la reduccion maximala de la dependéncia al respècte dels besonhs materials e corporals, dins lo renonciament volontari a de plasers (sexuals, estetics, gastronomics…) e quitament en s'infligir la dolor per de mortificacions corporalas.[2] Etimologicament ascèsi ven del grèc ancian ἄσκησις (askēsièis) que significa entraïnament o exercici esportiu.
La nocion d'ascetisme es una opcion etica o religiosa que s'encontra en fòrça culturas, coma accion permanenta d'unes grops sectaris, o coma un periòd de quaresma pendent que totes se devon «purificar» un còp l'an o per se preparar un rite de transicion. L'ascetisme prealable al sacrifici acabèt per passar per lo quita sacrifici.[3]
Dins lo cas d'un ascetisme exagerat, que sosestima la valor de la renonciacion e de la mortificacion, s'emplega tanben lo tèrme d’asceticisme.[4]
Unas escòlas asceticas
modificarDins l'ascetisme bodista es la nocion de moderacion e d'independéncia al respècte de las passions que dominan, dins l'estoïcisme la lucha contra las passions o l'impassibilitat, al gnosticisme e lo catolicisme la nocion de dolor que jamai pas poirà compensar çò que patiguèt lo Crist crucifixat.[5] Refusar un plaser, quitament s'es legitim, es considerat coma una vertut e consomar un plaser coma un vici o un pecat. Lo gnosticisme introdusiguèt la teoria que la purificacion del còrs pel abstinència e la dolor ajuda a aténher una connexion mai intima amb la divinitat e en consqüéncia de trobar la patz interiora.
Pendent lo cristianisme primari se desvolopèron diferents movements d'ascetisme exagerat o d'asceticisme: los anacoretas, los estilitas e fòrça mai. Dins lo judaïsme un movement semblable se devolopèt dins una manifestacion al Sègle II amb los essenians. Tanben dins las estructuras monacals, los exercicis ascetics podián prene de formas extrèmas de abstinéncia, de la ceracion corporala pensant qu'ajudava a obténer la gràcia divina e a aténher un estat de perfeccion superiora que lo comun dels mortals jamai pas poiràn aténher. Inspirat de Platon e dels neoplatonians que preconizan l'imortalitat de l'arma, van encara mai luènh per conclure que lo còrs — dins los tèxtes ancians se parla de la carn — amb lo demòni son los enemics de l'arma, que se lor cal dominar amb totes los mejans possibles. Encara uèi, los membres de Opus Dei proseguèron la tradicion e pòrtan lo cilici. Lo luteranisme rebutèt tota forma d'ascetisme inflictiu o de mortificacion. Accèpta solament la sanctificacion per moderacion e continéncia de passions e desirs del pecat.[6][7][8]
Al començament del sègle XX lo sociològ alemand Max Weber vei una diferéncia conceptuala en «l'ascèsi que refusa lo mond» e «l'ascèsi intramondial». Aquesta darrièra se participa dins una manifestacion per exemple en movements que vòlon impausar un ideal ascetic, dins lo mond a totes coma per exemple Oliver Cromwell, los Quakers o de brancas del pietisme. Riquesa e succès professional, pel ascèta intramondial, son considerats coma bons, dins la mesura que son una pròva que lo pietós collabòra a manténer lo mond e la creacion. S'i veson una expression de la gràcia de Dieu pel trabalh plan fach. Riquesa e succès son pesoses al contrari se lo ric ne gaudís e ne ven depenent. Mutatis mutandis se deu concebre l'eroticisme, la violéncia d'estat, lo poder amb lo quite racionalisme ascetic: son bons quand contribuisson a mantenir lo mond, penoses quand s'i tròba un plaser personal o una passion. Weber vei dins aquesta ascesi «intramondial» un dels factors que contribuiguèron al succès economic e tecnician de l'Occident. L'art, lo léser e autras activitats «inutilas» son ipso facto penoses.[9][10]
Contramovements e critica
modificarDempuèi l'antiquitat i aguèt d'escòlas que concebèron una etica que valorizava l'art de cultivar lo sieu plaser e aquel dels autres. Donan una plaça centrala al plaser responsable coma dins l'edonisme e l'epicureisme. Los sofistas reprochèron a Socrates qu'aviá creat una etica «per d'impotents, flebles e amars, que sas vertuts consistissián a far pas, quicòm satisfasent per aqueles que pòdon pas far.» Dempuèi lo sègle XV al cogant, la renaissença e la redescoberta dels filosòfes ancians precristians originèron de divèrses movements llibertins que volián reabilitar lo plaser.[11] Martin Luter excluguèt lo principi del ascesi e de la mortifiació. Totun, los movements protestants de mai influéncia, lo calvinisme e lo luteranisme, avián un compausant ascètic prononciat, a la diferéncia que refusavan lo dolor autoinfligit.[12]
Amb l'emancipacion borgesa e la secularizacion, los repròches d'ipocrisia venguèron mai fòrts al sègle XIX. Lo poèta alemand, Heinrich Heine resumiguèt l'actitud religiosa en aquestes vèrses celèbres en 1844: «Sabi que d'amagat bevon de vin / e predican aiga en public». Friedrich Nietzsche Foguèt un autre opausant de l'ideal ascetic, qu'el vesiá un «testarditge contre se meteis», «se far de tròces de se meteis». Dins cada morala ascetica, l'òme adora una part de se meteis, mas, per poder lo far, cal diabolizar lo rèste, e es en fach, segon Nietzsche, una forma suprèma de vanitat. La mortificacion e l'ascèsi van en sens contrari de las valors de la vida.[13][14]
Al sègle XX, Bertrand Russell fòrça sa critica contra de la ascetisme: «de Religions que condemnan lo plaser dels senses, conduson los òmes a perseguir lo plaser del poder. Pendent tota l'istòria, lo poder foguèt lo vici del ascetic.» Los escandals d'abuses sexuals que se debanèron pendent de decenniás dins diferentas institucions religiosas e qu'espeliguèron pauc a pauc al començament del Sègle XXI[15] faguèron pèrdre lo pauc d'autoritat morala de las institucions que predicavan l'abstinéncia e practivavan non solament lo plaser sexual, mas pièger, l'abús de biais mai qu'accidental. O d'una Glèisa que predica la prauretat, alara que la Curia Pontificala viviá en grand luxe.[16][17][18]
Bibliografia
modificar- Simeó lo Pietós, Oratio de vitae asceticae officiis summatim scripta Sègle X
- Tomàs de Kempis, Imitació de Crist (1418-1427)
Referéncias
modificar- ↑ «ascetisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ L. Fuerbringer, «Asceticism» (anglès), The Concordia Cyclopedia The Handbook Of Religious Information With Special Reference To The History Doctrine Work And Usages Of The Lutheran Church, Saint Louis, Concordia Publishing House, 1927, pàgina 42
- ↑ Marcel Mauss i Henri Hubert, Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici, Barcelona, Icaria Editorial, 1995, pàgina 46ISBN 9788474262520
- ↑ «asceticisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «estoïcisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Josefina Rabella, «Temes sobre pares i mares», Montserrat, monestir de Bendicitines de Sant Benet [consulta l'11 d'agost de 2013]
- ↑ Laura Masip i Bracons, Ermitans a la literatura medieval, Barcelona, Ed. de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgina 119-121, ISBN 9788484151449
- ↑ Enric Gonzàlez, «El estricto internado del Opus (castellà)», El País, 7 de març de 2007
- ↑ Weltablehnende Askese
- ↑ Innerweltliche Askese en: Max Weber, Weltablehnende und innerweltliche Askese», Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriss der verstehenden Soziologie, 1922.
- ↑ Xavier Renau, «Friedrich Wilhelm Nietsche», Història de la filosofia, IES F. Ribalta, s.d., pàgina 12
- ↑ Albert L. Mok, «Max Weber en het Calvinisme» (neerlandès), Texts del col·loqui L'espèrit de Calví i el capitalisme, Anvers, Universitat d'Anvers, 2009 [consulta l'11 d'agost de 2013]
- ↑ «Conec la cançó, conec la lletra/Conec els senyors que van concebre'l/Sé que d'amagat beuen vi/i en públic prediquen aigua.» traducció pròpia d'Heinrich Heine, «Deutschland, ein Wintermärchen», Hamburg, Hoffmann i Campe, 1844, pàgina 5 (en català: Alemanya, un conte d'hivern).
- ↑ Friedrich Nietzsche, «Askese als Trotz gegen sich selbst» (alemany), Menschliches, allzumenschliches I, Ein Buch für freie Geister, n° 137, primera edició 1878
- ↑ Vegeu per exemple Roger Vangheluwe, Asil de les Magdalenes…
- ↑ Bertrand Russell, «Religions, which condemn the pleasures of sense, drive men to seek the pleasures of power. Throughout history power has been the vice of the ascetic.», The New York Herald Tribune Magazine, del 6 de març de 1938, citat per en «Bertrand Russel», Viquiquote
- ↑ «Gairebé un segle d'abusos a infants per part del clergat catòlic a Irlanda» Racó Català, 21 de maig de 2009
- ↑ Xavier Reixach, «La cúria romana», El Punt Avui, 17 de juny de 2012