Joglar

Un joglar èra l'interprèta musical dels tèxtes escrichs pels trobadors, la persona que transmetiá pels cant e instruments las òbras epicas dels sègles XII e XIII. Abitualament, èran pas los quita trobadors que recitavan o cantavan lor composicions, mas èra un trabalh comandat als joglars. (Poiriam dire que lo trobador èra l'autor e lo joglar l'interprèta.)

Joglars dina las cantigas d'Anfós X lo sage

Los joglars èran normalament d'origina umila e atal èran considerats a la còrt, pasmens qu'èran fòrça presats pel tipe de trabalh que realizavan: distraire o encantar mejançant una activitat culta. Dins la branca de la joglariá, tanben i aviá lo mostraires d'animals, considerats coma l'escasença mai modèsta del mestièr, amb los pantres, los mascs o los acrobatas.

Al cors del temps, i aguèt de joglars que s'especializèron en una sola activitat. Al naut de la ierarquia èra aquestes que fasián la transmission d'un tèxte amb una basa istorica e se nomenavan los joglars de gèstas e los joglars lirics. Se diferenciavan que los joglars de gèstas avián mai de liberat dins l'ora per crear e transmetre los faches, los personatges e los dialògs e o fasián amb un ton simple e aisit de remembrar. Los joglars lirics, eles, èran aquestes que difusavan las composicions dels trobadors, fasián lor performança als cortesans, èran absoludament fisèls al tèxte, podavan dificilament improvisar a causa de las estrictas condicions metricas a que se devián sometre, e utilizavan de musicas mai elaboradas que los joglars de gèstas.

Joglars e trobadors

A vegadas, un joglar podiá venir trobador e cantar d'esperse sas composicions o las far passar a un autre joglar. Del mèsme biais, un trobador podiá venir joglar. Pasmens, aquestas escasenças dins un sens o dins l'autre èran raras e lo diestriament entre los uns e los autres devián èsser pro clar. A la mitat del sègle XIII, los tèrmes "joglar" e "trobador" venguèron confuses, coma mòstra "Lo vors del saig e del joglar" de Cerverí de Girona. Tanben, i aviá de joglars qu'èran fòrça ligats a de trobadors particulars, mai sovent aqueles qu'èran celèbres e prestigioses e que lor transmetián unicament sas composicions, alara que d'autras cantavan las òbras de divèrses trobadors. Un exemple de çò que un trobador esperava de son joglar se pòt legir dins l'òbra "La Ensenhamen" de Guerau de Cabrera. Dins aquesta composicion nomena las activitats (jòcs de mans, bança, cant, jòc d'un instrument, coneissença de diferents genres poetics e mestresa d'una colleccion de tèmas musicals) que deu saber realizar los joglars, e particular son joglar Cabra, se nomenava atal que l'escut d'armas de son senhor simbolizava una cabra. Se sap que de joglars portavan un nom caracteristic ligat al trobador per que cantavan o segon las peculiaritats dels pretzfaches que realizava en joglaria.

Mai, una granda majoritat avián de noms a doble sens. Totes los joglars alemands utilizavan de noms grossièrs, per exemple Arschwurst, Hanswurst o Eulenspiegel, que, en modificant la pronóncia prengavan un sen obscèn. O, dins lo cas dels italians, lo joglar mai important que se fasiá chafrar Ruzante, derivat del padoan ruzare, 'aquel que se aparia amb los animals'. Quitament, la meteissa expression de joglar fa referéncia al vèrb ciullare, 'fornicar', e del nom ciullo, aparelh reproductor masculin (per exemple lo sicilian Ciullo de Alcamo).

Fin finala, cal remembrar l'importància dels joglars pas solament dins los aspèctes ludics e socials de la societat cortesana de l'epòca, mas tanben dins las foncions qu'avián coma messatgièrs de fisença dels trobadors, que transmetián las argumentacions e las demandas politicas dels senhors feudals -e al mèsme temps dels trobadors- que servissián. Sus aqueste subjècte, podèm legir un poèma de Guilhèm de Berguedan e un autre del rei Frederic III de Sicília, ont se vei cossí los dos personatges plaçan lor avenidor, al tèrme lor vida, dins las mans de joglars que devián gausir de sa totala fisança. Tanben i a la figura de Pere Çahat, magister ludis amoris que, amb sa companhiá de joglars comics, presenta de pèças d'amor a Valéncia, vèrs l'an 1338. Existís de documents que pròva que, onga, Pere lo Cerimoniós li obten un salconduit que el e son grop pòscan representar de jòcs, fòrça probablament de tipe comic e erotic.

Bibliografia

• M. De Riquer, A. Comas. Istòria de la Literatura Catalana. Volum 1. Ariel. (Catalan)
• Martín de Riquer e José María Valverde. Historia De la Literatura Universala. Volum 2. Planeta. (Castelhan)
• Juan Luis Alborg. Historia De la Literatura Española. Volum 1. Gredos. (Castelhan)
• Ramón Menéndez Pidal. Poesía juglaresca y juglares. Orígenes De las literaturas románicas. Espasa Calpe. Madrid: 1942. (Castelhan)

Ligams extèrnes

• Los trobadors catalans, amb la siá autorizacion.